Falten 4 dies perquè es celebri l'Ironman de Lanzarote, la prova mítica del circuit, i on jo l'any passat vaig debutar en aquesta distància.
Per mi, cada moment passat en aquella illa té un record molt especial, per tot el que implicava estar allà i la gent que m'acompanyava. Entre ells, el Jose, que a dintre seu també portava aquells kilòmetres per la lava i entre el vent, encara que no ho volia saber, que no n'estava segur, que tenia por.
A dia d'avui, tots aquests dubtes i pors s'han convertit en records, i només en queda un gran respecte per la carrera que disputarà d'aquí 4 dies.
I el Jose no només debutarà en Ironman a Lanzarote, sinó que damunt de les seves espatlles portarà elpes d'un gran projcte solidari, que han desenvolupat amb l'Anna Llacher i el Víctor de Molina: IRONMEDUSA
El Víctor ha creat una ONG que fa diverses accions d'ajuda a països del tercer món, i juntament amb el Jose i l'Anna han creat aquest nou projecte que consisteix en buscar seguidors, que quan el Jose arribi a la meta de Lanzarote donaràn 10 euros que serviran per preparar dues ambulàncies per atendre, prevenir i curar malalties d'una població de Burkina Faso.
Per això el lema és SI EL JOSE ARRIBA, LES AMBULÀNCIES ARRIBEN, i com que no hi ha opció que el Jose no arribi, necessitem que tanta gent com sigui possible es fagi FOLLOWER per poguer aportar 10 euros a aquest emocionant projecte solidari!!!
http://ironmedusa.wordpress.com/jose-latleta/
L'Anna i jo ens en anem el divendres cap a Lanzarote per fer costat al Jose, per donar-li la màxima força, perquè és una persona que degut a moltes circumstàncies personals, poguer estar on és ara mateix, a la línia de sortida d'un dels Ironmans més durs del món, és una victòria dels somnis, de la lluita i la força del cervell i del cor.
L'Ironman ara ja està fet, només li queda la festa final. El dia en que tot el patiment dels entrenaments, de les recuperacions, dels mals moments, de les angoixes i decepcions pren forma d'èxit.
Gràcies Jose per tot això! Ens veiem divendres a la Isla...
L’objectiu d’aquest escrit és posar en evidència alguns problemes en l’organització de proves de duatló i triatló a Catalunya i la voluntat de canviar certes costums que facilitarien i millorarien en gran mesura les competicions dins del nostre esport.
És evident que en els darrers anys s’ha multiplicat la pràctica de duatló i triatló i que actualment és molt difícil la gestió de les competicions, perquè els circuits són reduïts, els Ajuntaments per qüestions de mobilitat i seguretat posen traves i no permeten certs talls de vies i ocupació de zones àmplies durant llargs períodes de temps, i cada vegada el nombre d’inscrits augmenta.
Tot i això hi ha un fet que desvirtua molt les competicions i provoca que les categories femenines, cada vegada més importants dins del nostre esport, no puguin desenvolupar la carrera en igualtat de condicions que els homes. La divisió en les sortides entre homes federats i dones més no federats provoca un seguit de problemes, que més avall exemplificaré amb experiències personals, i que podrien ser llargament ampliades per vivències de moltes altres triatletes.
Per començar, vull parlar del Triatló B de Banyoles on habitualment, exceptuant aquest any, la sortida de les dones té lloc uns minuts més tard que els homes, provocant que les dones que neden ràpid, de seguida atrapin al nombrós grup d’homes, i s’han de passar els 2000 metres de natació avançant, obrint-se per nedar còmodes, rebent cops i sense poguer gaudir de la natació neta que haurien de tenir en anar al capdavant.
El fet de sortir pocs minuts abans que els nois, com va passar en el Triatló Garmin de Barcelona del passat Octubre, també és una font de problemes, ja que s’acaben ajuntant al tram ciclista els grups de les primeres noies amb els grups dels primers nois, sempre més nombrosos i que sense miraments absorbeixen a les noies, impossibilitant respectar les normes de drafting, posant en perill la seva seguretat i provocant accidents, tal i com va succeïr malauradament.
Per últim, i més habitual, cal parlar de la sortida dels homes federats i quan aquests han acabat el tram ciclista o la carrera a peu, la sortida de les noies més els homes no federats. Això és una terrible font de conflictes i fa que es desvirtui la carrera, perdi emoció la competició entre les noies, i ens obliga a compartir circuit amb persones que habitualment són més inexpertes en el nostre esport, un greuge respecte els nois federats. En aquests casos, pel que fa la natació no hi ha res a dir, perquè les acumulacions hi serien de totes maneres i no es pot evitar. Però ens trobem, ja a la primera transició, que alguns dels nous en el triatló ténen problemes per treure’s el neoprè, es calcen les sabates abans de pujar a la bici, i dificulten molt la circulació per dintre de boxes, que per les noies pot resultar decisiva en els llocs de la classificació final. Llavors, en el circuit ciclista, no sempre es té clar quan es pot agafar roda dels nois i quan no, i en el cas habitual de que estigui prohibit, sovint ells no ho ténen clar i tallen grups de noies. També hi han situacions de molt perill a les rotondes i girs de 180º, on es posa en risc l’estabilitat sobre la bici, i si no es té molta experiència no es pot controlar bé la traçada. Tot això s’agreuja quan es tracta de circuits que consten de diverses voltes i es comença a doblar els participants i fa que les noies haguem d’estar en contínua alerta, sense poguer aprofitar al màxim la competició i jugant-nos la vida constantment. A nivell personal, puc explicar que en aquest darrer Triatló de Sitges, mentres estavem doblant un grup d’homes, aquests es van posar enmig del nostre grup, provocant la meva caiguda en plena baixada i darrera meu la d’una altra triatleta, amb molts anys d’experiència i cap ganes ni necessitat de posar en risc la seva integritat. Per sort l’incident no ha tingut conseqüències gaire greus, però està clar que si no es prenen mesures tot pot empitjorar.
L’actual organització desvirtua a la competició femenina, relegant a les noies a un segon nivell, sense referències en la classificació i en clara desavantatge respecte als homes federats que competeixen només contra els seus iguals.
La voluntat d’aquest escrit és, no només evidenciar els problemes de l’habitual organització, sinó proposar solucions. El que demanem és una SORTIDA ÚNICA FEMENINA, on les noies poguem desenvolupar les nostres facultats en cada un dels segments de manera lliure i sense que res ho entorpeixi innecessàriament. Sabem que és difícil, per qüestió de temps i de circuits, però milloraria molt la competició, donant més espectacle i diversió als espectadors, igualant les condicions de joc de les dones i els homes, i sobretot, garantint un nivell de seguretat molt més alt. En casos de competicions d’uns 600 inscrits, com va sent habitual, no caldria esperar a que els homes federats acabéssin la carrera per donar sortida a les noies, tan sols el tram de bici per tenir net el circuit, i quan elles hagin acabat la bici, sortida dels homes no federats. Amb la quantitat de participants i el preu de les inscripcions, es fa difícil pensar que no és possible allargar l’estada dels voluntaris i organitzadors tan sols 1 hora més.
Espero que aquesta carta sigui presa en consideració ja que espressa el sentiment de moltes persones que estimem el triatló i que volem que sigui un esport per tothom, que cada dia sigui més segur, més emocionant, i sobretot més gran.
Cristina Prat Dot
Aquest escrit porta també la firma de moltes altres persones que recolzen aquestes paraules i volen que se les tingui en compte el més aviat possible. En menys de mig dia s’han recollit desenes de noms, i s’està fent difusió perquè aquesta petició tingui el màxim de pes possible.
Per fí havia arribat el dia: el primer triatló de la temporada. Contrarrellotge per equips al Prat. El circuit m’agradava molt i tenia ganes de començar a competir després d’un hivern bastant sec de curses i de duatlons. Aquest triatló l’any passat m’havia anat bastant bé i sempre m’agrada córrer a un poble que porta el meu nom!
Després de tota la setmana investigant qui seriem a l’equip de Reus Ploms, estava tranquila, pensant que erem uns efectius que estariem més o menys al mateix nivell en tot i no hauria de patir. Poques hores de son i finalment em vaig llevar a les 6, massa d’hora, per esmorzar amb calma i marxar cap al Prat. Allà també vaig comprovar que anava massa poc abrigada, i amb bastant de fred vaig trobar a l’Ona i la Txell. Només erem tres… semblava que sí, que podiem acabar 3! Olee semblava que seriem només nosaltres 3 i no havia de patir per si venia algú que m’apretaria molt corrents! Però l’alegria va durar poc. Pensava que el pitjor que podia passar era que vingués la Montse, perquè era 1 que corre molt, 2 que neden molt i jo entremig que hauria de pillar per totes bandes, però a la cursa a peu encara seriem 2 que aniriem més toves... Però no contemplava que encara hi podia haver algo pitjor: que vinguéssin les bessones que són les que més corren… i no és una no, són 2!!! Cosa que volia dir que si em quedava jo corrent amb elles dues al final (per acabar 3) ningú tindria compassió de mi! Merda quin desastre!
Els nervis que no tenia van arribar, i mentres ens posavem neoprens i tal jo anava mirant aviam si tenia algun espectador sorpresa…però va ser que no… llàstima.
Un cop a la platja, ens vem adonar que el mar estava horrible, no hi havien onades, hi havien tsunamis… Indicacions d’últim moment, últims moments d’amistat amb Núria Miró (que fins 1h30’ després em negaria aquesta condició d’amigues) i apunt per la sortida, cap a l’aigua.
Avançant equips, saludant els surfistes i lluitant contra les onades vem arribar al final, va ser divertit i no va haver-hi cap incident. L’Ona i la Txell van capitanejar l’equip perfectament i el ritme va ser suau i correcte, això sí, bebent molta aigua. Ràpida T1 i amb la bici vaig començar a tirar jo, feia molt de vent i vem anar fent relleus. Baralles amb les del Prat que es pensaven que feiem drafting amb un altre equip, elles que feien la goma… bueno un caos però divertit també. Nosaltres vem anar fent relleus i la Txell sobretot es va deixar la vida a la bici en vistes de que no correria. L’Ona semblava aguantar bé i vaig il·lusionar-me i pensar que potser correria ella…
Aquí es veu la riña amb les del Prat (la Núria no té amics sobre la bici!!! jejeje)
Final i ràpida T2, i la Txell, que anava davant els primers 5 metres diu: bueno jo plego, no? Totes flipant, òbviament… però si vas primera! No no era el seu ritme i degut a l’operació no estava entrenant per córrer, així que et deixem plegar però… a animar! I l’Ona igual, però no! no pleguis! Pel que pugui passar continua corrent encara que sigui més endarrere! I bueno comencem a tirar, les dues voltes amb les bessones i jo. A la tornada de la primera volta ja uuna d’elles em posa una mà a darrere l’esquena, molt suau, sense fer força, però que em va perfecte perquè quan estic a l’aire (cap dels 2 peus a terra) m’empeny endavant, i quan toco a terra no em molesta gens. I anem fent, elles es van passant el relleu d’empènyer i vinga, fins al final!
Carol a davant i Vane empenyent
Va ser genial, d’on semblava que no en podiem treure res de bo vem fer un gran equip i vem acabar en segona posició precedides per les de Mataró i davant de les del Prat.
I molt contenta per haver començat ja i haver començat bé la temporada, esperem que la setmana que vé a Sitges sigui igual o millor!
Ja feia una setmana que voltava per Kona i l'ambient cada dia era més emocionant. Els entrenos al Pier, al mateix circuit de la natació i al Pacífic en aigües obertes per anar al punt on van matar el Capitan Cook feien preveure una natació memorable, amb un paisatge de corall i peixets de colors, l'aigua a una temperatura perfecta i amb poc oleatge però amb corrents estranyes. El fet de ser només una volta i sense neoprè em donava seguretat que podia anar bé. També havia provat els primers 30kms del circuit de bici, fins al Cementiri de Veterans, i no tenia mala pinta, molt rodadora i avorrida però bona. Amb el cotxe vem anar fins a Hawi, que era al punt de gir, en un meravellós dia que bufava un suau airet gens amenaçador. Cada dia havia entrenat pels 16 primers kms de la marató, per l'Alii Drive que és el carrer de casa fins a la capella, i sabia que coneixent el circuit no se'm faria tan llarg, però subestimava realment com de lluny era l'Energy Lab, que serien els últims 26k (la marató era Kona-capella-Kona-Energy Lab-Kona). No feia calor, algun dia a la tarda havia plogut, tot tenia molt bona pinta...
El matí de la carrera estava ben tranquila, no estava forta perquè no havia entrenat gaire per tan llarga distància, ja estava cansada, però bueno, anava a fer un Ironman, a acabar-lo decentment i llestos, total en aquell circuit de bici la clau seria posar el cos en modo ahorro i anar tirant a ritme constant sense pensar. Última mirada a l'ordinador abans de marxar de casa i cap a boxes amb l'School Bus. Un cop allà pintar els números, enganxar menjar a la bici i revisió, sortida dels pros, última trucada i cap al Pier a les 7 menys 20. Una mica escalfar i cap a la corchera de sortida, al costat de l'speaker. Molta gent amb trajes trampa, quina vergonya. Vaig veure el Jaime Luarca i em vaig posar al seu darrere per tenir uns bons peus, a primera línia. Quan ja estavem tots congelats i haviem rebut per totes bandes (20' de peus de waterpolo 1800 persones en pocs metres quadrats...). Dónen la sortida i ràpid segueixo el Luarca, em costa perque rebo molt, però fins a la primera boia estic allà però el perdo i no sé perquè m'imagino que vaig molt oberta i em canvio de costat per retallar metros però resulta que anava equivocada i es girava per l'altra banda, o sigui que el que vaig fer va ser obrir-me i nedar més de 4000 metros com si fós poc! Al giro m'adono de l'error i segueixo nedant, no crec que vagi molt malament però hi han moltes onades que no deixen veure les boies i mira que són grans... A uns 400 metres intento evacuar líquids i oooh fantàstic, per primera vegada a la vida aconsegueixo pixar sense parar de nedar! Arribada al Pier, 1h10' però que és aixòoooooo!!! Quina vergonya...
T1 ràpida i cap a la bici, bueno ara a remuntar aquests minuts de més a l'aigua. Anada cap a Hawi regulant, intentant mantenir 31 per hora, veient algun 33, però el vent no bufava molt fort, tot i que es notava l'aire en contra molta estona. Em trobava bé, i pensava que havia de regular, que de tornada tindria vent a favor i volaria. No mirava kms, només velocitat instantània i mitjana. A 30k de Hawi comencen unes ratxes de vent huracanat que ens tomben, als que pesem poc anem de banda a banda de la carretera, molt perillós, en algun moment penso que hauré de baixar de la bici, gent per terra, no puc ni deixar el manillar per beure aigua i comença a picar l'estómac perquè fa massa rato que no bec. Les cervicals destrossades, la mitjana a la merda, la trec i poso la cadència per intentar controlar-la... És desesperant... Ens creuem els pros i l'Eneko va endarrere... Arribem a Hawi i estic destruïda, no puc més, físicament i mentalment. Sort que ara toca vent de cul... 5kms a 60 per hora i... perdona? Què deies vent de cul? Vent lateral una altra vegada, i de cara... baixades que abans havia pujat a 22 amb vent en contra, ara les baixo a 18 amb el vent en contra altra vegada. No puc més, és desesperant. La frase que més em vé al cap és: anar a Olesa no és entrenar! És horrible. Vull arribar màxim amb 6h30' perquè vaig dir que com a màxim pensava fer això si regulava molt a la bici, però sense regular i donant-ho tot arribo amb 6h37' absolutament feta caldo. En aquell moment si haugés estat sola, plegava.
A la T2 no puc ni córrer casi, em paro un instant al lavabo i vaig a la carpa, em posen tovallola fresca a l'esquena, m'ajuden a posar-me els mitjons i les bambes, rentar la cara i a córrer. Oh fantàstic, puc córrer prou bé! Per l'Alii Drive costa perquè és l'adaptació però em trobo bé, molts ànims, aviam quant aguanta... Primers 16 kms bé però j aveig que allò no durarà ni una milla més. No porto rellotge, ha sigut una decisió que he pres al matí, sabent que no estava fina i que portar el temps em faria obsessionar. Anava per sensacions, les milles anaven passant ràpidament, mola pensar en milles, només són 26! Quan arribo a la milla 14 començo a caminar una mica, no puc, ja fa dues hores que em fan molt mal tots els músculs... Queen K, carretera maleïda... El Jose està corrent al meu costat descalç com a Lanzarote... Penso moltes coses, crec que es la destrucció de neurones més gran que he fet mai, no em queda cervell, no em queden peus, només l'esperança. Vaig tocant tots els braçalets i coses que porto lligades, powerbalance sisplau dónam força! la vem gastar a Menorca? NO! endavant! Però estic sola, estem sols corrent, ens animem els uns als altres... i finalment en la llunyania veig l'Energy Lab. No té preu que a l'avituallament que venia en aquell moment sonés La Macarena. Mai a la vida m'havia alegrat tant de veure unes plaques solars... Arribo allà però encara hi han com 5kms més fins a l'aeroport vell, als avituallaments hi ha molta festa, ja s'està fent fosc i ens dónen tubs flurescents que em poso als braços com un extraterrestre. Penso que queda l'últim 10mil però en realitat encara en queden 13. Suposo que estic cap a les 15 hores, m'he d'afanyar per arribar com a màxim amb 16 hores per no ser la protagonista de la festa final, però estic molt malament, és un patir infinit, fa molt mal TOT, el cervell ja no pot més, molt mal de cap... M'afanyo i corro més ràpid cap a Kona, m'és igual tot, tinc fred i molt mal de cap, molt... Començo a desvariar, queda només l'últim 5mil i encara hi ha molta gent que vé en direcció contrària, amb tubs de llum al cap com si fóssin àngels, i ja és negra nit, no hi ha cap llum ni lluna, només totes les estrelles i la via Làctea. És increïble, és únic, s'ha de viure. Els àngels vénen i van, i poc a poc les llums de Kona apareixen, ja queda molt poc, arribo i queda la baixada de Palani, 100 metres que destrossen les cames i he de caminar, al pla ja puc córrer però tinc moltes ganes de plorar, no puc més, això és horrible, no vull acabar, però ja veig la meta... 13h30' què! perdona? si hagués sabut que portava tan poc rato hagués tornat caminant i parant a seure algun rato per disfrutar del cel estrellat! I ja, arc de meta, FINISHER PER SEGONA VEGADA, FINISHER DE KONA.
Ara entenc el mite, això és l'Ironman, crec que si no véns aquí no pots saber què és patir, què és un Ironman. Mai m'havia pensat ser capaç de sofrir aquesta barbaritat, però suposo que el dia d'ahir significava moltes coses, masses per deixar-ho perdre.
I sobre la pregunta: Val la pena tant patiment? No, no val la pena, no en treus res, però creixes molt. MOLT.
Hawaii, l'illa on l'infen està decorat de paradís.
Per seguir el relat de l'estiu, no puc no mencionar la setmana de vacances a Ca La Mamen de Maó. Vaig plegar de la feina dissabte a les 20 i a les 22 marxava elbarco cap a Menorca fins dilluns següent. Allà ens vem dedicar bàsicament a surcar carreteres (especialment el Kamí d'en Cane), fer voltes per Fornells, menjar amanides amb tonyina i pizzes (com sempre), anar a la platja per viure sota la sombrilla i nedar fins a donar la volta a l'illa que hi hagués per allà a menys de 2kms a la rodona i que el fons marí no fós gaire negre i filamentós.
El cap de setmana següent, arrossegant encara el cansanci intern, vaig fer acte de presència al Campionat d'Espanya elit a Pulpí (bé, San Juan de los Terreros). Volia anar a grups d'edat perquè va ser una decisió precipitada d'última hora, sense preparar ni entrenar (més ben dit, sense descansar) però al final va anar així. El dia anterior vem entrenar una mica al mar i hi havien unes onades de metro i mig, i en sortir de l'aigua ooooh que bé que s'està a fora! quina fresqueta! (a fora estavem a 35º, imagineu com era l'aigua, pitjor que pipí). L'endemà a la carrera, tot el mal que pot succeir va esdevenir-se, mala natació i a sobre a la T1 se'm van trencar les ulleres de sol i vaig parar a ficar el vidre i vaig perdre el grup de la bici, vaig fer una primera volta a muerte deixant-me la vida i casi les atrapo però eren potser cinc i a la baixada ja no tenia res a fer-hi. Vaig anar veient el grup que em semblava que eren primeres i eren lluny, no hi havia perill que em dobléssin però... cap a les 5 voltes vaig anar veient gent doblada que e n teoria no haurien d'estar-ho... què passa aquí? quina mortaldat!!! i resulta que hi havia A.murua escapada i carregant-se a tothom i clar, jo no podia ser menys amb unes cames sense gas, treient boles de cereal d'esmorzar per la boca per culpa de la primera volta a muerte, vaig ser miserablement doblada a falta de 7 o 7'5 kms. I ja.
MOlt estil però re de re
I llavors com si no n'hi hagués hagut prou la setmana següent em vaig desplaçar a Banyoles que es disputava el campionat de Catalunya i puntuava doble. I si l'arrossegament a Pulpí havia estat gran però no manifest, a Banyoles em vaig arrossegar davant de tota la població catalana. A la natació vaig sortir prou bé i després a la bici em vaig anar trobant malament, fluixa, patosa... I al deumil ja va ser la mort total amb 55 o no sé quants minuts.
Per resumir-ho dir que la meva mare identifica quan estic malament quan corro "plegada", sense dur el cap aixecat. I em va dir que a la T1 ja corria cap a la bici "plegada"! I també esmentar que la mateixa volta (uns 2kms més curta) al B aquest any la vaig fer amb 1h03' i 1h04 més o menys, dues vegades, i l'altre dia que era una volta sola la vaig fer amb 1h20'!!! Espectacular.
Cara de llimac
Lluny quedaven els dies de disfrutar competint, d'anar a tope, de sentir el cor a la boca i el gust de sang en acabar les carreres... Lluny quedava l'emoció per la següent competició, les ganes de seguir entrenant a tope, la força... Faltava una setmana de menys hores d'entreno i una gran dosis de sort per tornar a posar el cervell a lloc... Tot arribaria però ella encara no ho sabia...
Han passat moltes coses des de la última vegada que vaig escriure al blog. Data 12 de Juliol... com ha plogut des de llavors... i com passa el temps, sembla que fós ahir! Igual que el vídeo no va matar a la ràdio, no penso deixar que el facebook mati el blog, així que avui mateix tornem a la rutina de la universitat i a les cròniques de sucesos. El moment perfecte per començar de nou la vida normal és ara, havent començat bé a la universitat, arribant 30' abans de l'hora que calia i dedicant-los al millor que es pot fer que és... anar a la biblio a mirar el facebook!!! (que fa 15' que no he mirat, des de que he sortit de casa) i a escriure al blog.
És impossible relatar tot el que ha ocorregut durant aquest temps, de base no ha canviat RES però han ocorregut tot de fets que hauran de perdurar an la meva memòria perquè per sort o desgràcia dels lectors em fa massa mandra escriure i em limitaré a resumir-ho.
Quan tens un fill resumeixes tota la teva vida en la seva, no?
El juliol i mig agost es van tancar amb tot de caps de setmana voltant per l'Espanya profunda i una setmana de vacances a Menorca que més que vacances va ser per minar l'asfalt de tota l'illa. Poca cosa més, feina al gimnàs que per sort no falta, sol, calor i tal.
Per començar, el dia 31 de Juliol vem anar a Valladolid al campeonat d'Espanya de relleus. Es tractava de fer un equip de tres efectius i que cadascun realitzés un triatló supersprint, i que en acabar els 2000 corrents toqués la ma del segon corredor i aquest fés un triatló i amb el tercer igual. Resumint, va ser un viatge d'anada llarg amb la furgo, córrer després de dinar i una tornada nocturna terrible que no vull ni parlar-ne.
Sobre la carrera, jo vaig rebre el relleu de la Txell i corrents a tope pel pontón em vaig llençar al Pisuerga (brut que no et veies ni el colze) i nedar 300 metres a muerte passant a 4 ties (la natació de la meva vida), fer una transició on havies de pujar 2 pisos d'escales (el que més es comentava a meta era aviam si les havies pujades de 2 en 2 o de 1 en 1, jo feia 2 2 i llavors 11111), uns 8kms de bici amb l'àcid làctic sortint per les orelles i per les venes dels ulls, voltes de 2'5kms amb 3 giros de 180graus i 2 de 90graus a cada volta (la mort), i una T2 que just deixar la bici ja em picaven els quadriceps, algun múscul intern que no sabia ni que hi era, i amb unes bambes de pista vaig córrer 2kms per un camí de sorra i pedrotes amb els ulls apunt d'explotar, a 43º de calor (no es broma)i passar el relleu a la Montse que va acabar de rematar la feina i vem acabar sisenes.
Després de mitja hora de carrera, mitja hora més per recuperar la respiració, i no exagero.
L'equip: Cris, Txell, Montse
El moment clau de xocar la ma i passar el relleu
El següent cap de setmana va ser el de la Copa del Rei a Coruña. Viatge amb furgo i gran dinar a un restaurant amb varies estrelles Michelin, que ens van regalar hasta uns gelats amb galeta de postres i tots ben preocupats per aviam si les begudes, el pa, els postres, el cafè, el formatge i salsa de tomàquet extra i l'IVA entraven en els 15 euros que valia el menú on hi havien molts plats per triar d'una gran qualitat i quantitat servits sobre estovalles blanques com la neu i amb cadires amb unes fundes com tovallons i els cambrers que t'omplien la copa abans que te l'haguéssis acabat... i sí!!! Tot plegat 15 euros que van evitar una grau indigestió si no hagués estat així.
La carrera de l'endemà consistia en un triatló contarrellotge per equips. Nosaltres erem la Dolça, la Txell, la Núria i myself. Cada equip sortica al cap de 3' de l'anterior i només es podia anar a roda dels components del teu propi equip i havies d'arribar com a mínim 3 efectius a meta. Doncs bé a la natació pobre de mi em van haver d'esperar una mica encara que jo ho vaig donar tot, l'aigua del port negra i plena d'oli i freda com el glaç no em deixava anar més veloç, i a la bici vem anar fent, jo pensant que si feia algun relleu em moriria després perquè elles anaven sobrades i resultava no ser així, quan me'n vaig adonar enlloc de passar relleu vaig fotre pal i va ser pitjor encara, però ja acabàvem per sort, 20kms en 5 voltes es feia bastant horrible, i finalment la carrera a peu, on un efectiu de l'equip va deixar-hi la vida en un 5mil que sempre recordarem gratament. Finalment també, 6nes, posició que ens va permetre acabar les noies del Reus Ploms les terceres de la Superlliga.
No tinc fotos.
I com que no m'agradaria que el primer dia els meus apreciats lectors es canséssin tant que abandonéssin la costum de llegir aquests amens textos, dóno per acabada la sessió d'avui per anar ja cap al sobre (que passa, que de tan escriure no has anat a classe al final???!!! Sí... Sí que hi he anat però he acabat d'escriure-ho a casa a la nit...)
En el proper episodi... campeonats d'Espanya a Pulpí i campeonats de Catalunya a Banyoles... a cual peor!
Després de 15 dies de mal de coll, febres i molta tos tuberculòsica, malestar, mal muscular i molta feina, semblava que estava una mica millor i dissabte al migdia el Civic es dirigia cap al Pont de Suert amb l'aire acondicionat a tope. Treiem la ma per la finestra i semblava que amb un assecador de cabells ens tiréssin aire, 37º, terrible!
En arribar allà, buscant el briefing (perquè ens havien dit que era dur, valia més saber més o menys com aniria la cosa) ens vem trobar l'expedició de St Joan de les Abadesses i els vem seguir per veure el circuit de bici. Va semblar molt dur, 3 voltes a un port amb l'asfalt fet merda, comentàvem qu eallò sobretot haviem de pensar de no fer-ho a plat perquè després el 10mil era molt dur... bueno és dur per tothom.
Quan vem anar a buscar el lloc on haviem de dormir, a Barruera perquè clar ho havia buscat el divendres al matí i ja no quedava res a menys de 15kms a la rodona dePont de Suert, vem anar a Barruera a buscar les claus del piset! Ooooh casa nostra, que macoooo!!!!!!! Una casa del poble antiga, de muntanya, arreglada amb 6 apartaments tots del mateix propietari, i el nostre un àtic preciós, amb les claus guardades al costat de la porta a una caixeta, com a la resta de pisos.
La nostra casa nova!
30' de bici ens van permetre estirar les cames després delllarg viatge i impressionar els vilatans, en veure a dos tios que acaben d'arribar i es vesteixen d'aquesta manera tan rara, amb roba arrapada, tots professionals i a les 21: 15 del vespre surten amb ulleres de sol. Son bojos o què? Arribant, dutxa i assecar-nos amb tovalloles de floretes i a sopar com dos animals afamats. Merda, si demà no anem al lavabo abans de córrer esplotarem.
No poso els vídeos que tenim perquè no sé fer anar elYoutube però són espectaculars, algun dia els veureu.
I arribant a casa, clar, haviem d'inspeccionar els altres pisets dels veïns que tenien les claus a la caixeta... quina por!!! I si trobem un mort? I si trobem com un pis d'aquells de REC? Va va mirem-los! I d'un ens vem emportar uns llençols i tot perquè a casa nostra se'ls havien descuidat... I de nit, atacs de tos incessants, malestar, somnis estranys... horrible.
I al matí, baixada cap alPont de Suert per anar a posar les coses a boxes, com sempre arribant tard quan ja havien tancat però com que som molt macos no passa res.
Perdent el temps i llavors arribem al box 1 quan ja han tancat i el Llobet ja es fora de l'aigua i tot.
La natació són 2 voltes l'aigua està perfecte, em poso cap a davant i dónen la sortida. Primers metros algun cop i tal però de seguida una natació molt neta i molt agradable, pensava que més ràpida delque en realitat em va sortir però bueno. A la segona volta se m'enganxen com lapes una que havia estat nedant aprop tot elrato i un home que pillem i se'm posen a peus i fan tota la segona volta xupant peus i a sobre fotent cops i jo farta d'aguantar-los faig un atac de patades que crec que casibé els hi vaig treure un ull però això no es fa, a sobre que els he estat guiant bé tot el rato se m'arrapen i em desvien. Mala gent. A la T1 vaig bé, pujada molt xunga fins a la carretera que vaig decidir (ben pensat) de fer amb les sabates ja ficades i comença la bici cap amunt, i allò no puja tant com semblava, és força rodador, pels escaladors és massa poc i va bé per anar a roda però jo vaig sola, disaster, vaig 4ta estic contenta perquè em sembla que he nedat bé, per fi.
Estic bé però a la primera volta ja veig que el 2n grup em pillaran perque van a roda 3 i amb tios també. Per cert primera volta com era d'esperar amb tota la tralla ficada, a plat fins la mort. Llavors a la tercera volta em pasa una tia com un obús, jo flipo, i llavors ve la Barbara i li pregunto aviam qui és aquella i em diu que es una estratega, que se pasó todo elrato chupándole rueda y ahora esprinta, que xa la avisaron... I bueno res, arribem a la T2 i el Juan Peist em crida el puesto i minuts i em diu Regulaaaaaa que es muy duroooo!!! I jo penso bueno vale regula! però tampoc ens passem! I els 2 primers kms regulo pero tampoc massa, i moro i em passen 2, són eterns, allò puja molt, de muntanya però xunga, els turmells es torçen, terrible! Fins alkm 5 que giravem és etern! Si m'ho arriben a dir no vinc! Vaig pensant què passaria si ara digués que m'he torçat el peu i plegués, si faig veure que m'ha vingut mal o algo... Molts pensaments malèfics! Però arribo a dalt, aigua al cap i cap avall. Concentració màxima per evitar la inminent caiguda, però al final va bé, i a falta de 500 metres uns nanos em diuen: apreta que per darrere vénen a tope! I veig la Carol a tope a una distància suficient perquè corrent a l'sprint em pilli en 500 metres, i clar apreto al màxim, no vull que em pilli, a tope, casi no puc més i vaig mirant endarrere i la veig amb cara d'ultravelocitat a tope, boníssim, sense respiració ja ja no puc més velocitat de la llum i a sobre encara em retalla distànica, anem a tope i finalment arribada a meta i 10' per recuperar la respiració sota un sol de justícia. 200 vasos d'aigua i arriba el Jose súper content perquè ha après a nedar i la Pinarello a final després d'unes quantes tretes de cadena fa funcionat com s'esperava!
Ai ai ai que no puc respirar ah ah ah, 10 minuts per recuperar l'alè, no es broma.
Molta alegria per les posicions de les altres noies, no faré més comentaris al respecte. Bien.
Al final acabo 7na i 1ra sub23 i guanyem per equips que és del que es tractava.
Tapant Beep i Virginias
I contenta perquè tot i les malalties i la tos i tot, sembla que poc a poc vaig recuperant aquella xispa que em faltava i em sembla que poc a poc començo a nedar una mica. Ara falta córrer decentment.
I acabant amb un bon dinar, una estona de relax a l'embarcadero, ens pilla la tempesta i baixem cap a Barcelona una altra vegada, contents com jínjols perquè tenim apartament per quan volguem a Barruera, copes i estem una mica més morenos. Arribant a casa, penjo una estelada al balcó perquè dissabte no vaig poguer anar a la MANIFESTACIÓ, sopar i mirar Vendelplà, molt interessant, i l'atletisme que feien a Teledeporte. I res més, a dormir amb totes les finestres tancades perquè no sé que foten alcarrer tants petardos potser és una verbena o algo.
