La reentrée

Han passat moltes coses des de la última vegada que vaig escriure al blog. Data 12 de Juliol... com ha plogut des de llavors... i com passa el temps, sembla que fós ahir! Igual que el vídeo no va matar a la ràdio, no penso deixar que el facebook mati el blog, així que avui mateix tornem a la rutina de la universitat i a les cròniques de sucesos. El moment perfecte per començar de nou la vida normal és ara, havent començat bé a la universitat, arribant 30' abans de l'hora que calia i dedicant-los al millor que es pot fer que és... anar a la biblio a mirar el facebook!!! (que fa 15' que no he mirat, des de que he sortit de casa) i a escriure al blog.

És impossible relatar tot el que ha ocorregut durant aquest temps, de base no ha canviat RES però han ocorregut tot de fets que hauran de perdurar an la meva memòria perquè per sort o desgràcia dels lectors em fa massa mandra escriure i em limitaré a resumir-ho.

 

Quan tens un fill resumeixes tota la teva vida en la seva, no? 

El juliol i mig agost es van tancar amb tot de caps de setmana voltant per l'Espanya profunda i una setmana de vacances a Menorca que més que vacances va ser per minar l'asfalt de tota l'illa. Poca cosa més, feina al gimnàs que per sort no falta, sol, calor i tal.

Per començar, el dia 31 de Juliol vem anar a Valladolid al campeonat d'Espanya de relleus. Es tractava de fer un equip de tres efectius i que cadascun realitzés un triatló supersprint, i que en acabar els 2000 corrents toqués la ma del segon corredor i aquest fés un triatló i amb el tercer igual. Resumint, va ser un viatge d'anada llarg amb la furgo, córrer després de dinar i una tornada nocturna terrible que no vull ni parlar-ne.

Sobre la carrera, jo vaig rebre el relleu de la Txell i corrents a tope pel pontón em vaig llençar al Pisuerga (brut que no et veies ni el colze) i nedar 300 metres a muerte passant a 4 ties (la natació de la meva vida), fer una transició on havies de pujar 2 pisos d'escales (el que més es comentava a meta era aviam si les havies pujades de 2 en 2 o de 1 en 1, jo feia 2 2 i llavors 11111), uns 8kms de bici amb l'àcid làctic sortint per les orelles i per les venes dels ulls, voltes de 2'5kms amb 3 giros de 180graus i 2 de 90graus a cada volta (la mort), i una T2 que just deixar la bici ja em picaven els quadriceps, algun múscul intern que no sabia ni que hi era, i amb unes bambes de pista vaig córrer 2kms per un camí de sorra i pedrotes amb els ulls apunt d'explotar, a 43º de calor (no es broma)i passar el relleu a la Montse que va acabar de rematar la feina i vem acabar sisenes.

Després de mitja hora de carrera, mitja hora més per recuperar la respiració, i no exagero.

 

L'equip: Cris, Txell, Montse

El moment clau de xocar la ma i passar el relleu

El següent cap de setmana va ser el de la Copa del Rei a Coruña. Viatge amb furgo i gran dinar a un restaurant amb varies estrelles Michelin, que ens van regalar hasta uns gelats amb galeta de postres i tots ben preocupats per aviam si les begudes, el pa, els postres, el cafè, el formatge i salsa de tomàquet extra i l'IVA entraven en els 15 euros que valia el menú on hi havien molts plats per triar d'una gran qualitat i quantitat servits sobre estovalles blanques com la neu i amb cadires amb unes fundes com tovallons i els cambrers que t'omplien la copa abans que te l'haguéssis acabat... i sí!!! Tot plegat 15 euros que van evitar una grau indigestió si no hagués estat així.


La carrera de l'endemà consistia en un triatló contarrellotge per equips. Nosaltres erem la Dolça, la Txell, la Núria i myself. Cada equip sortica al cap de 3' de l'anterior i només es podia anar a roda dels components del teu propi equip i havies d'arribar com a mínim 3 efectius a meta. Doncs bé a la natació pobre de mi em van haver d'esperar una mica encara que jo ho vaig donar tot, l'aigua del port negra i plena d'oli i freda com el glaç no em deixava anar més veloç, i a la bici vem anar fent, jo pensant que si feia algun relleu em moriria després perquè elles anaven sobrades i resultava no ser així, quan me'n vaig adonar enlloc de passar relleu vaig fotre pal i va ser pitjor encara, però ja acabàvem per sort, 20kms en 5 voltes es feia bastant horrible, i finalment la carrera a peu, on un efectiu de l'equip va deixar-hi la vida en un 5mil que sempre recordarem gratament. Finalment també, 6nes, posició que ens va permetre acabar les noies del Reus Ploms les terceres de la Superlliga.

No tinc fotos.


I com que no m'agradaria que el primer dia els meus apreciats lectors es canséssin tant que abandonéssin la costum de llegir aquests amens textos, dóno per acabada la sessió d'avui per anar ja cap al sobre (que passa, que de tan escriure no has anat a classe al final???!!! Sí... Sí que hi he anat però he acabat d'escriure-ho a casa a la nit...)
En el proper episodi... campeonats d'Espanya a Pulpí i campeonats de Catalunya a Banyoles... a cual peor!