IRONMAN WORLD CHAMPIONSHIP, Kona 2010

Ja feia una setmana que voltava per Kona i l'ambient cada dia era més emocionant. Els entrenos al Pier, al mateix circuit de la natació i al Pacífic en aigües obertes per anar al punt on van matar el Capitan Cook feien preveure una natació memorable, amb un paisatge de corall i peixets de colors, l'aigua a una temperatura perfecta i amb poc oleatge però amb corrents estranyes. El fet de ser només una volta i sense neoprè em donava seguretat que podia anar bé. També havia provat els primers 30kms del circuit de bici, fins al Cementiri de Veterans, i no tenia mala pinta, molt rodadora i avorrida però bona. Amb el cotxe vem anar fins a Hawi, que era al punt de gir, en un meravellós dia que bufava un suau airet gens amenaçador. Cada dia havia entrenat pels 16 primers kms de la marató, per l'Alii Drive que és el carrer de casa fins a la capella, i sabia que coneixent el circuit no se'm faria tan llarg, però subestimava realment com de lluny era l'Energy Lab, que serien els últims 26k (la marató era Kona-capella-Kona-Energy Lab-Kona). No feia calor, algun dia a la tarda havia plogut, tot tenia molt bona pinta...

El matí de la carrera estava ben tranquila, no estava forta perquè no havia entrenat gaire per tan llarga distància, ja estava cansada, però bueno, anava a fer un Ironman, a acabar-lo decentment i llestos, total en aquell circuit de bici la clau seria posar el cos en modo ahorro i anar tirant a ritme constant sense pensar. Última mirada a l'ordinador abans de marxar de casa i cap a boxes amb l'School Bus. Un cop allà pintar els números, enganxar menjar a la bici i revisió, sortida dels pros, última trucada i cap al Pier a les 7 menys 20. Una mica escalfar i cap a la corchera de sortida, al costat de l'speaker. Molta gent amb trajes trampa, quina vergonya. Vaig veure el Jaime Luarca i em vaig posar al seu darrere per tenir uns bons peus, a primera línia. Quan ja estavem tots congelats i haviem rebut per totes bandes (20' de peus de waterpolo 1800 persones en pocs metres quadrats...). Dónen la sortida i ràpid segueixo el Luarca, em costa perque rebo molt, però fins a la primera boia estic allà però el perdo i no sé perquè m'imagino que vaig molt oberta i em canvio de costat per retallar metros però resulta que anava equivocada i es girava per l'altra banda, o sigui que el que vaig fer va ser obrir-me i nedar més de 4000 metros com si fós poc! Al giro m'adono de l'error i segueixo nedant, no crec que vagi molt malament però hi han moltes onades que no deixen veure les boies i mira que són grans... A uns 400 metres intento evacuar líquids i oooh fantàstic, per primera vegada a la vida aconsegueixo pixar sense parar de nedar! Arribada al Pier, 1h10' però que és aixòoooooo!!! Quina vergonya...

T1 ràpida i cap a la bici, bueno ara a remuntar aquests minuts de més a l'aigua. Anada cap a Hawi regulant, intentant mantenir 31 per hora, veient algun 33, però el vent no bufava molt fort, tot i que es notava l'aire en contra molta estona. Em trobava bé, i pensava que havia de regular, que de tornada tindria vent a favor i volaria. No mirava kms, només velocitat instantània i mitjana. A 30k de Hawi comencen unes ratxes de vent huracanat que ens tomben, als que pesem poc anem de banda a banda de la carretera, molt perillós, en algun moment penso que hauré de baixar de la bici, gent per terra, no puc ni deixar el manillar per beure aigua i comença a picar l'estómac perquè fa massa rato que no bec. Les cervicals destrossades, la mitjana a la merda, la trec i poso la cadència per intentar controlar-la... És desesperant... Ens creuem els pros i l'Eneko va endarrere... Arribem a Hawi i estic destruïda, no puc més, físicament i mentalment. Sort que ara toca vent de cul... 5kms a 60 per hora i... perdona? Què deies vent de cul? Vent lateral una altra vegada, i de cara... baixades que abans havia pujat a 22 amb vent en contra, ara les baixo a 18 amb el vent en contra altra vegada. No puc més, és desesperant. La frase que més em vé al cap és: anar a Olesa no és entrenar! És horrible. Vull arribar màxim amb 6h30' perquè vaig dir que com a màxim pensava fer això si regulava molt a la bici, però sense regular i donant-ho tot arribo amb 6h37' absolutament feta caldo. En aquell moment si haugés estat sola, plegava.

A la T2 no puc ni córrer casi, em paro un instant al lavabo i vaig a la carpa, em posen tovallola fresca a l'esquena, m'ajuden a posar-me els mitjons i les bambes, rentar la cara i a córrer. Oh fantàstic, puc córrer prou bé! Per l'Alii Drive costa perquè és l'adaptació però em trobo bé, molts ànims, aviam quant aguanta... Primers 16 kms bé però j aveig que allò no durarà ni una milla més. No porto rellotge, ha sigut una decisió que he pres al matí, sabent que no estava fina i que portar el temps em faria obsessionar. Anava per sensacions, les milles anaven passant ràpidament, mola pensar en milles, només són 26! Quan arribo a la milla 14 començo a caminar una mica, no puc, ja fa dues hores que em fan molt mal tots els músculs... Queen K, carretera maleïda... El Jose està corrent al meu costat descalç com a Lanzarote... Penso moltes coses, crec que es la destrucció de neurones més gran que he fet mai, no em queda cervell, no em queden peus, només l'esperança. Vaig tocant tots els braçalets i coses que porto lligades, powerbalance sisplau dónam força! la vem gastar a Menorca? NO! endavant! Però estic sola, estem sols corrent, ens animem els uns als altres... i finalment en la llunyania veig l'Energy Lab. No té preu que a l'avituallament que venia en aquell moment sonés La Macarena. Mai a la vida m'havia alegrat tant de veure unes plaques solars... Arribo allà però encara hi han com 5kms més fins a l'aeroport vell, als avituallaments hi ha molta festa, ja s'està fent fosc i ens dónen tubs flurescents que em poso als braços com un extraterrestre. Penso que queda l'últim 10mil però en realitat encara en queden 13. Suposo que estic cap a les 15 hores, m'he d'afanyar per arribar com a màxim amb 16 hores per no ser la protagonista de la festa final, però estic molt malament, és un patir infinit, fa molt mal TOT, el cervell ja no pot més, molt mal de cap... M'afanyo i corro més ràpid cap a Kona, m'és igual tot, tinc fred i molt mal de cap, molt... Començo a desvariar, queda només l'últim 5mil i encara hi ha molta gent que vé en direcció contrària, amb tubs de llum al cap com si fóssin àngels, i ja és negra nit, no hi ha cap llum ni lluna, només totes les estrelles i la via Làctea. És increïble, és únic, s'ha de viure. Els àngels vénen i van, i poc a poc les llums de Kona apareixen, ja queda molt poc, arribo i queda la baixada de Palani, 100 metres que destrossen les cames i he de caminar, al pla ja puc córrer però tinc moltes ganes de plorar, no puc més, això és horrible, no vull acabar, però ja veig la meta... 13h30' què! perdona? si hagués sabut que portava tan poc rato hagués tornat caminant i parant a seure algun rato per disfrutar del cel estrellat! I ja, arc de meta, FINISHER PER SEGONA VEGADA, FINISHER DE KONA.

Ara entenc el mite, això és l'Ironman, crec que si no véns aquí no pots saber què és patir, què és un Ironman. Mai m'havia pensat ser capaç de sofrir aquesta barbaritat, però suposo que el dia d'ahir significava moltes coses, masses per deixar-ho perdre.

I sobre la pregunta: Val la pena tant patiment? No, no val la pena, no en treus res, però creixes molt. MOLT.



Hawaii, l'illa on l'infen està decorat de paradís.