Lliga de Clubs de 1ra divisió al Ferrol

El divendres passat plegava de treballar a les 22 del vespre i de camí cap a casa pensava que semblava impossible que el dilluns a les 9 del matí tornaria a ser a aquell mateix lloc però havent travessat la Península Ibèrica de punta a punta des de casa fins a la patria del Caudillo, en furgo i fent un sprint entremig.

Bé doncs el que sembla impossible va començar el dissabte a les 7 del matí quan una furgo on semblava impossible que hi cabés una sola bici al maleter va haver d'engolir-ne 7 (i només desmuntant la roda del davant!). Tot semblava correcte fins que un cotxe en un peatge ens va començar a senyalar a sota el motor, i vem treure el cos sencer per la finestra tot esperant veure un ocell enganxat i els seus restos de sang i fetge esparcits per tota la pintura blanca de la xapa, però no va ser així, doncs no vem veure res. Això sí, uns sorolls estranys ens feien debatre si feia molt vent o si haviem punxat una roda, però res aturava la nostra marxa. No va ser fins a Logroño, on ens vem aturar per ajuntar-nos amb els altres dels cotxes i l'altra furgo i anar a fer pipi a l'estadi del Logroño mateix (que albergava uns partits de rugbi en aquell moment), que ens vem adonar que penjava alguna cosa bastant grossa de sota el motor: la tapa del càrter. I no penjava de darrere i estava pillada de davant, no, penjava de davant i estava pillada de darrere, obstruint qualsevol aerodinàmica del vehicle i creant una espècie de bucle a sota que feia pensar que en qualsevol moment arrencariem el vol. Bé doncs, sense més vem continuar fins a Galícia, parant a dinar en un restaurant de cocidos i lentejas que al final va resultar no ser tan lamentable, tot i que un dels nostres efectius masculins ho va comentar a la seva mare per telèfon sense amagar-se'n gens davant de la propietària. Esperàvem que al Ferrol hi haguéssin bonys d'aquests per fer baixar la velocitat i ens arrenquéssin la tapa que ens penjava però no va ser així.

Arribant allà, bon hotel, 1h de bici on fire, fred, i sopar a les 12 de la nit. L'endemà hi havia la carrera de la lliga de clubs de 1ra divisió i nosaltres voliem mantenir el 3r lloc aconseguit l'any passat. La competència era difícil, grans clubs amb grans estrelles mediàtiques del triatló, versus nosaltres que sí, som bones, i algunes són molt bones, però encara no al nivell de disputar victòries absolutes, tot arribarà. Aigua a 15'5 graus, però lo més molest era aquella mena de capa tornassolada que flotava a la superfície de l'aigua del port de la patria del Caudillo.

I res, camaras de llamadas i a l'aigua. Natació força neta dins de l'aigua bruta, surto no sé en quina posició, veig la Montse a boxes i la Carol, no està mal. Bici amb adoquinat, em rellisca la roda, vaig a buscar el grup de davant i faig una volta amb elles i em despenjo, no tinc xispa, em passa un altre grup i el perdo també, fatal! No puc! 100 pulsacions i prou, no tiro més. T2 i les tres voltes del circut de 5mil ténen regust de 10mil, se'm fa etern, se'm trenca el dorsal, hasta penso que no entraré en el temps de tall de la primera. Finalment entrem 8 de Reus i quedem les 3res!!!!!!!!! Perfecte!!!!!

Com que comtava la posició, no el temps, em va impressionar veure la sèrie que es van fer les bessones versus una de Lugo i no sé quines més, brutal sprint final i la de Lugo va caure desmaiada a terra just passat l'arc de meta. També destacar la fervent animació per part d'una de les integrants estrella del Canal de Isabel II que només va poguer fer la natació i tot i així van quedar 2nes. Sorprenent... animant a la competència.

En aquesta foto es pot apreciar perfectament que una de les integrants del Canal fa coses molt estranyes i fora del normal. Imaginem que és la mateixa que animava a les dels altres equips ferovorosament.

Després estona distesa mirant la carrera dels nois, i no podem oblidar la dutxa que ens vem fer ben despullades a l'aire lliure al mig dels cuartels tot esperant ser vistes per aquells militars tan sexys que portaven uns cotxes grocs plens de banderes del seu país (no el nostre, Espanya).

Pel viatge de tornada, esperavem que la tapa del càrter caigués d'una vegada però malauradament no va ser així. La duiem tan llimada que ja no rascava a terra i la gent ja no ens mirava, ens sabia greu i tot. No la voliem perdre! A més, durant l'anada ja ens vem adonar de que a la que passàvem de 130 ja no es notava el soroll i clar el Pitu, previsor, s'encarregava de no baixar la velocitat de creuer.

Viatge llarg de tornada però abans de les 4 o les 5 o no sé quina hora, no ho recordo, em ficava al llit per dilluns a les 9 tornar a ser a la porta del gimnàs, com si res no hagués passat!