Cursa dels Bombers: 10mil addiction

Ja vislumbrant el primer triatló de l'any, pensava començar a aixecar una mica el peu d'aquests entrenaments barrejant volum i intensitat, i sobretot no fer cap matada a partir de finals de la setmana passada. Però com que sembla que no pot haver-hi cap cap de setmana sense competició, em va anar rondant pel cap de córrer la cursa dels Bombers.

Això va ser divendres, mentres feiem kms de bici, bastants... Tot va seguir normal, amb la proposta sobre la taula, però el fet d'haver de córrer de pirata (no disfressada, com alguns van pensar, em refereixo a córrer sense dorsal!) em feia una mica de mandra i no m'acaba d'agradar.

Addició als dorsals més que evident...

Però bé, les cames les tenia cansades, després d'una setmana sin tregua de XXhores entrenades (com ja és habitual) i a falta d'una nit de dormir (3 entregues en 20 hores), però l'aigua congelada del Duet fa miracles i sobretot les ganes i la motivació. El dissabte, més bici, moltes hores, moltes parades, retrobaments amb amistats, converses profundes i no tant profundes, calor, estètica (sempre!) i continus pals fins al final van deixar-me les cames seques i buides de força, però m'era igual perquè ja pensava que no aniria pas als Bombers, només a fer fotos...

I quan ja em dirigia a la piscina a fer les series que havia escatimat el dia anterior... Cristina hi ha un dorsal per tu!!! Merda!!!

Bueno, a fer les series (ni una de menys) i a buscar el dorsal, abans de les 20, que la carrera comença demà a les 10 i tanquen la parada.

I així de ràpid i precipitat va anar tot. L'endemà a les 9 ja erem a la zona de sortida i sort el Javi que té aquestes cremes que fan tan bona olor i que preparen les cames (tot psicològic evidentment...) que sinó no podia pujar ni la rampa del parking... quin mal de cames... quin desastre que s'avecina...!!!

I l'Eva Fontecha m'havia donat el braçalet de sub42', cosa que ja no m'agradava (bé en realitat sí), però em va agradar menys quan vaig veure que era només el 3r calaix, i la gentada que hi havia darrere i els pocs que hi havia a davant... Perquè no fós dit, vem fer un gran escalfament (d'uns 3 minuts), on el dolor de bessons, solis, quadriceps, esquena, espatlles... indicava que seria molt dur... la Lourdes per allà amb la seva alegria, altres coneguts... i bé va arribar l'hora d'anar cap al calaix, fer cara de bona i amb l'únic consol de saber que hi havia altres que eren al calaix de sub37' patint igual o més que jo per l'stampida inicial, i reconfortant-me veient que això dels calaixos era molt relatiu...

Moment màgic de l'Empordà... amb la Beth que és hasta a la sopa, ja m'explicareu per què hi havia la Beth... a mi m'agrada molt OT però la Beth no és la meva favorita, jo sóc més del Bisbal, la Chenoa, la Rosa, si m'apures la Gisela... (el Busta no eh!, sóc anti Busta)

I vinga, sortida, passo per sota l'arc quan ja marca 30 i pico segons i vaig ficant-me entre braços i panxes i caps i cames tan ràpid com puc però difícil. Abans de començar la cursa dic que només miraré el ritme dels kms si el primer el faig per sota de 4'30'', no us en enrigueu perquè tal i com tenia les cames no esperava més, i veient la gentada que hi havia penso que segur que el faig lentíssim. Però primer km en 4'09, no estamos tan mal, i a mantenir el ritme. El Paral·lel no puja gaire però la Gran Via és terrible!! Quin desnivell!!! I res anar fet com puc, km 5 més lent, el cansanci acusa, però després ja em recupero i la baixada per la Via Laietana dóna ales, amb els tambors i tot... I res arribo a la meta amb 42'19'' i elprimer que veig és el Marc Pedrós que ha corregut com un campió amb 37' després de mesos de patiment i ens fem una gran abraçada ben suats tots dos (mmmm!!!) perquè me n'alegro moltíssim de veure'l allà!

I ja està, passejar per allà el "Village" amb tot de gent iguals com barrufets, buscant els amics, que finalment vaig trobar, el Jose i la Carol que havien corregut junts i com dos cracks (Jose quien tuvo retuvo, dius que no però en realitat sí que en saps de patir!). JAG que torna a tenir cames, Javi que cómo siempre él está flojo y no puede más y le duelen mucho las piernas y no puede correr però corre en 37', i molts altres que ens vem anar trobant tots vestits de blau... clar, entre 18000 persones... quina locura!

I ja està, poc més... bany de cames al mar per recuperar i amb regust de dia de descans... que fort tenir aquesta sensació... Si vaig donar-ho tot, però no sé perquè em passa això...
Un altre gran diumenge, un altre dia d'aquells que no vols que s'acabin mai!


En fi, i aquesta setmana una mica menys (no gaire menys la veritat), pero a partir de demà sí que sí, menys! Pròxima parada, primer triatló de l'any: Banyoles. Ja era hora, tant rollo...