por si no nos vemos más...

PROJECTE IRONMEDUSA: Si el Jose arriba, les ambulàncies arriben!

2011-05-17T09:03:00.000+02:00

Falten 4 dies perquè es celebri l'Ironman de Lanzarote, la prova mítica del circuit, i on jo l'any passat vaig debutar en aquesta distància.

Per mi, cada moment passat en aquella illa té un record molt especial, per tot el que implicava estar allà i la gent que m'acompanyava. Entre ells, el Jose, que a dintre seu també portava aquells kilòmetres per la lava i entre el vent, encara que no ho volia saber, que no n'estava segur, que tenia por.

A dia d'avui, tots aquests dubtes i pors s'han convertit en records, i només en queda un gran respecte per la carrera que disputarà d'aquí 4 dies.

I el Jose no només debutarà en Ironman a Lanzarote, sinó que damunt de les seves espatlles portarà elpes d'un gran projcte solidari, que han desenvolupat amb l'Anna Llacher i el Víctor de Molina: IRONMEDUSA

El Víctor ha creat una ONG que fa diverses accions d'ajuda a països del tercer món, i juntament amb el Jose i l'Anna han creat aquest nou projecte que consisteix en buscar seguidors, que quan el Jose arribi a la meta de Lanzarote donaràn 10 euros que serviran per preparar dues ambulàncies per atendre, prevenir i curar malalties d'una població de Burkina Faso.

Per això el lema és SI EL JOSE ARRIBA, LES AMBULÀNCIES ARRIBEN, i com que no hi ha opció que el Jose no arribi, necessitem que tanta gent com sigui possible es fagi FOLLOWER per poguer aportar 10 euros a aquest emocionant projecte solidari!!!

http://ironmedusa.wordpress.com/jose-latleta/

L'Anna i jo ens en anem el divendres cap a Lanzarote per fer costat al Jose, per donar-li la màxima força, perquè és una persona que degut a moltes circumstàncies personals, poguer estar on és ara mateix, a la línia de sortida d'un dels Ironmans més durs del món, és una victòria dels somnis, de la lluita i la força del cervell i del cor.

L'Ironman ara ja està fet, només li queda la festa final. El dia en que tot el patiment dels entrenaments, de les recuperacions, dels mals moments, de les angoixes i decepcions pren forma d'èxit.

Gràcies Jose per tot això! Ens veiem divendres a la Isla...

LES NOIES NO SÓM DE SEGONA CATEGORIA!!! DEMANEM UNA SORTIDA ÚNICA PER LES NOIES!!!

2011-05-12T08:38:00.000+02:00

L’objectiu d’aquest escrit és posar en evidència alguns problemes en l’organització de proves de duatló i triatló a Catalunya i la voluntat de canviar certes costums que facilitarien i millorarien en gran mesura les competicions dins del nostre esport.

És evident que en els darrers anys s’ha multiplicat la pràctica de duatló i triatló i que actualment és molt difícil la gestió de les competicions, perquè els circuits són reduïts, els Ajuntaments per qüestions de mobilitat i seguretat posen traves i no permeten certs talls de vies i ocupació de zones àmplies durant llargs períodes de temps, i cada vegada el nombre d’inscrits augmenta.

Tot i això hi ha un fet que desvirtua molt les competicions i provoca que les categories femenines, cada vegada més importants dins del nostre esport, no puguin desenvolupar la carrera en igualtat de condicions que els homes. La divisió en les sortides entre homes federats i dones més no federats provoca un seguit de problemes, que més avall exemplificaré amb experiències personals, i que podrien ser llargament ampliades per vivències de moltes altres triatletes.

Per començar, vull parlar del Triatló B de Banyoles on habitualment, exceptuant aquest any, la sortida de les dones té lloc uns minuts més tard que els homes, provocant que les dones que neden ràpid, de seguida atrapin al nombrós grup d’homes, i s’han de passar els 2000 metres de natació avançant, obrint-se per nedar còmodes, rebent cops i sense poguer gaudir de la natació neta que haurien de tenir en anar al capdavant.

El fet de sortir pocs minuts abans que els nois, com va passar en el Triatló Garmin de Barcelona del passat Octubre, també és una font de problemes, ja que s’acaben ajuntant al tram ciclista els grups de les primeres noies amb els grups dels primers nois, sempre més nombrosos i que sense miraments absorbeixen a les noies, impossibilitant respectar les normes de drafting, posant en perill la seva seguretat i provocant accidents, tal i com va succeïr malauradament.

Per últim, i més habitual, cal parlar de la sortida dels homes federats i quan aquests han acabat el tram ciclista o la carrera a peu, la sortida de les noies més els homes no federats. Això és una terrible font de conflictes i fa que es desvirtui la carrera, perdi emoció la competició entre les noies, i ens obliga a compartir circuit amb persones que habitualment són més inexpertes en el nostre esport, un greuge respecte els nois federats. En aquests casos, pel que fa la natació no hi ha res a dir, perquè les acumulacions hi serien de totes maneres i no es pot evitar. Però ens trobem, ja a la primera transició, que alguns dels nous en el triatló ténen problemes per treure’s el neoprè, es calcen les sabates abans de pujar a la bici, i dificulten molt la circulació per dintre de boxes, que per les noies pot resultar decisiva en els llocs de la classificació final. Llavors, en el circuit ciclista, no sempre es té clar quan es pot agafar roda dels nois i quan no, i en el cas habitual de que estigui prohibit, sovint ells no ho ténen clar i tallen grups de noies. També hi han situacions de molt perill a les rotondes i girs de 180º, on es posa en risc l’estabilitat sobre la bici, i si no es té molta experiència no es pot controlar bé la traçada. Tot això s’agreuja quan es tracta de circuits que consten de diverses voltes i es comença a doblar els participants i fa que les noies haguem d’estar en contínua alerta, sense poguer aprofitar al màxim la competició i jugant-nos la vida constantment. A nivell personal, puc explicar que en aquest darrer Triatló de Sitges, mentres estavem doblant un grup d’homes, aquests es van posar enmig del nostre grup, provocant la meva caiguda en plena baixada i darrera meu la d’una altra triatleta, amb molts anys d’experiència i cap ganes ni necessitat de posar en risc la seva integritat. Per sort l’incident no ha tingut conseqüències gaire greus, però està clar que si no es prenen mesures tot pot empitjorar.

L’actual organització desvirtua a la competició femenina, relegant a les noies a un segon nivell, sense referències en la classificació i en clara desavantatge respecte als homes federats que competeixen només contra els seus iguals.

La voluntat d’aquest escrit és, no només evidenciar els problemes de l’habitual organització, sinó proposar solucions. El que demanem és una SORTIDA ÚNICA FEMENINA, on les noies poguem desenvolupar les nostres facultats en cada un dels segments de manera lliure i sense que res ho entorpeixi innecessàriament. Sabem que és difícil, per qüestió de temps i de circuits, però milloraria molt la competició, donant més espectacle i diversió als espectadors, igualant les condicions de joc de les dones i els homes, i sobretot, garantint un nivell de seguretat molt més alt. En casos de competicions d’uns 600 inscrits, com va sent habitual, no caldria esperar a que els homes federats acabéssin la carrera per donar sortida a les noies, tan sols el tram de bici per tenir net el circuit, i quan elles hagin acabat la bici, sortida dels homes no federats. Amb la quantitat de participants i el preu de les inscripcions, es fa difícil pensar que no és possible allargar l’estada dels voluntaris i organitzadors tan sols 1 hora més.

Espero que aquesta carta sigui presa en consideració ja que espressa el sentiment de moltes persones que estimem el triatló i que volem que sigui un esport per tothom, que cada dia sigui més segur, més emocionant, i sobretot més gran.

Cristina Prat Dot

Aquest escrit porta també la firma de moltes altres persones que recolzen aquestes paraules i volen que se les tingui en compte el més aviat possible. En menys de mig dia s’han recollit desenes de noms, i s’està fent difusió perquè aquesta petició tingui el màxim de pes possible.

Triatló per equips del Prat

2011-05-04T23:47:00.001+02:00

Per fí havia arribat el dia: el primer triatló de la temporada. Contrarrellotge per equips al Prat. El circuit m’agradava molt i tenia ganes de començar a competir després d’un hivern bastant sec de curses i de duatlons. Aquest triatló l’any passat m’havia anat bastant bé i sempre m’agrada córrer a un poble que porta el meu nom!

Després de tota la setmana investigant qui seriem a l’equip de Reus Ploms, estava tranquila, pensant que erem uns efectius que estariem més o menys al mateix nivell en tot i no hauria de patir. Poques hores de son i finalment em vaig llevar a les 6, massa d’hora, per esmorzar amb calma i marxar cap al Prat. Allà també vaig comprovar que anava massa poc abrigada, i amb bastant de fred vaig trobar a l’Ona i la Txell. Només erem tres… semblava que sí, que podiem acabar 3! Olee semblava que seriem només nosaltres 3 i no havia de patir per si venia algú que m’apretaria molt corrents! Però l’alegria va durar poc. Pensava que el pitjor que podia passar era que vingués la Montse, perquè era 1 que corre molt, 2 que neden molt i jo entremig que hauria de pillar per totes bandes, però a la cursa a peu encara seriem 2 que aniriem més toves... Però no contemplava que encara hi podia haver algo pitjor: que vinguéssin les bessones que són les que més corren… i no és una no, són 2!!! Cosa que volia dir que si em quedava jo corrent amb elles dues al final (per acabar 3) ningú tindria compassió de mi! Merda quin desastre!

Els nervis que no tenia van arribar, i mentres ens posavem neoprens i tal jo anava mirant aviam si tenia algun espectador sorpresa…però va ser que no… llàstima.

Un cop a la platja, ens vem adonar que el mar estava horrible, no hi havien onades, hi havien tsunamis… Indicacions d’últim moment, últims moments d’amistat amb Núria Miró (que fins 1h30’ després em negaria aquesta condició d’amigues) i apunt per la sortida, cap a l’aigua.

Avançant equips, saludant els surfistes i lluitant contra les onades vem arribar al final, va ser divertit i no va haver-hi cap incident. L’Ona i la Txell van capitanejar l’equip perfectament i el ritme va ser suau i correcte, això sí, bebent molta aigua. Ràpida T1 i amb la bici vaig començar a tirar jo, feia molt de vent i vem anar fent relleus. Baralles amb les del Prat que es pensaven que feiem drafting amb un altre equip, elles que feien la goma… bueno un caos però divertit també. Nosaltres vem anar fent relleus i la Txell sobretot es va deixar la vida a la bici en vistes de que no correria. L’Ona semblava aguantar bé i vaig il·lusionar-me i pensar que potser correria ella…

Aquí es veu la riña amb les del Prat (la Núria no té amics sobre la bici!!! jejeje)

Final i ràpida T2, i la Txell, que anava davant els primers 5 metres diu: bueno jo plego, no? Totes flipant, òbviament… però si vas primera! No no era el seu ritme i degut a l’operació no estava entrenant per córrer, així que et deixem plegar però… a animar! I l’Ona igual, però no! no pleguis! Pel que pugui passar continua corrent encara que sigui més endarrere! I bueno comencem a tirar, les dues voltes amb les bessones i jo. A la tornada de la primera volta ja uuna d’elles em posa una mà a darrere l’esquena, molt suau, sense fer força, però que em va perfecte perquè quan estic a l’aire (cap dels 2 peus a terra) m’empeny endavant, i quan toco a terra no em molesta gens. I anem fent, elles es van passant el relleu d’empènyer i vinga, fins al final!

Carol a davant i Vane empenyent

Va ser genial, d’on semblava que no en podiem treure res de bo vem fer un gran equip i vem acabar en segona posició precedides per les de Mataró i davant de les del Prat.

I molt contenta per haver començat ja i haver començat bé la temporada, esperem que la setmana que vé a Sitges sigui igual o millor!

IRONMAN WORLD CHAMPIONSHIP, Kona 2010

2010-10-11T05:08:00.002+02:00

Ja feia una setmana que voltava per Kona i l'ambient cada dia era més emocionant. Els entrenos al Pier, al mateix circuit de la natació i al Pacífic en aigües obertes per anar al punt on van matar el Capitan Cook feien preveure una natació memorable, amb un paisatge de corall i peixets de colors, l'aigua a una temperatura perfecta i amb poc oleatge però amb corrents estranyes. El fet de ser només una volta i sense neoprè em donava seguretat que podia anar bé. També havia provat els primers 30kms del circuit de bici, fins al Cementiri de Veterans, i no tenia mala pinta, molt rodadora i avorrida però bona. Amb el cotxe vem anar fins a Hawi, que era al punt de gir, en un meravellós dia que bufava un suau airet gens amenaçador. Cada dia havia entrenat pels 16 primers kms de la marató, per l'Alii Drive que és el carrer de casa fins a la capella, i sabia que coneixent el circuit no se'm faria tan llarg, però subestimava realment com de lluny era l'Energy Lab, que serien els últims 26k (la marató era Kona-capella-Kona-Energy Lab-Kona). No feia calor, algun dia a la tarda havia plogut, tot tenia molt bona pinta...

El matí de la carrera estava ben tranquila, no estava forta perquè no havia entrenat gaire per tan llarga distància, ja estava cansada, però bueno, anava a fer un Ironman, a acabar-lo decentment i llestos, total en aquell circuit de bici la clau seria posar el cos en modo ahorro i anar tirant a ritme constant sense pensar. Última mirada a l'ordinador abans de marxar de casa i cap a boxes amb l'School Bus. Un cop allà pintar els números, enganxar menjar a la bici i revisió, sortida dels pros, última trucada i cap al Pier a les 7 menys 20. Una mica escalfar i cap a la corchera de sortida, al costat de l'speaker. Molta gent amb trajes trampa, quina vergonya. Vaig veure el Jaime Luarca i em vaig posar al seu darrere per tenir uns bons peus, a primera línia. Quan ja estavem tots congelats i haviem rebut per totes bandes (20' de peus de waterpolo 1800 persones en pocs metres quadrats...). Dónen la sortida i ràpid segueixo el Luarca, em costa perque rebo molt, però fins a la primera boia estic allà però el perdo i no sé perquè m'imagino que vaig molt oberta i em canvio de costat per retallar metros però resulta que anava equivocada i es girava per l'altra banda, o sigui que el que vaig fer va ser obrir-me i nedar més de 4000 metros com si fós poc! Al giro m'adono de l'error i segueixo nedant, no crec que vagi molt malament però hi han moltes onades que no deixen veure les boies i mira que són grans... A uns 400 metres intento evacuar líquids i oooh fantàstic, per primera vegada a la vida aconsegueixo pixar sense parar de nedar! Arribada al Pier, 1h10' però que és aixòoooooo!!! Quina vergonya...

T1 ràpida i cap a la bici, bueno ara a remuntar aquests minuts de més a l'aigua. Anada cap a Hawi regulant, intentant mantenir 31 per hora, veient algun 33, però el vent no bufava molt fort, tot i que es notava l'aire en contra molta estona. Em trobava bé, i pensava que havia de regular, que de tornada tindria vent a favor i volaria. No mirava kms, només velocitat instantània i mitjana. A 30k de Hawi comencen unes ratxes de vent huracanat que ens tomben, als que pesem poc anem de banda a banda de la carretera, molt perillós, en algun moment penso que hauré de baixar de la bici, gent per terra, no puc ni deixar el manillar per beure aigua i comença a picar l'estómac perquè fa massa rato que no bec. Les cervicals destrossades, la mitjana a la merda, la trec i poso la cadència per intentar controlar-la... És desesperant... Ens creuem els pros i l'Eneko va endarrere... Arribem a Hawi i estic destruïda, no puc més, físicament i mentalment. Sort que ara toca vent de cul... 5kms a 60 per hora i... perdona? Què deies vent de cul? Vent lateral una altra vegada, i de cara... baixades que abans havia pujat a 22 amb vent en contra, ara les baixo a 18 amb el vent en contra altra vegada. No puc més, és desesperant. La frase que més em vé al cap és: anar a Olesa no és entrenar! És horrible. Vull arribar màxim amb 6h30' perquè vaig dir que com a màxim pensava fer això si regulava molt a la bici, però sense regular i donant-ho tot arribo amb 6h37' absolutament feta caldo. En aquell moment si haugés estat sola, plegava.

A la T2 no puc ni córrer casi, em paro un instant al lavabo i vaig a la carpa, em posen tovallola fresca a l'esquena, m'ajuden a posar-me els mitjons i les bambes, rentar la cara i a córrer. Oh fantàstic, puc córrer prou bé! Per l'Alii Drive costa perquè és l'adaptació però em trobo bé, molts ànims, aviam quant aguanta... Primers 16 kms bé però j aveig que allò no durarà ni una milla més. No porto rellotge, ha sigut una decisió que he pres al matí, sabent que no estava fina i que portar el temps em faria obsessionar. Anava per sensacions, les milles anaven passant ràpidament, mola pensar en milles, només són 26! Quan arribo a la milla 14 començo a caminar una mica, no puc, ja fa dues hores que em fan molt mal tots els músculs... Queen K, carretera maleïda... El Jose està corrent al meu costat descalç com a Lanzarote... Penso moltes coses, crec que es la destrucció de neurones més gran que he fet mai, no em queda cervell, no em queden peus, només l'esperança. Vaig tocant tots els braçalets i coses que porto lligades, powerbalance sisplau dónam força! la vem gastar a Menorca? NO! endavant! Però estic sola, estem sols corrent, ens animem els uns als altres... i finalment en la llunyania veig l'Energy Lab. No té preu que a l'avituallament que venia en aquell moment sonés La Macarena. Mai a la vida m'havia alegrat tant de veure unes plaques solars... Arribo allà però encara hi han com 5kms més fins a l'aeroport vell, als avituallaments hi ha molta festa, ja s'està fent fosc i ens dónen tubs flurescents que em poso als braços com un extraterrestre. Penso que queda l'últim 10mil però en realitat encara en queden 13. Suposo que estic cap a les 15 hores, m'he d'afanyar per arribar com a màxim amb 16 hores per no ser la protagonista de la festa final, però estic molt malament, és un patir infinit, fa molt mal TOT, el cervell ja no pot més, molt mal de cap... M'afanyo i corro més ràpid cap a Kona, m'és igual tot, tinc fred i molt mal de cap, molt... Començo a desvariar, queda només l'últim 5mil i encara hi ha molta gent que vé en direcció contrària, amb tubs de llum al cap com si fóssin àngels, i ja és negra nit, no hi ha cap llum ni lluna, només totes les estrelles i la via Làctea. És increïble, és únic, s'ha de viure. Els àngels vénen i van, i poc a poc les llums de Kona apareixen, ja queda molt poc, arribo i queda la baixada de Palani, 100 metres que destrossen les cames i he de caminar, al pla ja puc córrer però tinc moltes ganes de plorar, no puc més, això és horrible, no vull acabar, però ja veig la meta... 13h30' què! perdona? si hagués sabut que portava tan poc rato hagués tornat caminant i parant a seure algun rato per disfrutar del cel estrellat! I ja, arc de meta, FINISHER PER SEGONA VEGADA, FINISHER DE KONA.

Ara entenc el mite, això és l'Ironman, crec que si no véns aquí no pots saber què és patir, què és un Ironman. Mai m'havia pensat ser capaç de sofrir aquesta barbaritat, però suposo que el dia d'ahir significava moltes coses, masses per deixar-ho perdre.

I sobre la pregunta: Val la pena tant patiment? No, no val la pena, no en treus res, però creixes molt. MOLT.

Hawaii, l'illa on l'infen està decorat de paradís.

Campionats d'Espanya i Catalunya

2010-09-17T21:05:00.000+02:00

Per seguir el relat de l'estiu, no puc no mencionar la setmana de vacances a Ca La Mamen de Maó. Vaig plegar de la feina dissabte a les 20 i a les 22 marxava elbarco cap a Menorca fins dilluns següent. Allà ens vem dedicar bàsicament a surcar carreteres (especialment el Kamí d'en Cane), fer voltes per Fornells, menjar amanides amb tonyina i pizzes (com sempre), anar a la platja per viure sota la sombrilla i nedar fins a donar la volta a l'illa que hi hagués per allà a menys de 2kms a la rodona i que el fons marí no fós gaire negre i filamentós.

El cap de setmana següent, arrossegant encara el cansanci intern, vaig fer acte de presència al Campionat d'Espanya elit a Pulpí (bé, San Juan de los Terreros). Volia anar a grups d'edat perquè va ser una decisió precipitada d'última hora, sense preparar ni entrenar (més ben dit, sense descansar) però al final va anar així. El dia anterior vem entrenar una mica al mar i hi havien unes onades de metro i mig, i en sortir de l'aigua ooooh que bé que s'està a fora! quina fresqueta! (a fora estavem a 35º, imagineu com era l'aigua, pitjor que pipí). L'endemà a la carrera, tot el mal que pot succeir va esdevenir-se, mala natació i a sobre a la T1 se'm van trencar les ulleres de sol i vaig parar a ficar el vidre i vaig perdre el grup de la bici, vaig fer una primera volta a muerte deixant-me la vida i casi les atrapo però eren potser cinc i a la baixada ja no tenia res a fer-hi. Vaig anar veient el grup que em semblava que eren primeres i eren lluny, no hi havia perill que em dobléssin però... cap a les 5 voltes vaig anar veient gent doblada que e n teoria no haurien d'estar-ho... què passa aquí? quina mortaldat!!! i resulta que hi havia A.murua escapada i carregant-se a tothom i clar, jo no podia ser menys amb unes cames sense gas, treient boles de cereal d'esmorzar per la boca per culpa de la primera volta a muerte, vaig ser miserablement doblada a falta de 7 o 7'5 kms. I ja.

MOlt estil però re de re

I llavors com si no n'hi hagués hagut prou la setmana següent em vaig desplaçar a Banyoles que es disputava el campionat de Catalunya i puntuava doble. I si l'arrossegament a Pulpí havia estat gran però no manifest, a Banyoles em vaig arrossegar davant de tota la població catalana. A la natació vaig sortir prou bé i després a la bici em vaig anar trobant malament, fluixa, patosa... I al deumil ja va ser la mort total amb 55 o no sé quants minuts.

Per resumir-ho dir que la meva mare identifica quan estic malament quan corro "plegada", sense dur el cap aixecat. I em va dir que a la T1 ja corria cap a la bici "plegada"! I també esmentar que la mateixa volta (uns 2kms més curta) al B aquest any la vaig fer amb 1h03' i 1h04 més o menys, dues vegades, i l'altre dia que era una volta sola la vaig fer amb 1h20'!!! Espectacular.

Cara de llimac

Lluny quedaven els dies de disfrutar competint, d'anar a tope, de sentir el cor a la boca i el gust de sang en acabar les carreres... Lluny quedava l'emoció per la següent competició, les ganes de seguir entrenant a tope, la força... Faltava una setmana de menys hores d'entreno i una gran dosis de sort per tornar a posar el cervell a lloc... Tot arribaria però ella encara no ho sabia...

La reentrée

2010-09-15T23:50:00.001+02:00

Han passat moltes coses des de la última vegada que vaig escriure al blog. Data 12 de Juliol... com ha plogut des de llavors... i com passa el temps, sembla que fós ahir! Igual que el vídeo no va matar a la ràdio, no penso deixar que el facebook mati el blog, així que avui mateix tornem a la rutina de la universitat i a les cròniques de sucesos. El moment perfecte per començar de nou la vida normal és ara, havent començat bé a la universitat, arribant 30' abans de l'hora que calia i dedicant-los al millor que es pot fer que és... anar a la biblio a mirar el facebook!!! (que fa 15' que no he mirat, des de que he sortit de casa) i a escriure al blog.

És impossible relatar tot el que ha ocorregut durant aquest temps, de base no ha canviat RES però han ocorregut tot de fets que hauran de perdurar an la meva memòria perquè per sort o desgràcia dels lectors em fa massa mandra escriure i em limitaré a resumir-ho.

Quan tens un fill resumeixes tota la teva vida en la seva, no?

El juliol i mig agost es van tancar amb tot de caps de setmana voltant per l'Espanya profunda i una setmana de vacances a Menorca que més que vacances va ser per minar l'asfalt de tota l'illa. Poca cosa més, feina al gimnàs que per sort no falta, sol, calor i tal.

Per començar, el dia 31 de Juliol vem anar a Valladolid al campeonat d'Espanya de relleus. Es tractava de fer un equip de tres efectius i que cadascun realitzés un triatló supersprint, i que en acabar els 2000 corrents toqués la ma del segon corredor i aquest fés un triatló i amb el tercer igual. Resumint, va ser un viatge d'anada llarg amb la furgo, córrer després de dinar i una tornada nocturna terrible que no vull ni parlar-ne.

Sobre la carrera, jo vaig rebre el relleu de la Txell i corrents a tope pel pontón em vaig llençar al Pisuerga (brut que no et veies ni el colze) i nedar 300 metres a muerte passant a 4 ties (la natació de la meva vida), fer una transició on havies de pujar 2 pisos d'escales (el que més es comentava a meta era aviam si les havies pujades de 2 en 2 o de 1 en 1, jo feia 2 2 i llavors 11111), uns 8kms de bici amb l'àcid làctic sortint per les orelles i per les venes dels ulls, voltes de 2'5kms amb 3 giros de 180graus i 2 de 90graus a cada volta (la mort), i una T2 que just deixar la bici ja em picaven els quadriceps, algun múscul intern que no sabia ni que hi era, i amb unes bambes de pista vaig córrer 2kms per un camí de sorra i pedrotes amb els ulls apunt d'explotar, a 43º de calor (no es broma)i passar el relleu a la Montse que va acabar de rematar la feina i vem acabar sisenes.

Després de mitja hora de carrera, mitja hora més per recuperar la respiració, i no exagero.

L'equip: Cris, Txell, Montse

El moment clau de xocar la ma i passar el relleu

El següent cap de setmana va ser el de la Copa del Rei a Coruña. Viatge amb furgo i gran dinar a un restaurant amb varies estrelles Michelin, que ens van regalar hasta uns gelats amb galeta de postres i tots ben preocupats per aviam si les begudes, el pa, els postres, el cafè, el formatge i salsa de tomàquet extra i l'IVA entraven en els 15 euros que valia el menú on hi havien molts plats per triar d'una gran qualitat i quantitat servits sobre estovalles blanques com la neu i amb cadires amb unes fundes com tovallons i els cambrers que t'omplien la copa abans que te l'haguéssis acabat... i sí!!! Tot plegat 15 euros que van evitar una grau indigestió si no hagués estat així.

La carrera de l'endemà consistia en un triatló contarrellotge per equips. Nosaltres erem la Dolça, la Txell, la Núria i myself. Cada equip sortica al cap de 3' de l'anterior i només es podia anar a roda dels components del teu propi equip i havies d'arribar com a mínim 3 efectius a meta. Doncs bé a la natació pobre de mi em van haver d'esperar una mica encara que jo ho vaig donar tot, l'aigua del port negra i plena d'oli i freda com el glaç no em deixava anar més veloç, i a la bici vem anar fent, jo pensant que si feia algun relleu em moriria després perquè elles anaven sobrades i resultava no ser així, quan me'n vaig adonar enlloc de passar relleu vaig fotre pal i va ser pitjor encara, però ja acabàvem per sort, 20kms en 5 voltes es feia bastant horrible, i finalment la carrera a peu, on un efectiu de l'equip va deixar-hi la vida en un 5mil que sempre recordarem gratament. Finalment també, 6nes, posició que ens va permetre acabar les noies del Reus Ploms les terceres de la Superlliga.

No tinc fotos.

I com que no m'agradaria que el primer dia els meus apreciats lectors es canséssin tant que abandonéssin la costum de llegir aquests amens textos, dóno per acabada la sessió d'avui per anar ja cap al sobre (que passa, que de tan escriure no has anat a classe al final???!!! Sí... Sí que hi he anat però he acabat d'escriure-ho a casa a la nit...)
En el proper episodi... campeonats d'Espanya a Pulpí i campeonats de Catalunya a Banyoles... a cual peor!

Tri del Pont de Suert

2010-07-12T15:53:00.004+02:00

Després de 15 dies de mal de coll, febres i molta tos tuberculòsica, malestar, mal muscular i molta feina, semblava que estava una mica millor i dissabte al migdia el Civic es dirigia cap al Pont de Suert amb l'aire acondicionat a tope. Treiem la ma per la finestra i semblava que amb un assecador de cabells ens tiréssin aire, 37º, terrible!
En arribar allà, buscant el briefing (perquè ens havien dit que era dur, valia més saber més o menys com aniria la cosa) ens vem trobar l'expedició de St Joan de les Abadesses i els vem seguir per veure el circuit de bici. Va semblar molt dur, 3 voltes a un port amb l'asfalt fet merda, comentàvem qu eallò sobretot haviem de pensar de no fer-ho a plat perquè després el 10mil era molt dur... bueno és dur per tothom.

Quan vem anar a buscar el lloc on haviem de dormir, a Barruera perquè clar ho havia buscat el divendres al matí i ja no quedava res a menys de 15kms a la rodona dePont de Suert, vem anar a Barruera a buscar les claus del piset! Ooooh casa nostra, que macoooo!!!!!!! Una casa del poble antiga, de muntanya, arreglada amb 6 apartaments tots del mateix propietari, i el nostre un àtic preciós, amb les claus guardades al costat de la porta a una caixeta, com a la resta de pisos.

La nostra casa nova!

30' de bici ens van permetre estirar les cames després delllarg viatge i impressionar els vilatans, en veure a dos tios que acaben d'arribar i es vesteixen d'aquesta manera tan rara, amb roba arrapada, tots professionals i a les 21: 15 del vespre surten amb ulleres de sol. Son bojos o què? Arribant, dutxa i assecar-nos amb tovalloles de floretes i a sopar com dos animals afamats. Merda, si demà no anem al lavabo abans de córrer esplotarem.

No poso els vídeos que tenim perquè no sé fer anar elYoutube però són espectaculars, algun dia els veureu.

I arribant a casa, clar, haviem d'inspeccionar els altres pisets dels veïns que tenien les claus a la caixeta... quina por!!! I si trobem un mort? I si trobem com un pis d'aquells de REC? Va va mirem-los! I d'un ens vem emportar uns llençols i tot perquè a casa nostra se'ls havien descuidat... I de nit, atacs de tos incessants, malestar, somnis estranys... horrible.

I al matí, baixada cap alPont de Suert per anar a posar les coses a boxes, com sempre arribant tard quan ja havien tancat però com que som molt macos no passa res.

Perdent el temps i llavors arribem al box 1 quan ja han tancat i el Llobet ja es fora de l'aigua i tot.

La natació són 2 voltes l'aigua està perfecte, em poso cap a davant i dónen la sortida. Primers metros algun cop i tal però de seguida una natació molt neta i molt agradable, pensava que més ràpida delque en realitat em va sortir però bueno. A la segona volta se m'enganxen com lapes una que havia estat nedant aprop tot elrato i un home que pillem i se'm posen a peus i fan tota la segona volta xupant peus i a sobre fotent cops i jo farta d'aguantar-los faig un atac de patades que crec que casibé els hi vaig treure un ull però això no es fa, a sobre que els he estat guiant bé tot el rato se m'arrapen i em desvien. Mala gent. A la T1 vaig bé, pujada molt xunga fins a la carretera que vaig decidir (ben pensat) de fer amb les sabates ja ficades i comença la bici cap amunt, i allò no puja tant com semblava, és força rodador, pels escaladors és massa poc i va bé per anar a roda però jo vaig sola, disaster, vaig 4ta estic contenta perquè em sembla que he nedat bé, per fi.

Estic bé però a la primera volta ja veig que el 2n grup em pillaran perque van a roda 3 i amb tios també. Per cert primera volta com era d'esperar amb tota la tralla ficada, a plat fins la mort. Llavors a la tercera volta em pasa una tia com un obús, jo flipo, i llavors ve la Barbara i li pregunto aviam qui és aquella i em diu que es una estratega, que se pasó todo elrato chupándole rueda y ahora esprinta, que xa la avisaron... I bueno res, arribem a la T2 i el Juan Peist em crida el puesto i minuts i em diu Regulaaaaaa que es muy duroooo!!! I jo penso bueno vale regula! però tampoc ens passem! I els 2 primers kms regulo pero tampoc massa, i moro i em passen 2, són eterns, allò puja molt, de muntanya però xunga, els turmells es torçen, terrible! Fins alkm 5 que giravem és etern! Si m'ho arriben a dir no vinc! Vaig pensant què passaria si ara digués que m'he torçat el peu i plegués, si faig veure que m'ha vingut mal o algo... Molts pensaments malèfics! Però arribo a dalt, aigua al cap i cap avall. Concentració màxima per evitar la inminent caiguda, però al final va bé, i a falta de 500 metres uns nanos em diuen: apreta que per darrere vénen a tope! I veig la Carol a tope a una distància suficient perquè corrent a l'sprint em pilli en 500 metres, i clar apreto al màxim, no vull que em pilli, a tope, casi no puc més i vaig mirant endarrere i la veig amb cara d'ultravelocitat a tope, boníssim, sense respiració ja ja no puc més velocitat de la llum i a sobre encara em retalla distànica, anem a tope i finalment arribada a meta i 10' per recuperar la respiració sota un sol de justícia. 200 vasos d'aigua i arriba el Jose súper content perquè ha après a nedar i la Pinarello a final després d'unes quantes tretes de cadena fa funcionat com s'esperava!

Ai ai ai que no puc respirar ah ah ah, 10 minuts per recuperar l'alè, no es broma.

Molta alegria per les posicions de les altres noies, no faré més comentaris al respecte. Bien.

Al final acabo 7na i 1ra sub23 i guanyem per equips que és del que es tractava.

Tapant Beep i Virginias

I contenta perquè tot i les malalties i la tos i tot, sembla que poc a poc vaig recuperant aquella xispa que em faltava i em sembla que poc a poc començo a nedar una mica. Ara falta córrer decentment.

I acabant amb un bon dinar, una estona de relax a l'embarcadero, ens pilla la tempesta i baixem cap a Barcelona una altra vegada, contents com jínjols perquè tenim apartament per quan volguem a Barruera, copes i estem una mica més morenos. Arribant a casa, penjo una estelada al balcó perquè dissabte no vaig poguer anar a la MANIFESTACIÓ, sopar i mirar Vendelplà, molt interessant, i l'atletisme que feien a Teledeporte. I res més, a dormir amb totes les finestres tancades perquè no sé que foten alcarrer tants petardos potser és una verbena o algo.

Lliga de Clubs de 1ra divisió al Ferrol

2010-06-22T23:35:00.000+02:00

El divendres passat plegava de treballar a les 22 del vespre i de camí cap a casa pensava que semblava impossible que el dilluns a les 9 del matí tornaria a ser a aquell mateix lloc però havent travessat la Península Ibèrica de punta a punta des de casa fins a la patria del Caudillo, en furgo i fent un sprint entremig.

Bé doncs el que sembla impossible va començar el dissabte a les 7 del matí quan una furgo on semblava impossible que hi cabés una sola bici al maleter va haver d'engolir-ne 7 (i només desmuntant la roda del davant!). Tot semblava correcte fins que un cotxe en un peatge ens va començar a senyalar a sota el motor, i vem treure el cos sencer per la finestra tot esperant veure un ocell enganxat i els seus restos de sang i fetge esparcits per tota la pintura blanca de la xapa, però no va ser així, doncs no vem veure res. Això sí, uns sorolls estranys ens feien debatre si feia molt vent o si haviem punxat una roda, però res aturava la nostra marxa. No va ser fins a Logroño, on ens vem aturar per ajuntar-nos amb els altres dels cotxes i l'altra furgo i anar a fer pipi a l'estadi del Logroño mateix (que albergava uns partits de rugbi en aquell moment), que ens vem adonar que penjava alguna cosa bastant grossa de sota el motor: la tapa del càrter. I no penjava de darrere i estava pillada de davant, no, penjava de davant i estava pillada de darrere, obstruint qualsevol aerodinàmica del vehicle i creant una espècie de bucle a sota que feia pensar que en qualsevol moment arrencariem el vol. Bé doncs, sense més vem continuar fins a Galícia, parant a dinar en un restaurant de cocidos i lentejas que al final va resultar no ser tan lamentable, tot i que un dels nostres efectius masculins ho va comentar a la seva mare per telèfon sense amagar-se'n gens davant de la propietària. Esperàvem que al Ferrol hi haguéssin bonys d'aquests per fer baixar la velocitat i ens arrenquéssin la tapa que ens penjava però no va ser així.

Arribant allà, bon hotel, 1h de bici on fire, fred, i sopar a les 12 de la nit. L'endemà hi havia la carrera de la lliga de clubs de 1ra divisió i nosaltres voliem mantenir el 3r lloc aconseguit l'any passat. La competència era difícil, grans clubs amb grans estrelles mediàtiques del triatló, versus nosaltres que sí, som bones, i algunes són molt bones, però encara no al nivell de disputar victòries absolutes, tot arribarà. Aigua a 15'5 graus, però lo més molest era aquella mena de capa tornassolada que flotava a la superfície de l'aigua del port de la patria del Caudillo.

I res, camaras de llamadas i a l'aigua. Natació força neta dins de l'aigua bruta, surto no sé en quina posició, veig la Montse a boxes i la Carol, no està mal. Bici amb adoquinat, em rellisca la roda, vaig a buscar el grup de davant i faig una volta amb elles i em despenjo, no tinc xispa, em passa un altre grup i el perdo també, fatal! No puc! 100 pulsacions i prou, no tiro més. T2 i les tres voltes del circut de 5mil ténen regust de 10mil, se'm fa etern, se'm trenca el dorsal, hasta penso que no entraré en el temps de tall de la primera. Finalment entrem 8 de Reus i quedem les 3res!!!!!!!!! Perfecte!!!!!

Com que comtava la posició, no el temps, em va impressionar veure la sèrie que es van fer les bessones versus una de Lugo i no sé quines més, brutal sprint final i la de Lugo va caure desmaiada a terra just passat l'arc de meta. També destacar la fervent animació per part d'una de les integrants estrella del Canal de Isabel II que només va poguer fer la natació i tot i així van quedar 2nes. Sorprenent... animant a la competència.

En aquesta foto es pot apreciar perfectament que una de les integrants del Canal fa coses molt estranyes i fora del normal. Imaginem que és la mateixa que animava a les dels altres equips ferovorosament.

Després estona distesa mirant la carrera dels nois, i no podem oblidar la dutxa que ens vem fer ben despullades a l'aire lliure al mig dels cuartels tot esperant ser vistes per aquells militars tan sexys que portaven uns cotxes grocs plens de banderes del seu país (no el nostre, Espanya).

Pel viatge de tornada, esperavem que la tapa del càrter caigués d'una vegada però malauradament no va ser així. La duiem tan llimada que ja no rascava a terra i la gent ja no ens mirava, ens sabia greu i tot. No la voliem perdre! A més, durant l'anada ja ens vem adonar de que a la que passàvem de 130 ja no es notava el soroll i clar el Pitu, previsor, s'encarregava de no baixar la velocitat de creuer.

Viatge llarg de tornada però abans de les 4 o les 5 o no sé quina hora, no ho recordo, em ficava al llit per dilluns a les 9 tornar a ser a la porta del gimnàs, com si res no hagués passat!

Tri de Manresa

2010-06-18T12:46:00.001+02:00

Casibé una setmana més tard em disposo a escriure alguna cosa sobre el triatló de Manresa de dissabte passat. És un clàssic del circuit català qu ejo no havia corregut mai fins aquest any, i com és habitual vaig anar-hi sense saber absolutament res, ni tan sols on es nedaria a Manresa, ja que mai havia estudiat a 6è de primària que a Manresa hi hagués mar/llac. L'objectiu principal éra aconseguir més crèdits de lliure elecció, ja que era Campionat de Catalunya Universitari.

En tornant de Lanzarote afortunadament m'he trobat força bé i he continuat entrenant, mantenint més o menys la forma, un parell o tres d'hores diàries i alguna sortida en bici més llarga. Un descans més que físic, psicològic, entrenant el que em venia de gust i sense planificació, bàsicament per poguer salvar el curs de la universitat. Vaia, que totes les hores que no he estat "entrenant" o treballant, he estat fent planos i casetes per hamsters. Dormir? què és això? No.

Doncs bé el dissabte passat havent dinat el Jose em va passar a buscar a casa meva per anar a passar la tarda al Parc de l'Agulla de Manresa. Allà hi vem arribar cap a les 3 i al parking de sorra ens vem trobar un home d'avançada edat (podria ser el meu avi si formés part d'un clan gitano) i ens va demanar aviam on era la sortida, si havia d'anar a buscar algun "pitrall" i si s'havia de nedar amb neoprè, que era el seu primer triatló i no sabia gaire bé com anava. Li vem explicar i no vem donar més importància al cas.

Amb una cara de migdiada que no m'aguantava

Nosaltres ens vem dirigir cap a boxes i tal, molts coneguts, i cap a la sortida de l'aigua. Vaig decidir no escalfar perquè vaig pensar que gaire estona en aquella aigua agafaria infeccions segur. I bé, surten els homes federats i 5' més tard haviem de sortir els no federats i les dones, és a dir la púrria humana. Just quan sortien els homes un d'ells es va quedar ressagat, nedat molt estranyament i vem dir que potser s'havia enganxat a una corda. Jo m'anava a tirar a salvar-lo però el Pitu (director) en va dir NO!!!!! tu no, que hi vagi un d'un altre club! I l'home aquell va fer uns senyals amb la ma com que ja estava bé però en lloc de tornar es va quedar entre les plantes aqüàtiques, com si d'una granota es tractés. Molt estrany tot plegat. De tota manera, va ser elmés interesant de tota la carrera.

Apunt de ser menjat pels capgrossos, l'Eva Fontecha fent-li fotos a sobre!!! jejejeje!

La sortida de natació va ser bastant desastre perquè amb la gracieta de l'home aquest em vaig quedar endarrere i vaig haver de pegar molt i rebre més fins a la primera boia, així que amb massa esforç del compte vaig fer una natació mediocre. Sortint de l'aigua l'Ivan em va dir que les tenia a 1' i que pillés el primer grup de bici. Total, tota la bici sola intentant pillar el primer grup, donant-ho tot i amb mil homes que em xupaven roda, insultant-los i amenaçant-los de que els denunciaria. Finalment i com és obvi no vaig pillar el primer grup, vaig gastar tots els cartuxos a la bici i a l'hora de córrer només va faltar que em pugés tota l'agua verda que havia begut al llac i els espaguetis de l'hora de dinar. Vaig mantenir just per no perdre posicions però fent un parcial deplorable.

Bebent aigua per fer baixar el dinar...

Ivan donant instruccions, el millor entrenador que a cada carrera està allà dient què hem de fer i animant.

Poca cosa més, el més grat va ser la companyia durant l'estona pre podis i el viatge d'anada i tornada. Vaig quedar 6na em sembla i segona sub23 i segona universitària, la Dolça que és una crack va deixar la URV a dalt de tot i TRIENJOY li va donar un premi de 75 euros per gastar-se en material. I jo, a sobre que em deixo la pell per la UPC, va i em suspenen a sobre. Això no té nom.

Molt mones

Els estudiants universitaris "més ràpids de Catalunya" tal i com va dir l'speaker, FLIPES!!! Ua!

I ara s'acaba aquest temps de descontrol i tornem a entrar la marxa quarta una setmana i la quinta d'aquí 15 dies, que queda poc per creuar el xarco...

Cicatrius de guerra

2010-06-01T12:38:00.000+02:00

Igual que després d'un part, després d'un IM el cos queda amb algunes marques de guerra. Afortunadament jo no he tingut problemes greus de sobrecàrregues musulars, ni articulars ni res de res que m'hagi impedit fer vida normal (i seguir entrenant) més enllà de caminar una mica eixarrancada el dia després.

Però hi va haver una cosa que sí que em va tenir varios dies havent de vestir faldilla perquè em feia un mal horrorós portar roba que m'apretés a la zona de just per sota de la cintura, i no, no és pel sillín:

Les iaies del gimnàs: nena t'has de posar crema eh si vas a la platja!

Conservo les 10 ungles, ara bé 3 són negres.

No hase falta que dises nada mas.

IM Lanzarote

2010-05-27T11:01:00.000+02:00

El dimecres passat abans d'anar a fer la meva última classe d'spinning posava llençols nets al llit i pensava que la propera vegada que m'hi fiqués segurament ja seria Finisher. No estava nerviosa, però de tant en tant sentia aquella sensació a dintre de la panxa difícil de descriure però que tothom sap quina és.

Arribant a l'illa el dimecres al migdia vem tenir la oportunitat de viure l'ambient de Puerto del Carmen, d'aclimatar-nos nedant cada matí a les 7 al mar de davant de l'hotel dels Picapiedra on ens vem allotjar i de fer algunes voltes en bici al circuit de la marató i el primer tram del circuit de bici. Ens les prometiem molt felices, les previsions deien que el vent no seria fort, encara teniem temps de fer bromes i de riure de tots i de tothom, però com més s'acostava l'Hora, el Dia, els nervis feien més acte de presència i tensionaven l'ambient.

El divendres amb els dos meus màxims supporters i ajudants, el Jose i la meva mare, vem anar a fer el circuit de bici amb el Corsa gris de 10 CV que teníem. Va ser llavors, en trepitjar la lava del Golfo, el sol abrasador del Timanfaya, les rampes del Mirador de Haría que et deixaven sense pinyons i encara en venien de més fortes!, l'etern Mirador del Río, l'asfalt triturat a les baixades, i el vent, el Parque Eólico... en aquell moment a la meva panxa hi havia un nus, tot el treball fet durant mesos semblava no ser ni de lluny suficient, allò seria etern, no podria... Només en els moments de lucidesa era conscient que tenia el desitjat slot per anar a Hawaii més aprop que mai: si podia amb tot allò, el tindria.

Dissabte a les 4 40 sona el despertador: ja és el dia, per fí. No gaires nervis, arribo a les 6 40 a boxes encara per inflar la bici i preparar-ho tot, i just em creuo amb la meva contrincant, la Juliana, amb el neoprè ja posat i apunt per anar a escalfar. Segur que va pensar: vaia globera, encara està així, ja puc anar ben lenta que la guanyo segur!!! I no sabia que aquesta és la meva estratègia per despistar el contrari... Em deixa la manxa Chris Brands (em moc entre els pros, dorsal 49) i ho preparo tot ràpidament per arribar a la sortida de l'aigua a les 6 58 i posar-me al primer lloc on vaig trobar. Sense temps per pensar. Sense temps per tenir nervis. Tret de sortida i a la guerra.

Primera volta de batalla campal. 1900 metres de cops, esgarrapades, patades i afogaments en 31'. La meva contrincant porta un neoprè de Tri11 i visualitzo alguna cosa vestida així, però la finor del cos em fa pensar que és la seva amiga. Nedo força tros al seu costat pensant que la Juli deu ser més endavant perquè al Facebook ténen una foto d'un tri on es veu tota la gent nedant i l'amiga està etiquetada molt més endarrere que la Juli. Segona volta me l'agafo en calma, arran de corchera com una killa, mirant els peixets de sota, amb mal a una espatlla per un fort cop rebut però pensant: que bé no em fa mal res! perquè se me n'anés el mal. Això s'acaba, primer sector 1h4'.

Què fa la gent a les transicions? Si sembla que s'arreglin per anar a una boda!

Surto de l'aigua i el Jose em crida: he vist a la Juliiiiii i no sé què, i penso que merda, que ha sortit abans que jo. Però no, a la T1 ja veig que la seva bossa encara hi és. Ràpida transició i comença el segon sector, el que pensava que seria el pitjor i decisiu. M'embadurnen de crema per tot el cos i alla vamos. L'objectiu és fer una bici molt lenta, guardar molt, super conservadora. Sobretot no gastar ni un cartutxo pujant a Yaiza, i això faig, em guardo a la zona del Golfo, em guardo pujant als Miradores... a cada paella dels Miradores faig una ullada avall a veure si veig a la Juli pujant, però no. Cap referència, vaig per les meves sensacions i em trobo molt bé, el vent ens respecta però no el sol i la calor.

Pujant el Timanfaya, sempre amb el somriure com les nedadores de sincronitzada i fent uns bons crits i xerrant, això que no falti.

Cada molt poquet bec i menjo, cap parada, mai peu a terra. Només un moment en que canviant dreta em salta la cadena i he de parar 5 segons a posar-la. S'acosta el final, però des del 160 al180 jo pensava que picava cap avall i no és així, Apreto una mica més per arribar més ràpid, però això segueix pujant. Segon sector 6h50' i la Juli enlloc.

Com podeu comprovar la meva bossa del 49 ja no hi era i la de la Juli amb el 50 seguia allà. A la meva mare paparazzi no se li escapa detall.

Finalment T2, ja sóc allà, això s'acaba, ara només ens queda... una Marató. A la transició em trobo amb molts companys que no m'havien atrapat a la bici i m'alegra veure'ls. Petita parada a evacuar líquids i comença l'última part. Primeres sensacions no massa bones, passa el Jordi i em diu que reguli, que millor que vagi de menys a més, que estigui tranquila però que això és molt llarg. Passa el Toni que ja porta mitja marató i va tocadillo, desanimat. Jo vaig fent, la primera mitja ens porta a Cuenca, casibé travessem l'illa, i el sol pica i molt fort. La primera costa terriblement, els ulls piquen de la suor, això s'allargarà molt... L'Ivan em diu que la Juli encara no ha arribat a la T2, que li porto més d'1h, que no fagi tonteries que si acabo me'n vaig a Hawaii.

Aquí està plasmat el moment en que deia aquestes paraules

A la tornada de la primera volta necessito caminar però el Toni ve per darrere i no vull que em vegi caminar, i penso que quan m'adelanti (ell ja encarant meta) caminaré, però no passa, no ho fa, això és molt dur... Em queden dues voltes d'11k, començo a parar als avituallaments i camino 2' o 3' i segueixo al trote més o menys com puc, sobretot córrer bé per davant de la meva mare que no pateixi, i el Jose m'acompanya en alguns trossos corrent per la vorera contrària.

Uns metres al costat, però descalç perquè els arbitres no li diguin res. Dient-me parides i fent-me riure... AMb els mitjons de la sort!

La Juli va fotuda, jo també. El sol mata les neurones i em passen tantes coses pel cap en aquella estona... Última volta ja faig més trossos caminant ràpid, sempre molt ràpid i amb passes gegants, els músculs dels braços i de les abdominals em fan mal quan corro, noto com que boten i em fan molt mal. També em fa mal la pell de les cames, ho dec tenir irritat o algo, però això ja s'acaba, ja ho tinc, baixada final a l'sprint i sí: la glòria.

LANZAROTE IRONMAN FINISHER AND QUALIFYED FOR HAWAII

Va ser el meu dia, la sort del principiant de ser al lloc adequat en el moment adequat. La sort de saber regular amb la bici, sort de tenir poc vent, sort de no fer-me mal, sort de tenir els millors supporters del món, la motivació als núvols, sort de tenir només una contrincant... El que és màgic és haver acabat tan bé i sencera, i l'slot és el premi final, que vull disfrutar-lo al màxim perquè segur que serà un cop a la vida i prou.

A la cerimònia d'entrega de premis, amb Kenneth Gasque i la Juliana Gill que va acabar sense caminar ni un pas a la Marató cosa que no puc dir jo

L'Ironman no va ser el dia 22 de maig, va començar ja fa molt temps, amb llargs mesos d'entrenos que mai diré perquè són secrets però no tant, que es basen en hores i hores i més hores, i més fatiga i cansament i renúncies a tot i tothom per un somni, el de ser Finisher d'un IM preciós en una illa màgica al costat dels millors. I no sempre disfrutant, quan el cap diu prou, el cos sent dolor, el no puc més i fer encara un parell de sèries, en portem 130 i anem a pujar Molins, el ganxo maleït, les cames inflades i les ungles que cauen... El dia de l'IM és només l'últim tràmit.

Pajaro en mano mejor que ciento volando. Ja tinc l'slot... CASH!

I gràcies a l'Ivan per acompanyar-nos i passar segurament uns dels pitjors dies de la seva vida personal, però dels millors de la professional, gràcies al Jordi per tenir sempre aquelles paraules d'ànims i motivació, i a la Gemma, la Judith i la Rosa. Gràcies al Lorenzo el Tigre per ser serio quan toca, aconsellar i fer-nos riure sempre que es pot. Gràcies a la família Peris per estar allà sempre controlant i ajudant per tot el que fagi falta, fer de la base segura. I gràcies al Toni que ho ha donat tot, que estant allà sobre la bici sabia que aquest any no podia haver fet més, ell havia guanyat sobre ell mateix però no va aconseguir guanyar el guiri maleït aquell de La Santa que li va robar l'slot... però que sap que això no s'acaba aquí, la guerra continua i el charter a Hawaii s'aplaça però no es cancela.

I sobretot mil gràcies a la meva família, a la meva mare, mama que vas ser allà passant més nervis que ningú quan m'esperaven a Teguise i no em veien venir mai (perquè ja havia passat), a la última volta de la marató que no arribava... , durant els entrenos que arribava feta caldo a casa cada vespre perquè venia de nedar o córrer després de classe, fascitis, mals musculars, llargues hores en bici per aquestes carreteres i el patiment que això provoca als familiars...

I al Jose, que amb ell vem començar junts i durant molt temps vem anar de la ma, però ell va haver d'apartar-se durant un temps, de frenar, però ara hi torna a ser, la Pinarello farà mal, aquest estiu és el nostre, i l'any que vé serà el teu. Sense tu allà no sé com hagués anat però segur que ni de lluny tan bé com va anar. Jo sé què és un amic de veritat, i això no ho pot dir tothom. Jose, l'any que vé seré jo que t'acompanyi per la vorera contrària a la Marató.

Gràcies a tots els que heu estat al meu costat en tants moments, l'slot és vostre, molt més que no pas meu, jo sóc víctima de la sort i la fortuna: Javi, Núria, Emili de les abdominals de oro, Antolí que m'has d'ensenyar a córrer, el Mario donant-me consell i series, tots els del Rayo Team, els del Reus, el Pevo Lionel que només té ganes de celebracions, el Bernat que em va deixar la bici en el meu primer tri i va ser un dels culpables de tot això i aviat tornarà, Marc Pedrós que fa un any em va dir nena on t'has ficat... , i tots els del DiR campus el millor gimnas del món casi comparable amb el Duet de La Plana, Marc Bonet que poc a poc tornarà a tenir genoll i l'Anna també allà sempre animant, als del CC Sant Just grans coneixences d'aquesta tardor... i tants i tants que esteu en aquesta llista i ho sabeu: Gràcies.

I per acabar no vull deixar de posar la foto que cada dia dels anteriors a l'IM ens voliem fer quan hi passavem pel davant però no ens vem atrevir fins que no vaig passar l'arc de meta: El nostre feavorit, el CLUB VALENA DE MATAGORDA!!!!!!!!!

Entrevista pre LZ

2010-05-16T12:59:00.001+02:00

La setmana passada al Toni Peris, al Llorenç Navamuel i a mi, Cristina Prat, ens van requerir els mitjans de comunicació per una entrevista.

El conductor de la trobada va ser l'Ivan Herruzo que ens va fer parlar una mica del que ens esperava a Lanzarote aquest dissabte vinent i el que deixavem enrrere.

Va ser a TriEnjoy, la nova botiga de triatló que és a la Travessera de les Corts 256 de Barcelona, podeu veure la web: www.trienjoy.com
És un gran projecte que segur que anirà molt bé als seus ideadors, i també ens va molt bé i ens agrada molt als que poc a poc anem formant i fent créixer la Comunitat TriEnjoy!

Us deixo amb els 2 links, ja sabeu que el meu castellà és millorable, estalvieu-vos comantaris al respecte:

http://www.youtube.com/watch?v=1L4uk9KbYtk

http://www.youtube.com/watch?v=7ixYvQQksHs

entreno de natació a Terra de Remences

2010-05-15T08:48:00.000+02:00

El dissabte arribant a Sant Esteve d'en Bas al vespre, just sortir del cotxe vem constatar que feia una temperatura molt agradable que ens premetria, si tot continuava igual, de córrer sense mànigues l'endemà i que encara ens posariem morenos, el més important en aquesta època de l'any. Ja ho estem, però volem més.

Es tractava de fer l'últim entreno llarg abans de marxar a Lanzarote i per tant s'havia de fer amb seny i precaució després d'haver fet un sprint dos dies abans, i amb tota la fatiga acumuladíssima. No us negaré que abans de ficar-me al llit i just quan em vaig llevar el diumenge em moria de ganes de ser a Sitges al triatló enlloc d'allà, però bé, com que el temps acompanyava, semblava que seria un bon dia. 175kms són llargs però si coneixes el recorregut i amb la marxa, passen volant.

A les 7 59 agafava el dorsal, vem amagar la bossa a sota d'una pala excavadora perquè ja no hi havia temps d'anar-la a deixar i dónen la sortida quan encara erem al pavelló, cap problema perquè amb la gentada que hi ha ens acostem i encara hi ha cua per passar l'arc. Comencem a tirar i a avançar i vaiga roda del Javi que anem bé. Apareix Oriol Nomen i se suma al tren.

Primer port amb tota la gent, es puja bé i de cop sento per darrere que s'aproximen l'Emili i el Clemente donant ànims amb les cabres i vestits de verano azul sense mànigues (jo havia sigut previsora i portava una jaqueta). I res anar fent i quan portavem, no ho sé, uns 30kms començen a caure gotes i cada vegada s'intensifica més la pluja...

Plou a bots i barrals, baixada super perillosa, faig alguns slaloms fora de control, sense caure però se'm fica una por al cos que ja no me la treuré en tota la jornada. Baixo molt a poc a poc, i quan arribem al pla no puc seguir els grups perquè les gotes de pluja em piquen a les cames com agulles de gel i em fa molt mal. Per Sant Joan de les Abadesses, a la carretera cap a Ripoll ho vaig passar FATAL, dels pitjors moments de la vida. Estava apunt de parar i trucar al meu pare que em vingués a buscar. No portavem ni la meitat de la meitat!!!

Una cosa tenia clara, que als 90 cap a casa. El Carles Bou va aparèixer per allà i em va dir que ell plegava, fet que em va convèncer. Segon port... mai havia tingut tantes ganes de que arribés la pujada!!!

I quan ja en feien uns 70, la pluja va minvar i amb el Javi que em deia que era una globera porque pliegas y te vas comiendo la cabeza, jo pensant que el dimarts n'hauria de fer 180 per compensar, que havia pagat per X aviatuallaments i només en gastaria la meitat... va acabem-la. Cap al km 85 es gira un vent espantós i inesperat, ja arribant a Olot, bastant descoratjador, però la decisió ja estava presa.

Doncs res, al cruze parada tècnica de 15 minuts per arreglar uns desajustos i cap amunt a Bracons. Amb vent en contra, passant a tothom, arribem a dalt i baixada, i tots els que haviem passat ens tornen a passar! EL meu pare m'espera a Cal Ferrer animant. Després ens eltornem a trobar a Torelló, i després a Sant Bartomeu! És correcaminos! I l'Ernest també allà a Torelló, molt mudat però res, tot és fachada!

Seguim tirant amb pas alegre a les pujades i jo parada a les baixades, cagada de por perquè a cada curva sentia com se me'n nava la roda de radere, horrible. Finalment pujada cap a Cantoni, eterna però finita i baixada final.

No diré res més perquè sé que molta gent va plegar als 90 i ara no vull fer ràbia. Però només afegiré que del km 90 al 175 dues frases em retrumbaven al cap sense parar: la primera era " que bé que hauria estat a Sitges..." i la segona, que la tenia acervell però no la volia dir en veu alta per si de cas me l'havia de tornar a empassar amb patates era "SORT QUE NO HEM PLEGAT, QUIN ENCERT!!!"

casi Top10 a Alicante... però no!

2010-05-08T10:25:00.001+02:00

El dijous a la matinada (a les 7 15) marxavem l'expedició de les universitats cap al Campionat d'Espanya Universitari de Triatló a Alicante. El tema transport ja va començar molt malament en el moment en que PABLO el gran xofer va arribar aproximadament 1h tard. Per 12 que erem, teniem un bus dels grans, com els jugadors del Barça.

No teniem molt clar on quedava Alicante ni si era molt lluny ni res, però el trajecte s'anava allargant i València encara era llunyíssim i Alicante al fin del mundo. Les contínues parades del bus per evitar que pités el comptador de minuts a les arees de servei que totes tenen exactament els mateixos productes però a València 4o cèntims més cars, i que quan feia els minuts necessaris de parada i ja podriem tornar a pujar al conductor li venien unes ganes irresistibles de fumar-se un piti, va fer que arribéssim a Alicante cap a les 5, tots ansiosos perquè no podriem entrenar ni res...

Arribant, reparto pels hotels i els de la UPC vem anar al Hostal San Juan (habitacions al 3r pis, sense ascensor, i els trams d'escales discontinus, vaia que havies de travessar tota la planta per anar a buscar les següents escales), les recepcionistes dolgudíssimes per la nostra presència allà...

Vem sortir a fer 1h30' de bici, molt tram urbà i per la nacional cap a Villajoyosa, bona temperatura i un airet que no molestava gaire. Llavors vem anar a provar el mar uns 20 minutets, realment calent, però amb un tros molt llarg que no et cobria i que l'endemà hauriem de fer corrent o fent dofí, però amb unes menes d'algues una mica fastigoses. Llavors jo ja no vaig anar a trotar 20' perquè jo corria l'endemà a les 10 i ja eren les 9 del vespre i em va semblar que el seu ritme suau seria una mica poc adequat per mi a l'hora que era.

Llavors vem sopar amb el conductor que si ja ens havia demostrat ser molt graciós durant l'anada del viatge, sopant estava INMENS! Li va dir al Miguel que si no guanyava tornavem tots en tren, que ell no bebia aigua que eso e pa la ranas, i que ell tambe havia competit amb las altas élites que en sus años guerreros jugaba al Sant Andreu i era de la selecció catalana i li havia fet 4 gols al Busquets en un partit! Vaia crack! I havent sopat quan nosaltres 3 ja tiravem cap al sobre (22 45) ell va haver d'anar al bar a fer un cubatilla per celebrar que era el seu cumpleanys.

L'endemà al matí vaig anar a buscar el circuit de bici però no el vaig trobar i vaig fer uns 25kms buscant sense èxit, no estava marcat. A la T2 em van pillar d'una radio per explicar quatre coses i em van convidar a una festa aquella nit però els hi vaig dir que NO!!! que me n'havia d'anarràpid cap a Barcelona que inauguraven TRIENJOY!!! (i vaig dir la web i tot ben ràpid no fos cas que em tallessin per fer publicitat no permesa) A les 9 40 (tancaven el box a i 45) vaig anar a la T1 i l'Ivo tot nerviós que anava tard que m'afanyés.

Un cop a la platja nedo una mica, el mar estava bastant planer. Havia triat el neoprè de la Núria perquè un dia em va dir que tenia una velocitat de creuer i anava sol, i es com una supersitció que m'ha fet agafar. Ens ténen a la platja 40 minuts allà rostint-nos fins que no dónen la sortida perquè es veu que elcircuit de bici no el marcaven, sinó que els indicadors serien els voluntaris (i perquè havien dit el dia abans que el podriem provar abans??!)

I res a l'aigua i vaig nedant, bastants cops fins la primera boia i després ja més net. Segona boia i cap a la platja i de m'acudeix en un moment que aixeco el cap per buscar l'arc de girar el coll i mirar endarrere. No ho havia fet mai però tampoc ho faré mai més. Només vaig veure 3 o 4 gorros... Jo nedava en grup i sortim i m'estava morint de vergonya, pensava que era de les 4 últimes, quin desastre, que no em vegin la cara... Desànim total. Antepenúltima de 70 ties que corrien. Per venir a fer pena millor quedar-me a casa. (Després ja vaig veure que no podia ser que anés la antepenúltima, i havia fet 11' de natació, tampoc podien haver-hi tantes nedadores, que no devia haver vist els gorros bé, però pensava que anava de la meitat per avall segur)

T1 ràpida i començo a tirar amb la bici amb 3 noies que les deixo i vaig a pillar alguna cosa més endavant. Pillo 3 més i amb una de la Politecnica de Madrid en decidim despenjar a les 2 altres i anem fent ella i jo fins al km 10 i anevm veient que serem absorbides per un grup, que ja ens va bé. Van fortes i no es deixen caure per passar relleus. I nosaltres dues com dues killacas allà darrere xupant roda...! Vaia cracks!! Anem doblant a gent però jo vaig sense cap tipus de motivació.

T2 i entrem per l'altra banda, al revés de com m'havien dit al matí, i em faig un lio terrible i me'n vaig 15 metres més lluny d'on tenia la bici i he de retrocedir i buf fatal, horrible, perdo les del grup de bici corrent uns 30' i com que ja tan me feia començo a córrer no gens fort, anar fent perquè no en tinc ganes i tan me fa quedar la 30 com la 35. Llavors acabant la primera volta l'Ivo em diu que vaig la 13 i decideixo amagar-me la goma de que ja havia fet una volta i remuntar posicions. Es difícil de saber perquè hi ha molta gent pel circuit, en passo a 2 amb goma, esperant que no em vegin la goma i m'esprintin els últims 200 metres, però la 10 no sé on és. Arribo la 11ena molt contenta!

Felicitats a la Carol i a la Tamara que han quedat 2na i 3ra respectivament!

I res, vaig al box a buscar la bici i a comentar la jugada amb les de València i de Madrid, marxem sense que ningú ens comprovi si portem la nostra bici, i estic apunt de pillar-me també una Colnago preciosa però anava carregada i em feia mandra.

Vaig a l'hotel, pujo 3 pisos amb la bici, baixo 3 pisos amb les bambes i corro uns 35' a molt bon ritme (fins que s'acaba el passeig) i de tornada amb vent a favor. Genials sensacions, bona pinta per LZ. Llavors torno a pujar 3 pisos i a baixar-los amb la bici per anar a la T1 a buscar les coses i torno a l'hotel i pujo altra vegada els 3 pisos en bici, amb les dones de neteja indignadíssimes per tenir tants clients, molestem molt, estan millor sols.

Fidalgo 2n, un crack, l'Edmond no ho sabem però bé, i jo que ja sabeu, formavem el casi equip de la UPC, que esperem que l'any vinent pugui ser un equip.

Tornada amb el bus ETERNA, plovent, amb uns del Volei que també feien el CE allà i feia 2 dies que estaven desqualificats i tenien una ressaca que no van obrir els ulls en les 9 hores de trajecte de bus, gent bastant rara la veritat. Sort que nosaltres som gent sana i tot i ser els únic que haviem fet esforç aquell dia vem tenir un viatge prou distret. AMb pluja i a 90 i contínues parades perquè no pités el comptador i ell pogués fer-se uns pitis.

L'any que vé més i millor, esperem.

Al PRAT a defensar el nom

2010-05-03T15:42:00.001+02:00

Seguint amb la costum d'allargar massa les nits del dissabte i després de passar tota la tarda a sobre d'uns talons de metre i mig amunt i avall servint menjars i begudes a la festa de la meva mare (que en va fer 50), i acumulant masses nits de menys de 6h de son, ahir diumenge em vaig llevar massa d'hora per anar a córrer el primer sprint de la temporada al Prat de Llobregat.

A les 9 15 arribavem allà i la meva sortida era a les 11! Gràcies al Javi estic perdent la bonica costum d'arribar com a molt d'hora uns 3 minuts abans de que tanquin boxes. Anàvem ultrasobrats de temps però tot i així nos fue muy justo...

El que té anar amb les èlits és que et vé el mecànic del Valbuena in person al cotxe mateix a inflar les rodes i fer els últims ajustos a la bici. Llavors ràpid a deixar totes les coses a boxes mentre els de la primera sortida estaven en el tram de bici, 1 minut per deixar-ho tot i quedar-te amb el lloc i posar les sabates de la bici i el dorsal i, i, i ... bueno com per descuidar-s'ho tot, quines presses... I després de molta estona per allà voltant i saludant coneguts i amics, a la playa al Chiringuito Maravillas.

El mar està una mica mogut i perquè no sigui dit faig un calentament d'aproximadament 20 metres per posar-me a to... Sortida una mica més tard del previst i entro a l'aigua bé i començo a nedar cap a la primera boia, una mica oberta i amb molta gent molestant. Tota la natació tenia un tio que anava a cops, es quedava endarrere i llavors esprintava passant-me per sobre tot desviat i boig i donant uns cops de peu horribles, semblava malalt del cap. Em vaig desviar molt molts cops però no pensava que anava pas malament, nedava prou fort. Llavors surto i ja veig que estava entre la 7na i la 10na aproximadament, no estava malament pel que tenia previst, ja m'anava bé.

Transició i apreto el primer km de bici fins a pillar el grup de davant, de 3 unitats. Les passo i ja se'm posen a roda enganxades com lapes. Eren 3 voltes amb moltes rotondes perilloses, anada amb vent de cul i tornada amb vent de cara si no recordo malament. Al giro de la primera volta vaig veure la primera sola i després la segona també sola, massa lluny per atrapar-les. Vaig idear una estratègia ciclista que era que a les anades (vent de cul) faria tot el tram jo davant del grup, per quedar bé, que veiéssin que colaborava molt, i les tornades a xupar roda. Malament! A la primera tornada ja vaig començar a fer algun crit que féssim relleus, que de què anaven, i la pobra Ona va ser la única que es va avançar i em va dir: Jo si vols passo però baixem el ritme que no puuuc! I jo: No Ona no, tu queda't a darrere meu que hem de guanyar per equips!!! I res, primera volta jo, anada de la segona volta tres quarts del mateix i arribant al giro amb 10kms m'apareix una de Teruel i em diu a l'orella com en confidència: Paso yo pero ahora en elgiro me escaparé, porque soy sub23 y quiero ganar a ésta del Reus! AAAAAAAAAi nena!!! Ets pell!!! No sabia que l'Ona (la que anava del Reus) era Junior i jo (que anava d'incògnit) era la sub23 del Reus!
I sí, la tia en fer elgiro s'escapa, fa un canvi de ritme brutal i em treu... 3 metres. Llavors s'adona que tot el rato havia estat anant arreserada de l'aire i ara no pot. Ah lista...! I res, la passo i tiro un tram i ja farta toco freno i em deixo caure i passa una que anava molt bé per xupar roda i tira un tros, però baixem el ritme i a mi em ralla que ens atraparàn per darrere el 2n grup. Tercera volta i em passa el Javi volant com un relampago i jo segueixo tirant, cada vegada baixant la velocitat perquè ja acusava el cansament, farta d'aquelles ties, amb ganes de tirar per terra la de Teruel i pensant que no podria córrer bé. Ens pilla la Meritxell del Reus i ja arribem a la transició.

I res, surto i l'Ivan em diu que vaig quarta que passi a la tercera que la tinc davant. Era la Meritxell i la passo i aguanto un ritme de 4'10 el km o així a l'anada de la 1ra volta i més ràpid de 4' a la tornada.

Tinc por que em passin les bessones i la de Teruel veig que es va quedant endarrere (fote't). Segona volta i estic flipant perquè vaig tercera i no m'ho pensava pas, ni tenia previst fer res de sub23 ni absolutament res, però acabo corrent bé i amb l'Ivan i el Salva que m'avituallen i tot l'equip de hooligans que animen com bojos, grande RayoTeam!!!!!

JO crec que tot va ser gràcies a la quantitat d'aminació que vaig tenir inesperadament, quina locura!!! Va ser genial! Moltes gràcies!

I lamentar les caigudes que hi van haver, pobres nois, jo no entenc com la gent té tanta barra de jugar-se la seva vida i salut i la dels altres per quedar el 240 enlloc del 235, és una vergonya. Els haurien de treure la llicència i no deixar-los competir.

Final indignadíssima però molt contenta, bastant flipant perquè no m'ho esperava. Em vaig haver d'escoltar les crítiques per la natació però què voleu que hi fagi no es pot tenir tot en aquesta vida... Que fort.

I a més va ser eldia en que més cops vaig pujar al podi de la meva vida: 3 cops i 3 esglaons diferents! 3ra general, 2na sub23 i 1res per equips!

I a qui s'ha de felicitar són als IRONKOALES que ara sí que poden dir que són Finishers d'una de les proves més espectaculars i boges del món, són els meus herois. Després de 3900 metres de natació amb el neoprè al revés (cremallera davant), 180kms des de Barcelona a Roses en bici, siguent la primera vegada que pujaven a una bici de carretera, i acabant amb una marató fins a Portbou de nit, i tot el dia amb la pluja per companya...! És molt més que un Ironman, és l'IronKoala!!!

Aquí podeu llegir-ho tot: http://www.koalasteam.com/

B de Banyoles

2010-04-30T17:40:00.001+02:00

El lleuger descens d'entrenos de la setmana anterior feien preveure que el diumenge a Banyoles aniria més fresca, però no suficient. Quan es passen de més de 20hores a la setmana, no es pot esperar de llevar-te el diumenge al matí per fer un B i sentir-se les cames volar. No. Però bueno, havia de ser un d'aquests entrenos amb dorsal que en diuen, un test.

Després d'allargar massa la nit de dissabte, el diumenge al matí en aixecar-me del llit ja vaig veure que... ai! quin mal els bessons... però bueno és igual, és d'aquell mal que quan funciona el crono no el notes. Esmorzar a un hotel que no era el nostre, amb temps de sobres, sense cometre excessos amb les torrades ni amb la pinya ni la llet, cap a la gasolinera a comprar Aquarius i fer els pans amb Nocilla per la bici... i res, a boxes a les 8 15, i ens informen que enlloc de a les 8 30 començarem a i 45, bàsicament perquè la gent encara no estava apunt. Que familiar!!!!! Que maco Banyoles, un bon sol i bona temperatura.

Gràcies al Javi que em va fer la puesta a punto de la bici i no em vaig haver

de preocupar de res vaig anar mimada com una marquesa. Assessor tècnic emocinal i estètic, a falta de la Núria clar...

De camí a la sortida de l'aigua, que resulta que aquest any la feien allà on se surt per la travessia, m'informen que això é sperquè han retallat la distància, que només seran 1500 perquè està massa freda. Malament...
Em poso el neoprè maniga llarg de la Miró, bastant escèptica pel que fa al seu rendiment en el meu cos perquè jo amb màniga llarga em canso molt (gràcies als braços de Hulk que tinc), tot i que ella ja m'havia avisat que el 2xu tenia una velocitat de creuer i no podia fer-lo anar gaire lent. Arribem allà, despedida als homes que es tiren a l'aigua i 5' més tard sortida de les dones.

Sense escalfar, òbviament. M'indiquen amb uns gestos cap a on hem de tirar però encara no ho tinc clar i la ens tirem a l'aigua i començo a nedar, no és gens freda però m'estic apunt d'ofegar... sortida molt neta, nedo sola, penso que els vells del barco enfonsat són per allà sota, l'avió de la 1ra Guerra Mundial també amb els seus corresponents cadàvers centenaris, els silurs, el peix que quan era petita elm va mossegar un colze durant la Travessia... vaia, maleeixo la mala costum de no escalfar, els cereals d'esmorzar, les mànigues llargues, la pizza de la nit... veig que els gorros grocs es van quedant enrere i en veig 2 al davant i els vaig seguint. Al cap de res ja comencem a agafar gorros taronges nedant braça i fins i tot esquena i ja agafem la marabunta que tallen molt el ritme. Vaig nedant com puc entre tot de tios que no em deixen passar, quina ràbia que els hi fa que els passin les dones (tioooos que us estem treient 5 minuts!!!) i camí a la rampa, aplasto cossos, dóno patades, empentes, trec ulleres i lluito amb totes les meves forçes fins arribar a la brana i pujo. El Javi molt atent em diu ben fluixet: vas cuarta!

Tia todos salían con un globo... escupiéndose encima, de un lado para otro...

Transició ràpida i agafo la bici, no sé com vaig. Veig l'Emili i ja estic salvada. Diu: Nooooo esto no me puede estar pasando a miiiiiii!!! I pujem la primera pujada i més xunga de tot el circuit (jo ja he après que allò no es fa a plat, entra plat petit i cadència o mors en els primers 3 kms), veiem l'Ivan i res, anar fent i adelantant a fondo de gent, tot homes i no veig a cap tia. Amb l'Emili, el Jordi Prat i el Sergio anem junts fent relleus (jejeje nono és mentida, cap relleu eh, però anem a la par). Anar tirant, i per animar-nos no tenim millor idea que anar cridant... Crec que per respecte a parelles i esposes és millor no posar el tipus de crits que ens feiem.

Al km 15 passo a la NuPub (una noia que no poso el nom perquè si es busca pel Google llavors ho trobarà i encara m'escriurà) i al 30 o així em passa AlbXand a fondo!!! Que forta que està aquesta! I res, primera volta 1h5' mooolt bé, pensant que a la segona regularia més però faig 1h6', regulant. Molt bé!

A mitjans de la 2na volta em trobo els meus pares per allà al mig de la carretera, ben bojos, que divertit! 73kms més o menys a una mitja de 33 o 34 no sé quants, que pels tobogans està molt bé. Mentida la mitja de 36 que diu als fulls de la Fede.

I bueno ningú canta res, no sé com vaig. Arribo a boxes i em diuen que 2na, vaia tela!!! Molt bé. Començo a córrer i em trobo bé, corro bé a un ritme mantingut però al km 5 em passa EmmRoc i seguidament SilTremo i ja no tinc res a fer, inseguibles! Avituallament abans de l'esperat, millor posició que el que feien els altres anys, i allà on abans hi havia l'avituallament ara hi ha l'animament! Ivan i Javi allà mostrando cuerpo els dos i em diuen que molt bé però perdo posicions a saco.

Primera volta 30'30'' i anem a la par amb l'Emili que es va parant als avituallaments per`que té mal de cames (poca Powerplate) i segueixo i em passen altres, però com que jo corro molt bé per les meves possibilitats ja està, tan me fa, no puc pas fer-hi res més! Segona volta també 31' vaig mantenint el ritme i em sento molt bé. Són casi 20kms però em sento que en podria fer 10 més al mateix ritme! (clar això ho sento, falta fer-los eh! s'ha de veure!!!)

Tercera volta apreto una mica més o m'ho sembla, ja comencem a doblar gent coneguda, i com sempre, jo animant a pulmó a tothom i cridant i fent el boig (he de perdre aquesta costum) i res, arribant a meta amb un fantàstic temps de 4h11''

Amb les gomes a dalt el braç tallant completament la circulació per fer els 500 metres finals i quedar més rider a les fotos

Serà molt difícil de superar tenint en compte que la natació era més curta, però és repte per l'any vinent. Ho vaig fer molt bé i estic molt contenta la veritat.

7na general i 1ra sub23 i em van donar un plat de ceràmica molt més maco que les copes i trofeus perquè hi puc posar el pernil per quan a casa mengem pa amb tomàquet.

I en acabar, barbacoa a casa del Clemente i l'Emili amb carne argentiiina que ens va ajudar a recuperar forces a tots perquè l'endemà a les 9 30 ho havia de donar tot a l'spinning!

Ah, ara des de la distància puc dir que no m'ha deixat molta cicatriu de cansament. He pogut anar sumant 2 o 3 hores cada dia força correctes (bueno dimarts més) i bé. Bueno avui encara s'ha notat una mica en bici però és normal, cap dia de descans després d'un B (encara que sigui curtet) i amb la tralla anterior... no em puc queixar gaire.

Ja sé que hauria hagut de descansar una mica més però la Juliana em va escriure dient-me que estava molt forta (no és broma, és cert!!!!!!!!!) i no puc perdre temps.

IRONKOALA: Molt més que un Ironman

2010-04-23T10:49:00.007+02:00

Ja fa un temps la fortuna va fer que la meva vida es creués, un matí sortint del wc després d'una nefasta mitja marató, amb un grup de personatges que ràpidament vaig descobrir que tenien una filosofia de la vida i de l'esport semblant a la meva que molts descriviu com autodestructiva i suicida, però... elevada a la màxima potència!!!

Pocs se'n troben com ells, de fet jo els considero únics.

Si jo tinc dorsalitis, si m'apunto a tot, si vaig al límit (però que encara no l'he trobat)... això no és res comparat amb les seves "hassanyes"... L'Ultra Trail del Ter va ser una de les més sonades, i poc a poc n'hi han anat succeint. Però fins ara no s'havia organitzat mai un esdeveniment tant sonat com el que tindrà lloc el proper dissabte 1 de maig... l'IRONKOALA!

Sense cap tipus de preparació prèvia, exceptuant alguns entrenaments de natació per assegurar-se la flotació (no us penseu grans dies de sèries ni res, nado continu a la piscina de la UAB!), moltes classes d'spinning extrem, alguns dies de btt i això sí, moltes hores de pota per la muntanya acumulades al llarg de la vida. Ah, la bici de carretera la provaran per primera vegada el dia de l'IK!

Us deixo l'enllaç: http://www.koalasteam.com/

Seran quasi 4000 metres a la platja del Bogatell, 180 kms de bici fins a Roses, i d'allà un mini ultra pel camí de ronda fins a Portbou (és que amb una marató no n'hi ha prou, han de ser més de 50kms!)

I per suposat, els avituallaments a base d'Estrelles, alguna Cocacola i algun entrepà d'ibuprofeno...

Cal destacar que es fa eldissabte 1 de maig per pressions familiars. Seguint la tradició la prova hauria de començar el divendres a la tarda plegant de la feina, però el sector de bici nocturn es massa arriscat. No perquè ells no vulguin!

Els efectius seran 4, entre els quals hi ha el flagrant 2n classificat (que ni tan sols pensava en disputar la victòria) dels Camins dels Matxos, i un altre amb la pota totalment trinxada esperant una terrible operació de lligaments (però com que encara no li han amputat, ara aprofita!)

Tot un repte que jo estic ben segura que completaran amb un ÈXIT HISTÒRIC!

Jo els acompanyaré en el sector de la natació (Algú sap on es pot aconseguir un kayak per la natació? ), que tindrà lloc a la platja del Mc Donalds del Bogatell, amb les primeres llums de l'alba. Us animo a tots a que vingueu a veure'ls i a animar, serà una fita històrica que sempre recordarem! I si voleu venir a nedar, a mirar, a cridar, a ballar o el que sigui, us esperem allà!

SERÀ UN DIA GRANDIÓS PER TOTS AQUELLS QUE NO TENEN POR, QUE SABEN QUE EL LÍMIT NO ÉS ALS LLIBRES TOP DE VENDES NI A LES SAMARRETES NI ALS BUFFS, QUE NO MIREN ENRERE NI GAIRE ENDAVANT, SINÓ AL DAVANT I EL QUE HAGI DE SER SERÀ! SI PUJA, DONCS AMUNT, SI BAIXA, TAMBÉ, SI ENS CANSEM, BAIXEM EL RITME, I SI ENS FA MAL... IBUBROFENO... PERÒ SEMPRE ENDAVANT!

ÀNIMS KOALES!!! FAREU HISTÒRIA!!!

Cursa dels Bombers: 10mil addiction

2010-04-21T15:00:00.001+02:00

Ja vislumbrant el primer triatló de l'any, pensava començar a aixecar una mica el peu d'aquests entrenaments barrejant volum i intensitat, i sobretot no fer cap matada a partir de finals de la setmana passada. Però com que sembla que no pot haver-hi cap cap de setmana sense competició, em va anar rondant pel cap de córrer la cursa dels Bombers.

Això va ser divendres, mentres feiem kms de bici, bastants... Tot va seguir normal, amb la proposta sobre la taula, però el fet d'haver de córrer de pirata (no disfressada, com alguns van pensar, em refereixo a córrer sense dorsal!) em feia una mica de mandra i no m'acaba d'agradar.

Addició als dorsals més que evident...

Però bé, les cames les tenia cansades, després d'una setmana sin tregua de XXhores entrenades (com ja és habitual) i a falta d'una nit de dormir (3 entregues en 20 hores), però l'aigua congelada del Duet fa miracles i sobretot les ganes i la motivació. El dissabte, més bici, moltes hores, moltes parades, retrobaments amb amistats, converses profundes i no tant profundes, calor, estètica (sempre!) i continus pals fins al final van deixar-me les cames seques i buides de força, però m'era igual perquè ja pensava que no aniria pas als Bombers, només a fer fotos...

I quan ja em dirigia a la piscina a fer les series que havia escatimat el dia anterior... Cristina hi ha un dorsal per tu!!! Merda!!!

Bueno, a fer les series (ni una de menys) i a buscar el dorsal, abans de les 20, que la carrera comença demà a les 10 i tanquen la parada.

I així de ràpid i precipitat va anar tot. L'endemà a les 9 ja erem a la zona de sortida i sort el Javi que té aquestes cremes que fan tan bona olor i que preparen les cames (tot psicològic evidentment...) que sinó no podia pujar ni la rampa del parking... quin mal de cames... quin desastre que s'avecina...!!!

I l'Eva Fontecha m'havia donat el braçalet de sub42', cosa que ja no m'agradava (bé en realitat sí), però em va agradar menys quan vaig veure que era només el 3r calaix, i la gentada que hi havia darrere i els pocs que hi havia a davant... Perquè no fós dit, vem fer un gran escalfament (d'uns 3 minuts), on el dolor de bessons, solis, quadriceps, esquena, espatlles... indicava que seria molt dur... la Lourdes per allà amb la seva alegria, altres coneguts... i bé va arribar l'hora d'anar cap al calaix, fer cara de bona i amb l'únic consol de saber que hi havia altres que eren al calaix de sub37' patint igual o més que jo per l'stampida inicial, i reconfortant-me veient que això dels calaixos era molt relatiu...

Moment màgic de l'Empordà... amb la Beth que és hasta a la sopa, ja m'explicareu per què hi havia la Beth... a mi m'agrada molt OT però la Beth no és la meva favorita, jo sóc més del Bisbal, la Chenoa, la Rosa, si m'apures la Gisela... (el Busta no eh!, sóc anti Busta)

I vinga, sortida, passo per sota l'arc quan ja marca 30 i pico segons i vaig ficant-me entre braços i panxes i caps i cames tan ràpid com puc però difícil. Abans de començar la cursa dic que només miraré el ritme dels kms si el primer el faig per sota de 4'30'', no us en enrigueu perquè tal i com tenia les cames no esperava més, i veient la gentada que hi havia penso que segur que el faig lentíssim. Però primer km en 4'09, no estamos tan mal, i a mantenir el ritme. El Paral·lel no puja gaire però la Gran Via és terrible!! Quin desnivell!!! I res anar fet com puc, km 5 més lent, el cansanci acusa, però després ja em recupero i la baixada per la Via Laietana dóna ales, amb els tambors i tot... I res arribo a la meta amb 42'19'' i elprimer que veig és el Marc Pedrós que ha corregut com un campió amb 37' després de mesos de patiment i ens fem una gran abraçada ben suats tots dos (mmmm!!!) perquè me n'alegro moltíssim de veure'l allà!

I ja està, passejar per allà el "Village" amb tot de gent iguals com barrufets, buscant els amics, que finalment vaig trobar, el Jose i la Carol que havien corregut junts i com dos cracks (Jose quien tuvo retuvo, dius que no però en realitat sí que en saps de patir!). JAG que torna a tenir cames, Javi que cómo siempre él está flojo y no puede más y le duelen mucho las piernas y no puede correr però corre en 37', i molts altres que ens vem anar trobant tots vestits de blau... clar, entre 18000 persones... quina locura!

I ja està, poc més... bany de cames al mar per recuperar i amb regust de dia de descans... que fort tenir aquesta sensació... Si vaig donar-ho tot, però no sé perquè em passa això...
Un altre gran diumenge, un altre dia d'aquells que no vols que s'acabin mai!

En fi, i aquesta setmana una mica menys (no gaire menys la veritat), pero a partir de demà sí que sí, menys! Pròxima parada, primer triatló de l'any: Banyoles. Ja era hora, tant rollo...

Duatló semipirata de Parets

2010-04-16T09:33:00.002+02:00

Com que el calendari de duatlons oficials no acaba d'encaixar amb meus plans de salut, vaig haver de quedar-me en territori nacional i no anar a Segovia al CE per equips per no jugar-me la vida i la forma. Però el diumenge, contra tot pronòstic el meu estat era prou correcte com per quedar a les 7 30 del matí havent dormit poc (unes tres hores i mitja com a molt) amb dos individus tampoc massa desperts...

Quan em va sonar el despertador vaig tenir altíssimes temptacions de quedar-me a casa i anar a córrer els 22k que tenia planejats, però com que ja casibé m'esperaven al portal de casa no vaig tenir alternativa que guardar les bambes a dintre la motxilla i disfressar-me de ciclista, tapada fins les celles. Amb el JAG i el Javi vem iniciarl la ruta des de la ciutat comptal cap a Parets del Vallès, sota la batuta dels mapes de Via Michelin impresos en paper reutititzat. Per evitar cotxes, i, per què negar-ho, fer més epopeica la ruta, vam decidir de passar per la carretera de les Aigües fins al Tibidabo i baixar per l'Arrabassada cap a St. Cugat, i d'allà anar cap a Parets.

Ni una ànima per les vies, fins arribant a Cerdanyola, on afortunadament la gent ja s'havia llevat i ens van ajudar a trobar el camí molt més fàcilment que les eines digitals, que sovint fallen:

Des de Cerdanyola era tot recte fins a Parets, passant per Ripollet, però després de passar per Musgo la nit anterior jo crec que el concepte de "tot recte" havia quedat lleugerament alterat. Finalment gràcies als ciutadans de a pie vam trobar un cartell indicador de Parets del Vallès, just quan el pànic començava a fer acte de presècia, aproximadament a les 9 40.

I per què Parets? Doncs per fer la transició!!! Un 10mil que començava a les 10 en punt. Arribant allà, ens trobem el Bernat amb la seva runningfamily i li diem els temps que pensem que farem a la cursa. Jo li dic, sempre previsora de tot desastre i cataclisme, 50 minuts de tranquis. Ràpid a canviar-nos de roba (sempre l'estètica per davant), bicis al guardarrobes i ràpid ràpid ràpid que ja estan tots a la sortida! 9 59 i 30segons ens acabem de cordar les bambes i posar el dorsal, menjar 4 drogues i preguntar aviam com era el perfil... (sempre a la sortida s'ha de preguntar això) L'únic que havia vist era una pujada des delkm 2 al 3'5, i no gens fluixa... i JA! Ni ens en vem enterar, i jo no sabia ni on eren. Començo a córrer entre la gent, esquivant peus i braços i de cop em toquen l'esquena: Venga que haces tan lenta?! El Javi que havia agafat velocitat de crucero i se'n anava cap al davant. Poc després, jo anava adelantant i em passa JAG: On vas tan ràpid??!! Ostres no ho sé, vaig bé així. Primer km i passo dues noies que semblaven bones i sento que diuen: 1r km a 4'30 i vaig pensar: ui tampoc vaig tan bé, apreto una mica que no passa res. Bé, resulta que estava mal marcat, això no ho vaig saber fins al final. Vaig corrent, puja molt, i el JAG alguns metres per davant meu però sempre a la vista, cosa que em fa pensar que vaig bé. Al km 4 em passa una de les noies d'abans, en una pujadíssiima, que jo ja estava feta caldo. I al cap de mig km em passa l'altra.

I res, anar seguint a bon ritme, vislumbrant el meu petament en quansevol moment però sense efectuar-se. Fins i tot alguns crits al JAG perquè s'adonés que era just darrere seu... on anava tant lent??! Mirant l'arquitectura de Parets (perdoneu però... força lletxot), veient les noies sempre al davant però tampoc podia apretar més i agafar-les. I com que només eren 10 tot i el circuit bastant dur (eren més de 10, 10300 exactament), en res va arribar la meta, 43'19'' al meu crono i resulta que vaig quedar la tercera. Molt bé.

Gran cursa, JAGattack al final, i el Javi que tal i com ell diu està muy flojo y no aguanta nada, pobre.

La segona transició va ser llarguíiiiissima, amb massatge inclòs. Els podis van trigar i a més també vem esperar l'Enric que també va pujar per la seva categoria. La calor assetjava i vaig decidir anar descalça...

No no, és broma, és que em van fer córrer mentres gaudia d'un massatge. Llàstima que nomésvan fer categories i clar, podi d'aquells falsos... el de veritat està en el meu cor, i estic en el 3r esglaó amb molt més valor que el 1r d'aquest... però bueno, em van donar un nino:

I el Bernat que sempre ens ajuda, i esperem que aviat elpuguem ajudar a ell quan torni a estar a tope i córrer, se'ns va endur les coses. No ho va dir però jo sé que l'únic que volia eren plantes i flors per fer-se un jardí nou!!! La primavera fa estralls...!

I finalment després de moltes divegacions sobre la quantitat de robes que ens posavem i els avituallements que ingeriem, i la ruta que seguiriem, els 4 mosqueteros vem iniciar la 3ra part del duatló pirata.

Junts fins a Ripollet, 2 d'ells van decidir tirar per la C17 però els 2 restants no volíem retallar ni un km ni un metre de desnivell, tot i la calor, i vem tornar Arrabassada amunt cap a Barcelona una altra vegada, completant els 40+10+40, amb podi, copa i massatge inclòs. I per la carretera, un ciclista (o home en bicicleta millor dit) flipat se'ns avana picant pujant al Tibidabo... el vem passar nosaltres amb la motxilla tot xerrant i no se li va posar massa bé i ens anava intentant avançar amb el pulsòmetre pitant-li i esbufegant... i nosaltres pensant... nano... si sabéssis...!!!

I no us negaré que arribant a casa ja vaig anar a mirar el calendari de curses per veure quina podria ser la pròxima...

NOTA IMPORTANT: HAVENT ESCRIT AQUEST POST SE M'HAN FET UNA SÈRIE DE RETRETS TAN TERRIBLES PER ERRADES FLAGRANTS QUE NO PUC DEIXAR DE CORREGIR.
1. JAG AL FINAL EM VA TREURE 1KM, NO US PENSEU QUE VA ANAR TAN LENT COM JO!!! No m'ha deixat ni 2 dies per gaudir de la glòria del silenci, no de la mentida, sinó de no explicar tota la veritat...
2. LES FOTOGRAFIES LES VAN PRENDRE EL BERNAT I EL JAG. Perdó, no sóc bona en la convivència de la societat virtual i no sabia que calia citar les fonts... en cap moment he tingut mala intenció i encara no entenc això dels drets de propietat i d'imatge però bueno, jo ja he dit les fonts i espero no fallar més.

DIT AIXÒ ESPERO HAVER ARREGLAT LES OFENSES I QUE CONSTI QUE NO HE TINGUT CAP MALA INTENCIÓ. DESPRÉS DE LA BRONCA QUE HE REBUT AVUI, EM SEMBLA QUE NO FALLARÉ UNA ALTRA VEGADA...

Segon plat a Montornès

2010-04-01T18:31:00.000+02:00

I bé, tornant de Sant Joan de les Abadesses encara pretenia sortir una estona aquella nit, fins que em vaig enterar que ens treien una hora, moment en que vaig decidir que el meu destí havent sopat seria el llit directe.

La setmana passada vaig baixar una mica el volum de bici i augmentar el de carrera, i havia d'acabar la setmana amb una tirada una mica llarga a ritme no fort. JAG em va animar a anar a Montornès a la mitja i així poguer fer gran part dels kms en un bon ambient, i afortunadament el Pevo que està fort però no tant com per fer dues mitges en un sol matí a dos extrems de Catalunya (estava apuntat a Valls i a Montornès el tio) em va transferir el seu dorsal.

A les 8 i pico passava pel carrer de Sants i amb JAG ens dirigíem cap a Montornès, seu de la multinacional Henkel. Vem aparcar a un lloc que semblava aprop de boxes, semblava... I ens vem dirigir cap al pavelló on hi havia la sortida, trajecte aparentment curt en aquelles hores del matí.

Encara dormint... Sembla que Musgo hagi de fer més mal del que fa a l'hora de la veritat...

Allà vem trobar al Bernat i al seu runningsogre, i ens va ensenyar el seu turmell... només de mirar-ho ja fa mal però segur que aviat podrà tornar a córrer i a pedalar, no deixarà que un accident amb la moto li talli les ales.

Per aconseguir el meu dorsal vaig haver de tapar-me la cara i dir una veu ronca: Hola me llamo Pevo! Fàcil, i quan el vaig tenir posat i tot llest, foto de rigor aprop del podi i les confessions... Tu a quant vols fer-la? Mira jo si la faig a 1h24' ja estaré content. I tu? Ui, res jo 1h50 molt tranquila sense forçar... Si home no podràs, et fliparàs! I tant que si que podré, ja veuràs, estic rebentadíssima.

I vaig anar a començar a córrer alguns kms a ritme de 5' el km a esperar la sortida. Un cop col·locada entre l'enorme quantitat de carn i samarretes tècniques, van donar el tret de sortida i vaig començar a trotar per aconseguir desfer-me de braços, cames, caps i alès que m'envoltaven, fins que va passar Oriol Nomen amb el globo de 1h35' i em va dir: Ei Cris apunta't! I jo: ui no no, vaig més fluix! Però com que anava bé a aquell ritme em vaig enganxar al grup i vaig anar fent. Vem sortir del poble i tot correcte, anava fina i em sentia prou bé, cames carregades però a la tornada picaria cap avall i ajudaria.

Foto del Bernat, aquesta dóna pistes del sofriment, però n'hi ha una altra que encara és més terrible i no la poso perquè a casa meu no pateixin...
Molt més terrible!

Em va començar a posar nerviosa un home del meu costat que anava bufant com un porc que l'estan degollant i em feia força fàstic, llavors un que feia una pudor de peix suat horrible... però a part d'això tot semblava correcte. Portavem uns 8kms i vaig encetar un nou gel que no recordo com se diu ni vull saber-ho tampoc, una cosa natural de 2euros i mig el tub, de syrope de blé o jo què sé què i anar tirant... Cap al km 10 començo a creuar coneguts bons, i entre ells JAG que estava pletòric. I casibé arribant a la Roca (ara que ho escric veig que tot té connexions!), em vénen unes ganes terribles i insuportables d'anar a visitar l'home que dóna lloc a poble al qual arribàvem... Això no és res! Afluixo i ja està i ja em passarà, una mica més de gel i... meeerda quin desastre no puc més! Em vaig començar a deixar caure, em passa el globo de 1h40', al cap d'un rato, cap al km 13 el de 1h45'... jo anava abaixant el ritme, penós, i quan les meves came sportaven uns 20kms, aproximadament al 16 de la mitja, diuen prou, em comencen a flaquejar i ja no podia més!! Si feia un salt més corrent m'havien de venir a buscar, no amb una ambulància sinó amb una latrina mòbil! I res, caminant i tot molts trams, vaig arribar a la meta (això sí, la recta de meta la vaig fer corrent una mica, per si de cas em feien fotos o algo...) amb 1h56' i directa al lavabo, que vaig agraïr molt que estigués perfectament net amb una noia que els netejava permanentment.

Final de setmana, arrossegant-me com un llimac, i demanant clemència de cara a la setmana que venia.

Però encara no havia arribat el pitjor del dia... El més dur de tot va ser quan vaig haver de portar la caixa de regals cap al cotxe... em pensava que no arribava, m'anava caient, els braços no la podien aguantar i m'entrebancava amb les pedres i tot... terrible i agònic final. El cotxe era molt lluny, feia calor, els ulls em picaven, les mans tremolaven... No recordo més... només un túnel negre amb un llumet al final... fins que vaig arribar a cotxe. Crec que vaig estar més aprop del límit que mai, però no, el límit no és a la caixa de regals de Montornès!

Indemnes, que demà toca tècnica.

I no penso parlar de números ni hores d'entreno perquè la Juliana no em copii, només dic que MOLT i que demà me'n vaig al País Basc uns quants dies... m'arrenquen els pedals dels peus ooooh que terrible! Serà un petit pla per agafar aire i seguir amb la pujada... Un dels dies descansaré total, ho necessito realment.
Juliana tranquila maca no entrenis gaire perquè jo estic feta pols les cames no em tiren més.

No tot són flors i violes, molt maco dir que es progressa molt bé i que es pot sortir en bici entre setmana, i que s'entrena 3 cops al dia o 2 com a mínim, que no es té una feina de moltes hores a un despatx, poques assignatures a la carrera... però això no deixa exempt del patiment, de les pedres i rocs que hi han al camí, de les branques que es claven als ulls, dels bonys de plàstic al mig d'una recta quan vas en bicicleta...

Juliana maca, reposa aquests dies de vacances, menja't un parell o tres de mones senceres, molta xocolata i nata que diuen que va molt bé, beu molta cervesa que als alemans us agrada molt (bé als catalans també però no li digueu) i surt molt de festa dona que ets jove i has d'aprofitar, deixa't d'això del ironman que no lligaràs pas dient que vas a Lanzarote!

Primer plat a Sant Joan de les Abadesses: com una flor.

2010-03-28T21:39:00.000+02:00

A principis de setmana vaig ser requerida per anar a fer punts al duatló de Sant Joan de les Abadesses. Ja sabia que aquesta setmana seria una mica estranya pel que fa als entrenos perquè no em podria recuperar més o menys bé el dilluns del cap de setmana i seguia amb les cames molt carregades, però vaig estudiar la situació i vaig decidir que l'únic que podia fer era enfocar aquesta setmana com la mort i destrucció.

Així que divendres vaig fer la bici que corresponia al dissabte (molta i amb molt vent), pero posar les cames apunt pel dia següent al duatló. Cal precisar que el millor que es pot fer la nit abans de dos dies seguits de competició és sortir de festa, i per tant, no vaig fallar.

El dissabte al matí vaig fer un intent deseperat de traslladar la tensió de les cames als braços a la piscina i una mica de banys de contrastos però obviament no va servir de res. A les 13 dinava i a les 13 30 marxavem amb el meu pare cap allà dalt, no sense haver de tornar quan ja erem a l'autopista perquè ell (no jo) s'havia descuidat coses. Bé, havia de ser allà ultramàxim a les 15:14 perquè a les 15:15 tancaven boxes, i a sobre havia de treure els cuernos de la bici. Inflar no calia tant és. Vestint-me a dintre el cotxe, o des-vestintme més aviat, devia fer feliços als cotxes del voltant, no gaire acostumats a veure carn fresca contorsionant-se a aquelles hores del migdia.

Arribada allà, col·locar les coses, lavabo ràpid, salutacions encada més ràpides: Què fas tan tard!!! vestida amb el mono i la jaqueta de pell. Vaig decidir de posar-me un buff de flors al cap, molt expressiu del tipus de carrera que el disposava a fer. Sobradíssima de temps encara el Carles em va poder explicar una mica el perfil que com ja sabeu o podeu imaginar, no tenia ni idea de com seria. Mola més que sigui sorpresa!

Ràpid sense escalfar casibé, sortida de les noies. 40! Comencem a córrer i com ja és habitual surten totes en sprint i jo flipo bastant, quedant-me de les últimes i fent patir al meu pare que no estava gaire enterat de les meves intencions. Com ja és habitual també, a la que comença la pujada les bones es desmarquen terriblement i les altre van caient poc a poc, de manera que adelanto posicions sense saber gens bé a on em col·locava però amb un ritme correcte pujant el port de muntanya. Sentim la sortida dels homes i al cap de res em passa Roger Roca a l'sprint i poc a poc van venint més marabunta. 2'5kms i mitja volta, volant cap avall i acabant el 5000 en 20' i poc, per mi havia acabat la carrera i començava el passeig, no tenia ganes d'apretar més i les forces musculars tampoc eren òptimes.

Entro a boxes i ai! Merda! On he deixat la bici! Aiaiai, però res ja la veig. Transició i agafo la bici amb poques ganes, començo el recorregut sola i cap al km 5 em passen dues noies fent relleus, amb la fortuna que una d'elles anava molt bé per tallar el vent, cadascú que es crei la imatge. I com una rata de claveguera em vaig quedar allà xupant roda sense donar ni un sol relleu a 140 pulsacions mirant el paisatge i pensant en les meves coses. Però com era d'esperar es van adonar del paràsit que tenien al darrere i van apretar just abans de la meitat, deixant-me a mi ben despistada mantenint la intensitat que duia a roda d'elles, però sense elles...! Giro i avall 10 kms més, mirant el paisatge d'aquest territori que tant he caminat, dormit en tendes i banyat en gorgs, recordant els estius de campaments, salts de les roques, les caminades amb pluja, els comandos...

Ai! Merda! Transició una altra vegada merda merda on era el meu lloc?! Aquí ja em va costar més però el vaig trobar sense fer massa pena davant el públic i a córrer una altra vegada 2'5kms que van passar volant, animant i cridant a l'Olivia i a la Lali, saludant i somrient. Sort que van ser pocs els que es van adonar del mocador que portava al cap... que em va fer anar com una flor, la llei del mínim esforç! Però esforç!

I tampoc havia anat tan malament, 1res en el campionat absolut per equips, i 1ra sub23 amb la Lali just darrere! Que bones que som!

En el fons, tornant cap a casa pensava que estava contenta d'haver sabut regular i no haver deixat la pell pel fet de portar un dorsal. Pensava fins i tot que havia sortit força indemne... fet que s'ha provat avui com a fals. Crònica del 2n plat del cap de setmana... en breus.

Juliana Gill

2010-03-12T16:22:00.000+01:00

Aquest és el nom de la única persona que pot impedir el meu vol directe cap a Hawaii en cas que sobrevisqui als 226.

Juliana Gill, natural de Lüneburg (Germany), nascuda el 1986 tindrà 23 anys el dia de la disputa de la prova. 2 anys més que jo... quanta feina podria fer jo amb 2 anys més...

Alemanya. Jo deia que no volia saber qui era perquè si era vasca o alemanya ja no hi tenia res a fer. Doncs ho és. I 2 anys més gran.

Kaifu Tri Team. Aquest és el seu equip.

L'he buscada incessantment pel Google però poca cosa he trobat. Només AQUEST DOCUMENT que data del 2008. És a dir, de quan tenia la meva edat. Força encoradjador, per no dir encoradjadoríssim... I que també està apuntada al 70.3 de Wiesbaden aquest estiu vinent, wanting to qualify per Florida. Res més.
En cas que us avorriu, us animo a que la busqueu i m'ajudeu a planejar una estratègia de cursa.

Tot això em porta a pensar que ni és una pro ni és una bestia. Em porta a pensar que no és més que una flipada, com ara jo diguéssim. D'igual a igual, però 2 anys més gran i guiri.

Jo tinc clar que quan estigui allà si el meu cap sap que ho he fet tot, que he arribat al màxim, que no podia fer res més ni millor del què he fet, cap dia ni un tal sols, ni un metre menys, ni una sèrie més fluixa, que he deixat la pell entrenant i fins a tocar al límit, llavors ja hauré guanyat. Passi el que passi amb la Juliana, de moment, si segueixo el camí on sóc, jo ja he guanyat. Encara que no vagi a Hawaii, hauré guanyat.

Per tant, ara que hi han totes les cartes sobre la taula, només puc dir una cosa...

Juliana Gill...

TREMOLA!

Duatlón de Castellote, vaya con los maños...

2010-03-08T17:00:00.000+01:00

Ara que pel que sembla em dedico al duatló, allò que deia, dissabte o divendres, no sé ben bé quan era, a les 3:50 sonava el despertador, el toc de pito que m'indicava que s'havia acabat la nit i començava un llarg dia que es caracteritzaria per moltes hores de viatge. Ja tenia les coses apunt (això em pensava) i encara vaig tenir temps de beure'm 2 cafès amb llet i un bol de cereals. Llavors, el meu pobre pare em va acompanyar cap a Reus, on haviem quedat a les 6 de la matinada.

Bastanta basarda fa el món en aquestes hores, quan el pots apreciar realment, amb el cap clar i la mirada neta. Bé, no tanta com ara mateix que miro a fora per la finestra i només veig que remolins de neu... Tot anava segons el previst, justos de temps com és habitual, fins que... merda el casco!!! Ja no había vuelta atrás... I vem arribar a Reus, carregar la bici a la furgo i cap a Castellote. No recordo gairebé res d'aquella estona, només sé no vaig dormir. Després d'esmorzar i menjar pinya i beure coses, d'escoltar 40 principales per motivar-nos i de despreocupar-nos pel que ens esperava, vem arribar al petit poble de Castellote, en un entorn preciós, amb muntanyes recoses i unes parets i talls de roca impressionants.

El primer ensurt va ser en sortir de la furgo. Però quin freeeeeeeed!!! Almenys estavem a 2º. Llavors, com que anavem sobradíssims de temps vem anar a la reunió informativa per aprofitar que allà hi havia lavabos però... sense paper. A la reunió deien que hi havien baixades molt fortes en el tram de bici que era 2voltes de 10kms (5pujar+5baixar x 2) i que vigiléssim a la baixada que no sé què... paraules que van ser abosolutament menystingudes i infravalorades per totes nosaltres. Cafè, lavabo de veritat, vestir-nos, i cap a posar les bicis.

Afortunadament vem aconseguir un casco per mi... us preguntareu: algú portava un casco de recanvi? Doncs no, va ser un veí que tenia un casco de BTT i vem anar a picar a casa seva per demanar-li!!! I me'l va deixar! Moltes gràcies castellotense!

Una mica escalfar i cap a la sortida. Només sabiem que feia MOLTfred. A mi que m'agrada destapar-me sempre que puc anava amb 2 monos, samarreta tèrmica i jaqueta! Ah i TOTAL DESCONEIXEMENT DEL CIRCUIT.

Sortim i ja d'entrada apareix darrere una cantonada una baixada terrible. Totes havien sortit a tope i jo ja em vaig espantar... Vaig agafar ritme de crucero i gas. Veia que la primera es desmarcava moltíssim, després la Montse i després la Dolça i 3 unitats més. Després de la baixada, una altra més terrible (ai ai!) i després una pujada eterna i duríssima, allà ja vaig començar a adelantar posicions fins a col·locar-me en 5è lloc, apretant el cul i amb el cor a la boca. Després tornaves a baixar una mica, i pujada forta cap a un planer que entraves al poble una altra vegada, i allà tornaaaaves a pujar per un carrer, molt dur, i allà deia 2 kms (2 kms!!!!! però si jo pensava que ja anavem a per la 2na volta!) doncs no,puuuuja la rampa i planeja i tooorna a baixar per anar ca a boxes i encarar la 2na volta. Terrible, espantós. Jo anava a tope pensant que ja recuperaria a la bici...
Primers 5000 en 21' i alguns segons.

Agafo la bici i veig la 6na que venia per darrere meu molt aprop i que tothom l'animava molt (era de Zaragoza i s'havia portat l'afició). El primer 1 km de bici anaves de baixada, passant per un túnel negre i feréstec sense cap tipus de llum i que a sobre et queien gotes per si no tenies prou fred! I després de la baixada, paella i canvi: pujadíssima!!! Corona i anar treient pinyons... un menys, un altre menys, ua com piquen les cames un menys, va ara una mica dreta, un menys... i ja no en queda cap!!! No puc més, no aguantaré pas, però què és això!!!! No s'acaba!!! 2 voltes així? No puc, impossible! Van ser 4 kms eterns, que no sabies ni com posar-te, si anar dreta, si asseure't, no quedava desarrollo... I finalment, a mitja pujada, giro i cap avall va. I de cop la dona suicida em passa a una velocitat estratosfèrica, inseguible. 4kms avall, puja, tunel, i una volta més. A la baixada veia els homes de Grups d'edat, el primer i els grups capdavanters (que havien sortit uns minuts abans que nosaltres) apretant les dents i vaig pensar: uf, no ets tu que estàs tan malament, són tots! I la segona volta igual, havia cebat corrent sense pensar que la bici podia ser dura i vaig pillar com una mona.

Finalment, últim km de pujada, passant pel túnel, dreta, ja no podia més, per preparar bé les cames per acabar de córrer! Acabo la bici i 2 transicions en 53'. Mitjana del tram de bici de 20kms: 23kms/h, RECORD personal.

Última volta corrent 12' i segons, mantenint posició i sense deixar-hi del tot la pell, pensant que acabaria morta si tornava a apretar i com que ni podia pillar la del davant ni m'atrapava la de darrere ja m'era igual!

Finalment a la meta a 8' de la Helela Herrero, inseguible. Dolça segona i Montse tercera, vaia campiones, i l'Ivet i la Lali donant guerra més endarrere contra les verdes. Entre Aquarius i galetes totes arribaven mi deiem: però què és això!!! Ha sigut duríssim!

Acabant 6na de èlit (i de la general) i puntuant per l'equip que això està bé, perquè vem guanyar per equips tant nois com noies! I em van donar la copa del triomf de les noies que guardo amb molt honor perquè de veritat que la vem suar aquesta! (de fet totes les he suades, unes més que altres, però aquesta és triple suor)

No vaig poguer descobrir si Teruel existe o no, però el que si que puc assegurar és que en la meva recerca incessant del límit vaig creure en molts moments que era allà, a Castellote... CASI! però no, no hi ha el LÍMIT a Castellote..., però CASI!

I per la tornada, ens vem equivocar terriblement de carretera, fet que va permetre que poguéssim descobrir el Maestrazgo, un territori fins ara desconegut per mi i que és preciós, per anar de vacances alguns dies i entrenar... el color de la roca, les esglésies, les construccions, les feixes amb oliveres i els petits pobles que vas trobant per les carreteres eternes... tant aviat com pugui hi tornaré. Qui vol venir?

Ah, d'ahir no poso fotos perquè no en tinc. Si me n'arriben potser en posi potser no, depenent de l'estètica del casco que tan amablement em va deixar el veí. Sempre l'estètica per davant.

Ara espero no competir fins als Campionats del País Veí a Gijón el 17 d'abril. I la setmana següent el B de Banyoles. A veure com va, està clar que tot no es pot fer bé.

I de mentres neva incessantment a Barcelona i a casa meva ja tenim un pam de neu, jo me'n vaig a entrenar indoor a esperar el sol que diuen que farà demà.

Hola Duet

2010-03-03T17:23:00.000+01:00

Cada vegada queda menys. L'olor de mimosa que tan agrada a alguns, el dia més llarg, sortir de curt arriscan-te a morir congelat, però quines ganes de veure't els genolls pedalar... Quines ànsies d'entrenar sense roba i amb el sol...

I com que encara les pluges ens reguen les idees i la primavera altera, he tingut un atac d'amor i companyerisme i he decidit que vull contribuir a l'èxit esportiu del Toni i prendre-li el relleu al Duet d'Esplugues que ha de deixar per poguer concentrar-se millor en els entrenos i evitar l'acumulació de fatiga extra que suposen masses classes d'spinning. I encara diria més, treballar també per l'Ivan que ara podrà comptar amb mi per fer-li substitucions al seu intempestiu horari de matinada.

Bé, de fet com podeu imaginar no ha anat ben bé així, l'atac de generositat per part meva potser no ha estat tan marcat i l'altruïsme tan exagerat però el cas és que a partir de la setmana que vé li prenc el relleu en el seu horari i un altre dia al migdia també. Gràcies a ells que han fet tanta pressió perquè em donguéssin una feina a 10 minuts de casa caminant i amb unes instal·lacions amb unes sopes molt grans i de diferents temperatures i bombolles i coses i en uns horaris que em van clavats.

No sé si serà gaire popular la substitució d'un home fet i dret com el Toni que dóna una imatge impecable, un tracte exquisit, unes classes amenes i amb exercicis variats i bona música, i en definitiva, tan bon nano (tot això és el que es pensen ells, però jo no els hi diré pas la veritat de que en realitat és tan malèfic), per una espècie de personatge com jo.

Als homes potser no els hi fa gràcia perquè el Toni fot molta canya i els hi agrada veure un tio fort allà davant, a les dones grans no ho sé, però definitivament a les noies joves els hi semblarà un canvi nefast...! Em sap greu, hi han coses que s'operen però segons què no m'ho posaré pas...

Toni: et faré un poster d'aquesta foto i el penjarem a la classe, espero que a l'Ivan no li molesti, i quan tinguis un rato te'n fas una sense samarreta i porto a fer-ne el poster:

Però una vegada algú em va dir: Mira, veure un tio que et fot canya i el veus a ell donant-ho tot, motiva, però veure una tia que t'està guanyant, encara més!

Espero poc a poc ser un bon relleu, aquest lloc està ple de bona gent i l'ambient és molt bo. Gràcies una altra vegada Ivan i Toni!!!

I ara cada vegada em faltarà menys per tenir 1 any cotitzat i deixar la feina i cobrar el Paro!!! (és la moda fer això, no)

M'he fet un Facebook

2010-02-28T16:33:00.000+01:00

Després d'aguantar estoicament durant aproximadament dos anys, finalment he caigut.
I no me n'avergonyeixo, sinó que ho he fet perquè ara ja he vist que en els temps que visc és quasi imprescindible i es pressuposa que tothom en té, com el correu electrònic.

Moltes experiències negatives pel fet de no tenir Facebook m'havien temptat moltes vegades de fer-me'n un.

Per exemple quan un dia al matí em vaig trobar amb un grup de persones que feiem un curset i em van dir: Vens al sopar? I jo...: Quin sopar? Home, el sopar que fem avui que és l'últim dia! Però quan ho heu dit això? PEL FEISBUC!!!!!!!! Ah! Jo no tinc Facebook! (si em coneixeu bé sabreu la mandra que em feia igualment anar al sopar i que encara que me n'hagués enterat segurament no hi hagués anat, però em va fer ràbia no saber-ho, i hi vaig anar)

O per exemple quan un vespre truco a una amiga: On ets, què fas aquest vespre? Cris que som a la conferència i ara comença el concert, com és que no has vingut?! (uns assumptes d'alt interès per part meva) Què??! Ai! Ostres clar tu no te'n deus haver enterat, ho deien pel FEISBUC!!!

O per exemple, i molt pitjor... quan un noi molt guapo em va dir: Bé, ja t'agregaré al FEISBUC i estem en contacte! I jo, com una rebel: No, jo no tinc Facebook! Ah, doncs dona'm el teu messenger! No, es que tampoc en tinc!

Vaia, que un desastre... I amb tot això, aquest dilluns el meu estimat Jose em va dir la sentència definitiva: es que Cris, sense facebook no t'enteres de res i ara mateix no existeixes. Per tant, ni curta ni peressosa em vaig anar a obrir un perfil de Facebook.

Us preguntareu... i per què aquest manifest antisocialisme que has mantingut durant aquest llarg període? Doncs la resposta és complexa, però la puc esbossar una mica:

- Perquè jo de natural ja m'agrada ser antisocial, no per res especial, sinó perquè sempre queda bé.
- Perquè jo no parlo amb màquines (especialment contestadors automàtics), jo parlo amb humans. Ara n'he d'aprendre.
- Perquè els temes informàtics sempre m'han costat, pero sort que tinc la meva germana que es veu que en sap molt d'això de les reds socials i ja me n'està ensenyant.

I les dues raons més bàsiques i importants:

- Perquè el Facebook en el fons només serveix per lligar. Sigueu sincers, us el veu fer per LLIGAR!
- La TOP: Perquè no vull contactar amb la gent que ja no veig, i si hi vull contactar ja els trucaré. Si no els truco és perquè no en vull saber res.

Bé doncs, dels dos darrers punts puntualitzo que:

- Aviam si lligo ara que tinc Facebook
- No acceptaré a ningú que no conegui encara que sigui guapo i no acceptaré a persones "spam".

I finalment perquè veigueu que no m'he fet addicta com vosaltres que segur llegiu i llegiu i xafardejeu fotos de personatges ajenos... aquesta setmana la tanco amb més de 20h:

5800m nedats (és que a l'edat que tinc ja no em cal nedar gaire)
28kms corrent
390 de bici

1h d'spinning
i 3 dies 30' de gimnàs (a veure si em poso forta que ve l'estiu i s'ha d'aguantar el cubata)

Duatló d'Igualada

2010-02-22T16:47:00.000+01:00

Ahir vaig fer el primer duatló de carretera de la meva vida. Doncs, no, no n'havia fet mai cap. La setmana passada vaig dir que em volia apuntar per enterar-me de com anava i poguer anar a fer el de Manresa (que serà CCUniversitari, i ja sabeu que aquest any ho dóno tot en aquesta lliga).

Dissabte a la nit encara ni tan sols sabia les distàncies de la prova ni res. Afortunadament vaig ser informada molt extensament de com es desenvolupava el recorregut, i se'm va dissenyar fins i tot una estratègia de cara al tram de bici, que era el tram on més bé podia quedar ja que per mi, això de començar en sec ho trobo extremadament dur.

Bé doncs, havent mirat el tríptic del CAI vem decidir (amb la meva mare que m'acompanyava a fer l'hazanya) que volíem ser a Igualada cap a quarts de 10. I tal com m'agrada a mi, després de fer 100k al matí i passar tota la tarda voltant per l'Illa buscant una cosa tèrmica per córrer l'endemà, i havent dormit unes escasses 6 hores, em vaig preparar tots els bàrtols al matí mateix (perquè sinó no me'n recordo de què he agafat).

No sabia res, ni com s'anava vestit per fer un duatló ni res. I el pitjor de tot era que a mesura que ens anàvem acostat a la ciutat en qüestió, el termòmetre del cotxe anava baixant... 5, 4,... 1... Però en arribar allà no tenia pas fred. Dorsals, col·locar la bici i donar unes voltes a la pista per anar escalfant. Hi havia un home que no callava pel micro, xerrava tant que jo ja ni l'escoltava... fins que vaig sentir unes paraules maleïdes:
Les noies no ténen permès de posar-se a roda dels nois i al revés, si algú ho fa serà desqüalificat!

Merda! Tota l'estratègia per terra... Perquè clar, amb les poques noies que hi ha serà impossible trobar un grupet per xupar roda el tram que tenia pensat... I entre aquestes deliberacions i canvis de rumb van donar la sortida i vinga.

Primer ens van fer donar 2 voltes a la pista per anar descompactant el grup, va estar bé, jo em vaig col·locar a més o menys la meitat per anar observant com anava. El ritme era més o menys de 4'30 el km, mal escalfada i amb aquell fred costava. Llavors ens van desviar cap a un circuit de l'esport que ja domino bastant: CROSS!!! I allà vaig mantenir el ritme que portava al tartan, mentres que els altres van afluixar una mica. Anava fent relleus amb una noia del Roca Running però que ja tenia certa edat i per tant no em prenia cap plaça sub23. Molt aprop tenia una noia que pensava que era sub23, a uns 10m, i li anava seguint el ritme. Així tot el primer tram de córrer, que deien que eren 6kms però van ser més, jo crec que 7 i tot.

El cross estava bé, poc desnivell i poc fang, tot i que algun tros de grava grossa que molesta. La bici seria anar d'Igualada a Sant Martí de Tous que són uns 9kms, i l'anada picaria cap amunt i si era un dia ventós el vent seria en contra, i la tornada cap avall i vent de cul. Jo pensava, ja que no podia fer l'estratègia inicial, de fer l'anada forta però buscant relleus, intentant anar a roda almenys els 2kms últims per poguer atacar bé tota la baixada (que també contania algunes pujadetes i seria allà on mostraria com de bé va la bici aquesta...) I llavors, els últims 3kms a peu serien una volta més al cross aquest ditxós.

Ràpida transició de cop sento pel micro: anem veient els duatletes que van arribant i moltes es posen les jaquetes que tenien preparades per afrontar el tram de bici, ja que les velocitats que s'agafen el el circuit fan que encara que l'esforç sigu màxim elfred sigui molt intens...! Meeeerda! Jo no tinc preparada cap jaqueta! Bueno, segur que va bé per curtir la pell... Agafo la bici, em cauen les ulleres, casibé caic per la catifa blava de la rampa i finalment pujo a la bici... i adelanto la noia de RR i la pressumpta sub23 ja en els primers metros de bici. UUUUUUf quin subidón a sobre la bici. Vaig passar a tres noies o així en els primers 5 minuts i els hi vaig dir que es posessin a roda (per així poguer xupar jo en l'últim tram d'anada), però com que just a mi m'havien pujat les torrades i el cafè amb llet, doncs anava amb la quinta posada. Quan duia 7kms ve el primer grup de nois amb Roger Roca i Xavi Llobet i alguns que no m'hi vaig fixar. Un tros més endarrere (bastant) segon grup amb Melcior Mauri.

Jo vaig fent bastant a tope sense poguer agafar cap roda i ben preocupada que no es penséssin els àrbitres que constantment anaven passant que jo feia trampes, però és que els homes ténen molta ràbia que les noies els passin i s'enganxaven i m'apartaven i bah... Quina pena.

No vaig pas tenir fred, de fet a l'anava ni tan sols em vaig adonar de que pujava, i a la baixada pedalava tan fort que vaig mirar el pols i anava a 164ppm (de baixada!!!) (58km/h de velocitat màxima... sense drafting)

Acabo la bici amb 37' sumant-li les 2 transicions (o sigui que menys de 35, està bé) i començo a córrer. Sento que diuen pel micro: Això és una prova de distància sprint per tant és molt important la velocitat en cada un dels tres trams! Ah! Gràcies perquè ja anava a fer com a les transicions de moda dels dijous (10' suau escalfant +... no us ho dic que és el secret de l'èxit!)

La meva mare m'anima ben esverada i morta de fred, pobre! Jo miro endarrere i no veig cap noia a la vista, per tant no cal que tregui l'estómac per la boca, em limito a córrer els 3kms normal al mateix ritme de 4'30'' el km o potser una mica més lenta al primer km i una mica millor després.

Finalment entro a la pista d'atletisme i passo per sota l'arc amb 1h18' , vuitena posició general i 1ra sub23, i única ja que n'hi havien més però van haver de plegar! (es veu que és molt fort Igualada jejeje)

I les altres? No, ets sola, les altres es veu que han plegat... PODI LLEIG

Llavors va començar el meu procés de congelació, i la meva pobre mare la ja estava congelada des de feia rato. Sense arribar a la hipotèrmia i amb les primeres gotes començant a caure, dutxa d'aigua freda fent coneixences i retrobant velles conegudes, podis i cap a Sant Quirze a menjar macarrons.

Primera carrera com a Reus Ploms, puntuant per l'equip (uf!, sort!).
Aprofito per felicitar els del nou equip Absolut Triathlon que eren molts allà i també els nois del Prat que el dissabte em van deixar enganxar-me a ells per tornar cap a casa i dil-si que fins aviat.

Tan aviat com a Manresa el 6 de març. Això del duatló no és el que més m'agrada la veritat, és molt fort això de començar en sec i la bici és taaan curta, és un trist tastet de bici, jo hagués fet 4 o 5 vegades la volta aquesta, però no!, a córrer una altra vegada. Però ens agrada. Boníssima organització, de les millors que he vist mai. Moltes gràcies al CAI i a RR (la competència!) per aquest bon dia, amb cursa per nens molt divertida, molts regals i el dia que va aguantar fins al final sense ploure.

Final de festa sense menjar el fantàstic menú post cursa que ens oferien: cigrons amb verduretes i coca amb escalivada. La veritat, a mi m'agrada molt però aquell moment potser no era el més adeqüat per menjar cigrons o pebrot! Però bebent del primer calze de la temporada:

I aquí si mireu al fons a l'esquerra al cartell d'Herbalife veureu al Xavi Llobet i a la Pilar Hidalgo. Entre pros...

Terra d'olivars

2010-02-17T17:18:00.000+01:00

La nostra casa és el nostre refugi, el nostre espai més íntim, personal i secret.
La nostra casa és el lloc on dormim, somiem, riem i fem l'amor.
És el lloc on eduquem els nostres fills i plorem per la mort dels nostres majors, on rebem els nostres amics.

El seu esperit no resideix en els materials ni en les formes, es troba en la seva atmosfera global, resultat de la seqüència d'espais i d'esdeveniments, de llum i ombra, temperatura, so, olor, textura i la connexió amb el seu entorn, cel i terra.
[...]
Per aquestes raons una casa s'ha de construir amb materials austers, de forma natural i elegant, adequada al lloc.
[...]

Aquest text de l'arquitecte Alberto Kalach del que en poso uns fragments va ser el que ens va introduïr al projecte de vivenda que haurem de fer a Projectes6 fins al juny. Es tracta de fer una casa a un pianista molt reconegut que ha arribat a una edat en la qual vol reduir les seves gires de concerts i alternar les seves actuacions com a solista amb concerts de cambra en col·laboració amb un jove trio de corda:

Els tres integrants del trio, el japonès del fons toca el violí, l'home de la dreta el chelo i la noia toca la viola.

En sintonia amb això ha triat un terreny allunyat de les grans ciutats i de les seves terres del nord, on pensa establir-se durant els últims anys de la seva vida, estudiar, reflexionar i assajar amb els seus companys del trio i on també es podrà dedicar a compondre música, una de les seves ocultes passions, i on podrà exercir el seu mestratge amb alguns joves pianistes, als que pensa acollir durant breus estances.

El pianista, el nom del qual no publicaré per preservar la seva privacitat, amb dos dels joves pianistes que vol acollir.

Aquests seran, doncs els ocupants de la casa, a més d'una amiga del pianista que li fa de secretaria, majordoma, companya, i el que calgui, que li posa ordre i li resol tots els problemes quotidians de la seva vida, facilitant-li que es pugui dedicar de ple a la música.

L'amiga

El nostre client té una doble vida molt accentuada, la pública, la que comporta ser un pianista quasi mític, i la privada, que vol recollida, inaccessible. Això afecta decisivament el programa de la seva casa.

El seu espai privat consta de dues parts:

- La biblioteca-estudi, l'espai on fa vida i guarda els seus llibres (6000 volums que vol a l'abast de la mà), partitures, ordinadors, teclats... Un racó amb una butaca on llegir i preparar-se una beguda freda (nevera) o un te (Tarry Lapsang Souchong, naturalment), i a l'estiu un "perroquet" (Ricard amb una mica de Pippermint i abundant aigua freda), i una copa de vi blanc (Sancierre, Condrieu o qualsevol Chardonnay sense gaire fusta) en qualsevol època de l'any. També hi ha de posar dues pintures del seu amic molt Jaume Mercadé, que són "Garrofers" i "Font de Ferro".

- L'espai íntim, on dormir i tenir cura del cos. Sabem que llegeix al llit mentre escolta música i li agrada tenir cura del cos amb banys a pressió, tant a l'interior com a l'exterior, i necessita un espai intermedi ben esposat al sol on fer exercicis de ioga mentres mira el mar.

Uns espais tranquils, protectors, acollidors i reduïts, que afavoreixin la introspecció i la relació del cos amb la natura (eventualment dormir o rentar-se a l'aire lliure).

També es necessitaran sis unitats d'habitació per allotjar els integrants del trio de corda, possibles amics i visitants, i els joves pianistes convidats. Han de ser espais amb molta privacitat però comunicats entre ells, que els joves puguin compartir uns espais però alhora tinguin el seu àmbit interior i exterior còmode, acollidor i fàcilment personalitzable, que faciliti l'aïllament i l'estudi. Per l'amiga-secretària també hem de preveure una d'aquestes sis unitats, ben aprop del dormitori del pianista.

A més a més es necessiten uns espais públics, que inclouen un accés, un garatge i un camí d'entrada que porti a una recepció, avantsala de la Sala de Música, la cambra on el pianista assaja quatre hores diàries i no vol res que li distregui la mirada de la partitura. Allà també hi pot fer petites audicions i classes magistrals de piano; un espai ampli, serè i estàtic, amb llum neutra.

No podem oblidar uns espais col·lectius per menjar, cuinar i emmagatzemar, que participin de l'exterior, al sol a l'hivern i a l'ombra a l'estiu i sota la lluna i els estels aprop de les oliveres. És importantíssima la vida a l'aire lliure.

En el programa que ens ha fet el pianista està tot molt més ben detallat, però sobretot ens marca uns aspectes tècnics a tenir en compte:

- Respectar el "genius loci", el terreny tal com és, jugant a favor de les condicions concretes del lloc.

- Vol arquitectura moderna però no una construcció autosatisfactòria de l'arquitecte, sinó que vol que siguin les seves necessitats les que provoquin la forma. La veritat com a condició de bellesa.

- Vol que l'edifici s'entengui com una unitat i no com un conjunt de peces.

Superfícies orientatives:

- Solar 7580 m2

ocupació màxima 10%, és a dir 758m2

- Altura màxima 10m, planta baixa+1

- Separacions als laterals 5m/0m a carrer

a veïns 15m

El terreny és al poble de L'Ampolla, un municipi del Delta de L'Ebre, al Baix Ebre, situat entre els camps de conreu inmediats a les edificacions de l'Ampolla Mar, un solar de 18310m2, que està dividit en tres zones: una cota baixa, quasi a nivell del mar, amb un camp llarg i estret, un arrossar de 5040m2 tocant a la carretera TV3401 i un olivar de 5690m2, i finalment un altre olivar situat a la cota aproximada de +10m, l'únic tros edificable, de 7580m2, on actualment hi ha una casa, que s'haurà d'enderrocar, per lletja.

La visita al solar va fer-se aquest dilluns passat, no sense divertots incidents, que em disposaré a narrar en breus. Mentrestant, deixo una imatge del tros que ni tan sola m'havia pensat que existia del solar, que em va deixar més impressionada, fent-me canviar la ferma convicció de que era un terreny lleig i mediocre. El secret són les feixes:

Fer allò que no toca

2010-02-11T23:50:00.004+01:00

Aquesta setmana han estat convidats a Barcelona una comissió de la UNESCO parell de pressumptes experts del que s'acostuma a conèixer com a patrimoni cultural o llegat històric o alguna cosa per l'estil.

Sembla ser que tot va començar quan aquest juliol passat es van reunir una colla de personatges amb certs poders a Sevilla i van decidir no incloure la Sagrada Família de Gaudí a la seva particular llista de monuments en perill de desaparició. Inmediatament, els de la junta contructora del temple van posar el crit del cel, ja que veien trontollar (i mai millor dit) més d'un segle de feina: unes obres per fer un túnel subterrani feien perillar la integritat del criadero de coloms més gran de tot Catalunya.

Es van posar manos a la obra i van decidir de convidar a dos efectius de la UNESCO perquè hi fessin una ullada. Els hi van ben apretar l'agenda del viatge, tant que a TV3 l'han arribat a descriure com "una marató de reunions en tres dies" (deu ser una Ultra, no?), en les que, es veu, que s'han tractat "temes clau", suposem que fent referència als murs pantalla que es construïran a 75 cm dels fonaments de l'obra de Gaudí, a les vibracions pel pas de la tuneladora o en qualsevol de les operacions que s'haurien d'efectuar en el terreny sorrenc on s'assenta.

Després de fer els seus exhaustius estudis i d'haver escoltat totes les veus defensores del tan preuat niu de coloms, els "experts" es pronunciaran d'aquí uns 30 dies sobre la perillositat o no de les obres pel pas de l'AVE per l'estructura del temple de Gaudí.

Mentres ens esperem, sempre expectants, a la possible caiguda (que no desastre), us deixo un text que vaig escriure ara ja fa alguns mesos. En una assignatura (Composició II) ens demanaven de tan en quant de fer un comentari sobre tota una sèrie de textos que havíem de llegir. La veritat és que jo mai havia sapigut de què parlar així en fred, i senzillament em posava a escriure amb una sèrie d'idees estructurades al cap, però afortunadament o malaurada (en català es diu així), sempre acabava desviant-me, i la meva ment perversa em catapultava cap a un final estel·lar o estrellat. El risc sempre era molt elevat, tocant temes controvèrsics, arriscant-me a que el professor fós l'arquitecte director de l'obra en qüestió i mai comprovant que no estava ficant la pota, però sempre en vaig sortir ben premiada (puntuada, no penseu malament).

Allò que no toca

“Tot l’efecte de la pintura descansa, pel que fa a la tècnica, sobre la nostra capacitat de recuperar aquest estat que en podríem dir la innocència de la mirada, aquesta manera infantil que percep les taques de color com a tals, sense saber el que signifiquen, tal com ho perceberia un cec al que de cop se li retorna la vista.” (1)

Així descriu Ruskin la pintura de Turner, descriu l’efecte que li produeixen les atmòsferes venecianes, les nebuloses que difuminen els Alps i els crepuscles. Un món que sembla permanentment entre chien et loup, com en dirien en francès d’aquests moments del dia el que no és clar ni fosc, quan estem sols, quan hi ha silenci, l’estona que per veure-hi clar ens hi hem de fixar, no en tenim prou amb mirar. És la idealització d’uns llocs i d’uns instants que semblen embolcallar-nos i donar sentit a tot el que hi ha: el mar, els barcos i el cel, la neu, el gel i les roques, les pedres de Venècia, hi són per fer possibles aquestes imatges.

Imatges melancòliques, on Ruskin vol tornar, ho necessita perquè és on ha vist la bellesa, l’únic camí segur per fer les coses veritables, allò “que toca”. És la manera d’assegurar-se que va pel bon camí, té els peus segurs, de pedra i fusta, com sempre. “Però a partir del moment en que el ferro suplanti la pedra i actui per la seva resistència a compressió suportant un pes excessiu o bé actui pel seu propi pes com a contrapès, reemplaçant així els pinacles o els contraforts per resistir una empenta lateral, o bé s’utilitzi en forma de barra o biga quan podrien fer-se servir unes jàsseres de fusta, en aquest instant l’edifici cessarà, en la mesura que s’utilitzi el metall, de ser veritable arquitectura.”(2) No s’atreveix a caminar amb noves sabates, no creu que mai puguin ser bones per avançar, poden ser un complement però el dia en que passin a ser les sabates de mudar, aquell dia s’haurà acabat l’elegància.

Ruskin ho explica al text de “Les set làmpares de l’arquitectura”, on insisteix en fer una mirada al passat, sense fiar-se del present, veient-se sol contra una societat que es pensa que avança tal i com necessita, sense fixar-se en com la història ha anat actuant sobre el món i com s’hauria de posar el món que li és contemporani perquè la història actués com pertocaria. Li estan espatllant i l’únic recurs que li queda és tornar enrere i recuperar el que tenia, respectar-ho i entrar en l’atmòsfera que enyora. Sacrifici, veritat, poder, bellesa, vida, memòria i obediència. Aquests són els “esperits” que han de marcar l’arquitecte i guiar-lo.

Molts personatges que es troben fora del seu temps miren enrere per sentir-se abraçats per alguna cosa que els hi sembla segura, i amb això lluiten contra la seva contemporaneïtat. Però no només hi ha personatges reaccionaris que miren al passat, també hi ha qui ha mirat endavant en veure que el seu voltant s’ensorra. Al 1927 Fritz Lang se’n va al 2026 per mostrar-nos una ciutat (Metròpolis), on regna la desigualtat i el caos fins que triomfen uns principis que no s’allunyen gens dels de Ruskin: la raó, el treball i el cor.

Hi ha quelcom del sentiment i del sentit comú que no troben aquests personatges que es remeten a altres èpoques per arreglar un temps on estan vivint i no se senten còmodes, més aviat se senten espantats. D’una manera quasi errant es mouen pel fil de la història estirant-lo d’una banda i de l’altra intentant donar consciència als seus contemporanis.

Hi ha d’altres personatges, però, que sembla que troben la solució a la melancolia que els produeix la incomoditat al seu temps. Viollet Le Duc no dubta en recrear els escenaris i portar-los més enllà de com van arribar a ser en els seu temps d’esplendor. La ciutat fortificada de Carcassone o el castell de Pierrefonds són exemples de la seva manera de “lluitar” en contra la mediocricitat i la inseguretat que sentia respecte la seva època. La única manera de tornar a l’idealitzat esplendor d’una època és recreant-la directament, reconstruint-la.

I la història és cíclica, i l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. Potser ja n’hauriem d’haver après dels errors comesos, del que s’ha convertit en un parc temàtic, i del que s’ha comprovat que està fora de lloc. Però no, encara hi ha l’esperit violletià que com un fantasma recorre Barcelona, deixant només alguns insurrectes que esperen i desitgen que el túnel de l’AVE pel carrer Mallorca ensorri allò que “no toca”.

Triple Integral a Montserrat

2010-02-08T11:05:00.000+01:00

En vistes al cap de setmana que s'avecinava, el dijous vaig sucumbir i vaig tocar de peus a terra, canviant els meus planejaments d'entrenament per tal de poguer suportar l'esforç que preveia que haurien de patir les meves cames i sortir-ne el més il·lesa possible. Feia temps que no ho havia hagut de fer, però es va decidir, i vaig aprendre que és el millor que puc fer d'ara en endavant, que el divendres només em dediqués al noble esport del fitness d'última generació (up&down) i al nado.

Per desgràcia seva, el divendres a la nit el Pevo em va trobar a la piscina i vem encadenar uns bons largos, per descansar les cames pel que se'ns havia preparat per l'endemà al matí.

Així de fresca vaig presentar-me el dissabte a les 8 30 a Palau Reial on ens vam reunir un grup inmens de gent de tots tipus tots ben abrigats però amb alguns que ja havien decidit estrenar-se de curt. Tothom amb les grans bicis i full equipped, com és d'esperar. El gran grup ens vam aproximar a ritme correcte cap al Bages, per fer el primer atac del cap de setmana a la muntanya de Montserrat. No em dedicaré a explicar-lo perquè va ser per la carretera de Monistrol, només destacaré la calor i que el vent em va fer posar peu a terra a la baixada, sinó me'n anava tota jo a terra.

Sort de les 1000 estovalles del self-service que ens haviem posat a la panxa que sinó haguéssim arribat congelats.

Primera integral a Montserrat aconseguida amb èxit: casa-Monestir-casa.

---------------------------------------------------------------------------------------------

Diumenge encara de negra nit ja em llevava i em dirigia cap al Bruc, on m'havia citat el Koala's Team per fer una doble integral a Montserrat, i aquesta vegada a peu... el meu punt dèbil... (encara més dèbil diríem).

S'esperava un gran dia: ni un núvol, animació a la cursa del Montserratí i final de festa amb el Buffet Lliure Quest.

A les 7:15 al Bruc, mare de déu, no sabia ni que havien posat els carrers en aquesta hora! Però com que el dia ja clarejava, vem començar a agafar confiança i ens vem atrevir a endinsar-nos pels boscos sense por a ser abduits, violats o robats. En deixar el cotxe a Can Jorba vem haver de recórrer menys d'un kilòmetre de pista al trote per escalfar i poguer enfilar el camí dels Francesos cap a Sant Jeroni. Tot semblava anar bé fins que darrere meu els esbufecs es van anar fent més intensos fins arribar a ser pitos: el Pau estava fent l'sprint de la setmana, havia fet una sèrie a tope sense escalfar i es començava a amenaçar d'abandonar-nos i anar-se'n per la ruta alternativa que havia preparat ell sobre mapa assentat al sofà de casa, on tot sembla molt pla...

Encara era fosc a sota els arbres però els Koales no ténen por de l'obscuritat i van sense frontals obrint camí. Al darrere, jo i el Pau força escagarrinats, encara que a la foto no ho sembli... Resulta que des de baix del camí vem començar a trobar tot un rastre de sang, molta sang força fresca, i que com més pujàvem més grans eren les taques, fins a ser casi uns bassals... Pensaments de tot tipus ens inundaven les ments, que si un senglar, que si una cabra, que si baixava o pujava... sempre patint per no trobar-nos el fiambre a darrere d'un arbust.

Aquí feiem bona cara, en realitat erem víctimes d'aquell riure que provoca la histèria...

I la pujada era incessant, sota les fulles que ens impedien apreciar el gran dia que ens esperava, fins que vem arribar a unes escales, on vaig aprendre el primer manament de la muntanya:

1. Si t'agafes a la brana, no compta que puges.

Doncs, amunt amb les mans als genolls, per arribar a dant de Sant Jeroni i trobarnos amb el primer caminador de la muntanya (però que fot la gent tan d'hora?!) i un fort vent que ens feia apretar les dents i baixar ràpid!

Baixada suau on es podia córrer més o menys bé cap a l'ermita i el camí de Sant Joan. Allà sí que el Pau va decidir abandonar-nos per anar-se'n a fer la seva ruta, amb una Voll al lateral de la motxilla i ganes de fer gana... I allà vaig començar a patir... merda, ara apretaran a fondo i em deixaran destruïda, no podré seguir-los...! Però hi havia quelcom que em tranquilitzava, jo crec que era elfet de saber que un dels dos efectius del Koala's team havia anat a fer 5kms aquesta setmana i havia tingut agulletes...

Anavem bé de temps per poguer veure el Guido que devia anar primer de la cursa del Montserratí en passar per sobre Collbató, i el Carles i el Manolito que el devien seguir a certs minuts de distància. Per tant el Màrtox va decidir que enlloc de baixar per les Bateries baixariem per la drecera del Fra Garí, una cosa que en diuen caminet però que es tracta de baixar pel dret totalment.

Aquest pobre home del Fra Garí devia començar a cavar escaletes des de baix i a mesura que anava pujant devia pensar: bah per aquí ja es puja bé, i anava relativitzant la dificultat de la baixada... Aquí vaig aprendre el segon manament de la muntanya:

2. No es compten kilòmetres, es compta el temps. En aquest tram aproximadament deviem estar 45 minuts per fer 1 km, però clar, era vertical, i a sobre... de baixada!

Ràpidament vem acoseguir arribar al merendero, bé, al berenador, i allà el mestre xef va començar a preparar un entrepà de llangonissa mentres nosaltres anàvem a animar els de la cursa tot esmorzant. Allà per primera vegada vaig poguer comprovar amb la meva proria pell que el koalisme no té límits: no sé pas quants corredors que ningú coneixia saludant: ei Koala!!! I l'equip mediàtic va esmorzar i vem tornar a enfilar el camí cap al monestir per les coves.

El Màrtox menjant-se l'entrepà de llangonissa que tant li va costar d'aconseguir i que tan bé se li va posar...

Pujant pujant, el que li va pujar al Màrtox va ser la llangonissa, i mentres el Raül i jo anavem pujant caminant ràpid-trotant, ell ens va treure no sé pas quant tros... està a tope... o potser és que va adulterar la llangonissa amb un parell d'iboprufenos...? Doncs sí, el Màrtox pujava dopat, no tenia cap altra explicació. La pujada era eterna, el Monestir no apareixia, però el que va aparèixer va ser un tram d'uns 50 metres que els va deixar els peus trinxats i els genolls triturats (jo estic entrenada però ells no): asfalt!

Tercer manament:

3. Aniràs sempre per corriols, com més plens de punxes i branques millor, odiaràs les pistes i només les agafaràs com a trams d'enllaç de màxim 1000 metres (molt màxim), i l'asfalt serà per tu com si trepitgéssis lava roent.

Finalment hi vem aconseguir arribar:

Ja estavem de tornada cap al Bruc, i ara només ens quedava una classe intensa d'steps, una baixada per un canal i un tram de pista fins a Can Jorba.

Els steps no s'acabaven mai, però com que era per posar el cul dur ja ens agradava i anavem pujant escales de bon grat. Però el que no hem aconseguit d'entendre és com hi ha gent que pot pagar per anar fent això a dintre d'un lloc tancat i encara amb més calor, si allà és gratix!

I en arribar a dalt de tants i tants esgraons vem decidir aturar-nos un moment per mirar l'Obac i buscar corriols per fer un Ultra. No ho poden evitar. Vaig aprendre moltes coses d'ells, i espero poguer-ne seguir aprenent, més manaments de la muntanya que em premetran algun dia ser com ells i fer un Ultra en plegar de la feina.

Una petita pujada més i... pànic! Ja feia rato que el Raül havia callat i el Màrtox, poc cautelós, havia mantingut el ritme... fins que el Koala es va començar a queixar... merda el genoll, merda... No puc més!

Si és normal, provar el genoll amb el creuat petat i el lateral apunt (o també) per Montserrat 6 hores potser no és el millor test. Però bé, com que tot és mental i el límit no era allà, vem poguer seguir com si res no hagués passat cap al Pla dels Ocells i baixar per una canal xunga cap a la Vinya Nova. A les 13 30 haviem de ser el restaurant, però les insistents trucades del Manolito i el Guido que estaven fosos de gana ens van fer accelerar el ritme per les pedres i entre les branques, deixant-nos els braços i les cames tots guixats, però no de la manera que es guixa el gran admirador dels Koales, no, amb sang, que fa més.

En arribar a baix... pista. Un últim caco de 1000 metres i... la birra fresca! Allà ens vem trobar el Manolito, molt apunt amb tovalloletes perquè ens netegéssim la suor i el Guido que havia guanyat la cursa del Montserratí i amb una xupa de pell negra i unes ulleres de sol de la mafia ens esperaven... morts de gana... apunt per començar el Gran Quest del Buffet Lliure!

A l'hotel del Bruc ja tremolaven... El Raül, el Pau (que vem retrobar allà) i el Guido eren els participants al concurs: 3 primers i 3 segons, un triat per cada un, amb els plats apunt de vessar... a veure qui aguantava més.

Des del primer moment el Guido va marcar diferències en qüestió de velocitat, i el Raül en qüestió de vacilades... no podia evitar de menjar-se coses dels plats dels altres a part de lo seu... I el pobre Pau ja es veia de color verdós havent-se menjat uns 300gr de parella, uns altres 300 de fideuà, uns altres 300 d'arròs negre i quan anava pels 300 de macarrons va haver d'abandonar. La lluita va seguir en peu, aguantant els macarrons, un plat ple de fritanga (el suau) i finalment, després de 7 mandonguilles i 2 salsitxes el Guido es va proclamar guanyador i ja va poder anar a buscar tot tipus de pastissos de postres per celebrar-ho! I el pobre Raül, mirada perduda i panxa apunt de rebentar que no es podia estirar més.

Trobareu la crònica més extensa a KOALA'S TEAM, i l'album de fotos CLICKANT AQUÍ.

Jo us deixo amb l'entrevista que el Raül li va fer al Pau, minuts abans de que hagués d'abandonar, no us la perdeu:

http://picasaweb.google.es/koalasteam.skyrunners/MontserratiBuffetLLiureQuest#5435575325693991010

Va ser una gran jornada, que podriem dir-ne un bon caco una mica llarg de 6hores i milnosé quants de desnivell, boníssim entreno per mi i un bon test pel genoll trinxat, que s'està posant apunt per fer el gran repte Koala: IRONKOALA: a la tarda plegant de la feina nedar 3800 a la piscina de la UAB, des d'allà agafar la bici i anar fins a Portbou, lineal de nit parant a tots els bars i de Portbou a Roses, una marató pel camí de Ronda.

Tot això havent fet els Matxos i un Ultra les dues setmanes anteriors. Està clar que és un bon estrategema per trobar el límit, tot i que jo estic segura que no el trobaràn pas a Roses el LÍMIT...!

Jo ara sí que puc dir que el límit no és pas a Montserrat, haurem de seguir buscant. M'han dit que casi el troben a Granollers però que al final no hi era pas...

------------------------------------------------------------------------------------------

I malauradament, després d'un gran i grat perídoe de vacances... als que esteu treballant i llegiu això us informo que... me'n vaig a classe...! Això sí eh! Són les 11 i a les 14 30 ja plego, ah, i els dimarts tinc festa!
Ah, confesso que tinc una mica d'agulletes als quàdriceps...

DiR Up&Down

2010-02-06T01:03:00.000+01:00

Com que la vida de marquès no dóna tregua, aquest matí hem decidit que no podíem abaixar la guàrdia i havíem d'anar a fer acte de presècia al temple de la noblesa i l'alta societat barcelonina, el punt de trobada d'alts negociants i models de botox: el DiR Up&Down.

Amb unes ràpides gestions vem fer que l'Emili, director tècnic del centre ens convidés (tenim més poder al DiR nosaltres que el fill de l'amo) i ens mostrés les instal·lacions més modernes de fitness de la ciutat. La Núria, que es pensava que faríem alguna classe d'spinning, no sabia que aquest club era un lloc únicament dedicat als entrenadors personals i al cuidadu del cos. El Toni, que en canvi ja ho sabia, tenia preparades les seves millors gales per intentar guanyar-se un lloc de treball allunyat de les caluroses i poc nobles sales d'spinning de l'Europolis i aprop de bons partits que en cas d'aconseguir-hi amor, li garantirien un futur ple de cèntims i poca feina.

I bé doncs, a les 9:53 d'aquest matí em presenciava a la porta de l'antiga discoteca, amb una sensació força extranya, ja que mai havia sigut allà tan d'hora al matí (o tan tard a la nit) amb bambes, motxilla, i la mirada nítida i el cap clar. He estat fortament renyada per la demora de 8 minuts, tot i que la Núria encara no havia arribat... i no sabíem el que ens esperava... De mentres ens esperavem amb el Toni hem pogut constatar que per aquelles contrades la gent encara no s'ha llevat, que fins a les 11 ningú apareix, i que el servei aprofita aquesta estona per netejar els parterres exteriors i la vorera, passant l'aspirador i la baieta per cada una de les pedretes blanques de terra. Després de moltes altres coses observades, i minuts transcorreguts, ja començàvem a pensar que la Núria havia estat cremada pel làser o quelcom pitjor... però finalment ha aparegut, amb una demora de 60 minuts, però ella no ha estat renyada (aquí s'han vist moltes coses...)

Després de fregar-nos bé els peus a la catifa de l'entrada hem procedit a endinsar-nos a l'edifici circular. Un cop dins el recepcionista ens ha pres els datos personals i l'Emili ens ha vingut a recollir ja que poc o molt ens coneix i ha preferit no deixar-nos córrer sueltos per allà... Hem baixat aquelles escales, amb aquelles baranes que ens havien aguantat l'equilibri tantes vegades, aquells graons que semblaven moure's sols... i hem anat a parar a un bar... de cafè. Més enllà hem entrat als vestidors i amb una mena de targetes màgiques hem pogut obrir i tancar taquilles, enormes per cert i amb estanteries a dintre, i estavem tan emocionades la Núria i jo mirant extravagàncies com ara la màquina de crema hidratant i esponges, que no ens hem adonat que el temps passava volant fins que una noia molt maca ens ha vingut a avisar que dos nois ens estaven esperant.

A dalt ens hem retrobat amb l'Emili i el Toni vestit de gala, i la Núria també anava força elegant amb una samarreta d'una cursa que no havia fet, però jo desgraciadament m'havia descuidat la samarreta i m'estava exhibint amb banyador i pantalons. Li he dit a l'Emili que jo ja anava bé però que si ho trobava indecent per passejar-me pel lloc on erem m'havia de deixar una samarreta, i ell, molt cortès, m'ha dit que ja anava bé però que me la deixava perquè jo anés més bé. I OOOOOOHHHHHH quina samarreta!!!! Mireu-la!!!!!!!! El millor regal de la vida!!!!!!!! (perquè després me l'ha regalada):

No tinc límits!

L'Emili ens ha ensenyat tota la sala d'aparatos d'última generació que vam amb una polsera. Cada aparato té un ordinadoret i tu hi acostes la polsera i et diu quin exercici has de fer, quantes sèries de quantes repeticions... vaia que allà qui no es fica fort és perquè no vol.

Com que ell tenia gana i volia esmorzar ens ha dit que ens estiguéssim un rato per allà a les elíptiques i tal, escalfant una mica. Com que tampoc teniem massa ganes d'exercitar-nos en primera instància, hem provat aquelles menes d'elíptiques on la màquina no et dirigeix el moviment de zancada sinó que ho fas tu. Al Toni més o menys li sortia perquè té molta pràctica amb aquest aparato, ja sabeu que s'ha passat totes les pantalles del programa Kilimanjaro i ara n'estan preparant un especial per ell, però la Núria i jo que encara no ens hem passat tot el Kilimanjaro (tot i que ja anem pel nivell 20 de 15) teniem alguns problemes i ens feia com si anéssim endarrere... una mica raro. Al cap de 5 minuts i 700kcal gastades hem decidit que ja n'hi havia prou, que més rato ens sobreentrenaria i hem anat a inspeccionar coses varies. Finalment no sé que li volia ensenyar la Núria al Toni de no sé què del perrito... i hem anat a fer glutis. Ens hem instal·lat per allà terra, poc elegant però quedavem interessants i hem anat fent tot d'exercicis mentres la noia EP intentava fer coneixença amb l'únic noi jove que deu haver trepitjat la sala en tot el matí, ell tirava anzuelo, i les dues pobres de nosaltres anar fent abdominals i glutis. Als DiRs normals cada hora30 fan 15' d'abdominals, i la pijada més gran és al Diagonal que cada hora en punt fan un "circuit series" que es una ronda de sèries dirigides de les màquines verdes (les fàcils) de 15' també. Però allà cada horaX fan "entrenament funcional". Carai... I la noia maca ens ho ha vingut a oferir, bé, ha fet tractes amb el Toni tot i que nosaltres erem allà a 20 centímetres però bé, què vols fer-hi... suposo que ja ens ha vist prou fortes a nosaltres:

Quan ja ens començàvem a esverar més del compte ha aparegut l'Emili i ha decidit posar ordre. Ens ha ideat un pla de treball que consisitia en l'ús de tres aparatos de nova generació i alguns exercicis rebentadors:

PowerPlate: Hem començat fent flexions i després una mena de salts des del bossu a la plataforma que semblaven molt fàcils però ens han posat en un nivell de patositat elevadíssim. La Núria se n'ha salvat perquè com que és mig robot se li poden descargolar els cargols i mal assunto.

Kinesis: Ara li tocava a la Núria i l'Emili ha decidit posar-li un cinturó de castedat abans que res (ara ves...). Li ha fet fer, estacada amb unes politges una mena de salts i coses rares que semblaven molt fàcils mentres nosaltres li anavem exigint més nivell des de la trinxera... fins que ens ha tocat a nosaltres també passar per l'adreçador i treballar la cintura de avispa:

La Núria sota l'atenta mirada de l'Emili... El Toni evidenciant que és un tio fort de gimnàs però res més

TRX: L'últim aparato de moda, aquelles corretges que fan entreno funcional que valen 150 euros pero te les podries fer tu sol a cara anant a comprar una mica de corretja i quatre plàstics. Allà sí que estavem rebentats i hem de dir que malauradament no hem donat la talla, però tot és entrenar.

No podríem parar de buscar el límit fins a rebentar-nos però ha resultat que l'Emili tenia coses a fer (estava fart de nosaltres) i ens hem despedit i li hem dit gràcies tal com ens han ensenyat a casa i hem procedit a inspeccionar (ara ja en solitari) la zona per la qual haviem vingut: les sopes!

Un caldo mixt amb llums de tots colors i bombolles ultra calentes era el que li faltava a l'Up&Down!!! Ens hem anat a exhibir per allà (estavem sols, llàstima, perquè després de tan i tan entreno funcional se'ns havia quedat un cos molt serrà), a jugar amb les bombolles i els xorrus, i això sí, ultimar els plans de cara el futur inmediat per la nostra incessant recerca... del límit.

3-1 a Tuixent

2010-02-04T14:15:00.000+01:00

Després de rebre fortes amenaces per part d'un dels personatges més agressius del món del triatló, em vaig veure obligada a deixar totes les meves obligacions i tasques encomanades el dimarts al matí i mobilitzar-me per anar a acompanyar-lo a que pogués fer esquí de fons al Pirineu català.

Doncs sí, es tracta de Toni Peris que com podeu veure al seu blog ha intentat minimitzar l'impacte social dels seus actes violents, però no li feu cas, llegiu-me a mi, que en qualitat d'observadora estic en possessió de la veritat absoluta delque va passar dissabte (i de moltes coses més).

Doncs bé, després d'estudiar detingudament mapes de paper i virtuals, el dimarts a las 8 i pocs minuts del matí enfilavem ruta cap a l'estació d'esquí nòrdic de Tuixent. Des del primer moment certa confusió, ja que jo havia buscat Tuixant i ell La Vansa, i la intranquil·litat que ens provocava pensar que els dos pobles podien estar aprop però incomunicats viàriament ens feia dubtar de quin camí prendre. Vem optar (vaig imposar) per prendre la via més barata.

Vem arribar al bell, no obstant llunyà poble de Sant Llorenç de Morunys i allà un paisà ens va indicar el camí per anar a Tuixent tot despedint-se amb un VAL!, fet que ens va fer adonar-nos que ja no erem a l'Eixample, més enllà de que el termòmetre marqués -3, o sigui, sub2. Les curves de la carretera eren infinites, un preciós entorn del qual no podia disfrutar massa ja que havia d'estar pendent de les paelles que se succeïen i del copilot que deia una bestiesa darrere una altra... aquí començaven els problemes d'hipòxia... Ens temíem estar arribant al límit, fins i tot vem pensar que l'havíem trobat quan els dos vem notar que entravem en un túnel llarg i amb una llumeta al fons...

Però res, vem aconseguir enfilar el camí de la Coma i la Pedra i finalment arribar a tant desitjat destí. Allà ens vem trobar amb la cosa menys desitjada pels muntanyencs i més estimada pels domingueros: un autocar. Afortunadament no era de l'IMSERSO, fet que hagués estat desesperant, sinó que era un cole, poc tranquilitzador però que tampoc ens va provocar greus molèsties. Millor això que no que hagués sigut un autocat d'esquiadors d'èlit, llavors haguéssim fet molta pena... hagués sigut terrible...

Un cop llogat el material ens vem anar a posar guapos per semblar professionals, ben abrigats tot i el dia que feia: ni un núvol! Sí sí, ni un!!! Ens vem posar crema, poca, per assegurar un petit rastre a la nostra pell de que alguna cosa de marquesos havíem estat fent mentres els altres treballaven... I bé, vem començar a enfilar els recorreguts, primer escalfant una mica, després ja baixant i tot... treballant la cunya i el paral·lel... i quan ja començavem a agafar el truquillo va i mentres dissimulàvem mirant el mapa ens va avançar un tio que semblava que feia el noble deport del triatló. I clar, vem pensar: home! no podem fer pena eh! I quan vem arribar a baix i el vem veure tot professional avituallant-se, el Toni no va poguer evitar zampar-se una Mule perquè li pugés ràpid i per demostrar lo fort que està.

Doncs bé, vem seguir pujant i pujant (allò tot el rato puja, però baixa molt de cop, perillós, molt tècnic) fins a agafar una mena de circuit planer. Allà ja erem uns cracks: havíem adelantat una dona amb molta experiència en el camp de l'esquí nòrdic, devia tenir més de 75 anys. I com que ja erem bons, ho haviem de demostrar. Quin millor moment que fer-ho just quan ens vem trobar el suposat triatleta assegut a la neu tornant-se a avituallar? Doncs... jo capitanejava l'expedició i per sort vaig fer un bon descens (es que a sobre era a la baixada, molt comprometedor), però... el Toni... de cop em vaig girar i no el veia enlloc... i sí... desastre... castanya al davant del bo! Meerda...

1-0.

La jornada va anar prosseguint de manera semblant, anar fent circuits, sempre buscant els que ens tocaria el sol a la cara, perquè no cal amagar-nos-en... era l'objectiu principal de la jornada... Fins que jo també vaig tenir un petit deslís... 1-1, que al cap de poc vaig poguer compensar, tot acabant amb un marcador increïble de 3-1, quedant empatats ja que l'any passat va guanyar ell amb el mateix marcador.

A l'espera del desempat, us deixo amb una foto de quan pujàvem al Kilimanjaro nivell 20 sobre 15, a veure si trobàvem el límit... Però no, ja vem informar als nostres mentors que el límit tampoc era a Tuixent i l'haurem de seguir buscant... Sabem on NO està...

Per si de cas era a Solsona després vem baixar per l'altra vessant, allargant encara més el recorregut, però clar, ens és igual a nosaltres perquè estem de vacances... I com que vem arribar a casa més o menys d'hora, vem anar a entrenar el cor cadascú en un medi diferent per poguer dir a tothom que mentres ells estaven treballant nosaltres estàvem esquiant...

Cross de Sabadell

2010-02-02T00:05:00.000+01:00

Com que jo m'apunto a tot arreu on donin coses gratis no vaig dubtar en participar en una competició on, només pel sol fet de participar, em donaven un bé tan preuat i difícil d'aconseguir, que per guanyar-lo d'altra gent ha de treballar molt dur cantant a la coral, tocant el violí, o estudiant aleman o algo pitjor, xino, que son crèdits de lliure elecció.

El dissabte se'm va fer un toc d'atenció per pendre'm els entrenos una mica a la ligera i em vaig haver de sentir les terribles paraules: aguantes perquè tens 21 anys, així no arribem a Lanzarote... Així doncs, vaig prometre que si plovia no aniria a Sabadell, tot i la set de crèdits gratis, i que si hi anava correria suau a ritme de 5' el km.

Bé doncs, arribant allà, tot un ambient molt festiu, els clubs i gent molt entesa en cross, i allà al mig jo, sola, que mai havia fet un cross ni n'havia vist mai cap, arribant justa de temps a recollir el dorsal als encarregats de les universitats, que pobres, jo no em queixo mai de l'organització però avui no em puc aguantar de queixar-me de la gran desídia dels becaris o el que fóssin que se n'encarregaven. Jo, una noia sola i abandonada, els hi vaig demanar si em podien guardar la clau del cotxe mentres feia la carrera i em van dir dit que no els hi anava bé (com???! si no us heu mogut de puesto des de que ha començat la cursa fins que ha acabat...), i la vaig haver de deixar als homes que ens avituallaven a meta (arriscant-me que un d'ells es fugués amb el meu cotxe i les claus de casa a dintre i em buidés la casa i la targeta de crèdit que tan plena tinc).

Tot curiós això del cross... tot de gent corrents per un circuit tancat amb cintes de coca cola per un parque. Vaig intentar averiguar una mica com funcionava tot plegat, que per més dificultat es dividia en dos circuits, un de llarg i un de curt, i les noies haviem de fer 4 voltes al llarg. M'ho van mig explicar però no ho vaig pas acabar d'entendre, suposo que sempre passa que els experts en un tema dónen per suposades coses que els no iniciats ni s'imaginen. Pensava: i el xip? (per si de cas portava el groc lligat als cordons), i com saben si em salto una volta?... Però vaig pensat que era igual, que si m'equivocava plegaria i ja tenia l'excusa fàcil oh! em vaig equivocar de circuit i ja no valia la pena continuar...

Ja feia rato que anava escalfant i vaig procedir a dirigir-me cap a la sortida on altres noies escalfaven camp a través com si de Heidis en calces es tractéssin. No vaig volguer ser menys, i per fer-me una mica l'entesa en el tema, em vaig posar a fer alguns progressius fent veure que era bona. De mentres anava fent una ullada a les contrincants. A la meva sortida representava que haviem de ser les del campionat universitari, les promeses i les veteranes. Em vaig fixar en les que portaven samarretes universitàries i vaig descartar les que tenien certes arrugues a la cara i les que anaven disfressades de clubs d'atletisme (gran error). Em podeu entreveure a segona línia ben bé al mig, controlant la situació des de la reraguarda (donant ventatja), amb mitjons negres:

La bona és la que surt la més aprop fent un saltet

Ens van situar a la línia de sortida (marcada amb guix blanc a l'herba) i vaig pensar: surt forta que es pensin que ets bona... I van disparar un tiro i vam sortit, però ja vaig veure que no calia efectuar l'estratègia perquè totes sortien força lentes i a sobre comentaven: oh que ràpid que surten! Jo que no sabia per on s'havia de tirar vaig anar seguint un grup capdavanter fins a la primera baixada on els turmells van començar a flaquejar i a fer amagos de doblació, però vaig pensar: que es noti la PowerPlate!!! i res es va tornar a doblar. El grup capdavanter inicial es va anar partint en tres des de la primera volta: la més bona escapada, un grup mitjà, i tres dolentes que ens vem quedat entre les primeres i tota la resta que anaven més endarrere. Una d'aquest grup mitjà duia samarreta de UdeLleida i poc a poc ens va anar treient metros també. Ens vem quedar dues marcant-nos el ritme, jo anava fent sense bufar massa, i a cada pujada veia la cara de l'Ivan amb un casc aero dient-me A 5!!! i el meu cap i cor seguia a 5, però no mirava el temps, em limitava a anar corrent xino xano mirant el voltant, el cel que estava apunt de ploure i les famílies fent picnic. Pensava que anava segona i per tant només calia mantenir posició.

Així vaig anar fent sense preocupar-me massa i amb les paraules de l'Ivan retronant al meu cervell. Pensava que les bones que eren més endavant serien les promeses i les viejas i que les del darrere serien les universitàries... innocent de mi... La carrera va anar transcorrent volta rere volta, i quan anavem per la tercera i mitja vaig mirar el temps per veure com anava i fent càlculs ràpids... si portem 5 kms i porto 22' no vaig a 5... i li vaig dir a la noia del meu darrere: apreta si vols la última volta que jo em mantinc al ritme. I em va passar però es va quedar allà davant meu igualment.

Última volta... ja em vaig començar a esverar... em trobava bé i tenia ganes de més i em sentia reprimida i just quan pensava bah és igual apreta les dents una mica més... oh! em van desviar cap a la meta i vaig haver de parar el crono en 33' i 7'5 kms (això no és a 5, meerda tiu això és menys de 4'30).

Molt semblant a la crono pirata, tu arribes i tu et calcules el temps, però no tenien ni full per apuntar-lo, només et deien si eres primer, segon o tercer, els altres, que s'aguantin. Quin canvi... jo m'havia acostumat al nivell koala i ara em trobo amb això... QUE N'APRENGUIN!

Aquí a la meta, bebent un trist Aquarius

I em vaig trobar els nois aquells becaris, allà palplantats i no em van dir ni hola ni res... ràpid cap a l'avituallament i per sort els homes no havien tingut mala idea i em van tornar la clau sense problemes (uf què m'haguéssin dit a casa meva?, us imagineu...) i vaig anar a parlar amb la de Lleida que em va informar que havia quedat 4ta!!! Però què és això!!! Resulta que les promeses eren al darrere (vaia futur aquest país...) i casi no hi havia veteranes, i totes eren universitàries! Però com corren aquestes ties! Si és que clar, ja es nota on la gent no estudia i té temps per córrer... UB, Autònoma... en canvi els de la UPC només tenim temps per estudiar...

I finalment, sense copa però amb crèdits, sense una trista samarreta ni res, me'n vaig tornar cap al cotxe i cap a casa.

Fins aquí la crònica del primer cross de la meva vida, no dic l'últim perquè encara potser me'n niré a Albacete als campionats d'Espanya de cross, tot i que no ho sé veient el nivell. Tot depèn de la longitud de la volta i de com s'efectuin les sortides: si se solapen sortides de categories i no es nota si quedo la última, hi aniré.

El límit tampoc és a Sabadell... haurem de seguir buscant...

Crono Koala a Montserrat de nit, i a l'hospital de dia

2010-01-31T00:59:00.001+01:00

Ahir a les 19 00, sota un cel completament fosc i un aire glaçat, es van començar a desenvolupar a Monistrol de Monserrat tota una sèrie de fets que segurament hauran esdevingut memorables per la història del muntanyisme montserratí: la I cronoescalada nocturna a Montserrat, pirata!

Els fets van iniciar-se a la plaça de Monistrol de baix de la carretera, al parque, a mans KOALES. A les 19 i pocs minuts van començar a enfilar carretera amunt, com si d'una processó en penitència es tractés, uns individus que sembla ser que parlaven estranger, amb uns farols al cap i peces de roba brillants, tot xino xano. No va ser fins a les 19 30 que, amb una línia de sortida marcada de manera força particular i expressiva, van començar a sortir cada 30'' més individus, aquests més desabrigats i amb sabates adaptades al quitrà, a un pas veloç, corrent com si els empaitessin:

Des de l'instant de sortida, cada participant es calculava el temps que duia d'ascensió, i en un ritme alegre, els individus es van anar transformant en tot de llumetes marcaven la carretera que els conduia cap a la Moreneta.

Jo vaig ser forçada a sortir de cap endarrere de la llista, i sense escalfament previ, amb el frontal al cap i coses antirreflectants, vaig començar a enfilar la pujada que, la veritat, no recordava quants quilòmetres media, per tant, el meu ritme era totalment descontrolat: amunt cames ajudeu-me. Des dels primers compassos de l'ascensió, vaig començar a veure el llum del personatge del meu darrere, que veient-me nena, volia avançar-me tan sí com no. Els seus esbufecs van anar convertint-se en esgarips, i obligant-me a pujar el ritme, pensant que si allò era el que es considerava normal, no volia ser menys... Això es va mantenir fins l'avituallament, situat a mitja pujada, on vaig enganxar-me amb un noi que escoltava música, a roda seva, i jo li deia coses però no sé si em sentia, jo almenys sentia el que sentia per l'auricular, i era molta tralla. Era el Jose:

Al cap de poc, es podia visualitzar un cartell on deia: Monestir de Montserrat 1'6. Gas!
Bé, aquest km'6 ha sigut el més llarg de la meva vida amb diferència, no sé com ho calculen els monjos, suposo que tenen paràmetres diferents de Suunto, i les equivalències sembla ser que són 1'6 (Montserrat) = 4 (Suunto). Durant la pujada, era un continu de passar corredors i de ser passats per una mena d'homes voladors que ni els veies... Finalment, covarda, vaig avançar el noi de la gorra i vaig apretar les dents a les escales que porten a la plaça del monestir, parant el cronòmetre al centre en 52'31'' per 9kms, dato que vaig apuntar posteriorment al full que hi havia a la seu de l'organització, situada més avall al parking, ja que no va ser permès d'establir-la a la meta de la cursa per tal de respectar el descans dels monjos.

A l'arribada, els Koales ens tenien preparades Estrelles i Volls per tothom, les jaquetes, i vem fer una mica de festa esperant les escombres que anaven al darrere de tot recollint els ressagats. Quan estavem mig garratibats de fred es va procedir al descens, uns en cotxe, uns a peu per acabar la bretolada bé. Això sí, pujada no competitiva, però a l'instant hi va haver la CLASSIFICACIÓ apuntada!

I si esteu atents, demà diumenge sentireu al TOT GIRA de Catalunya Ràdio la crònica dels fets, narrada pels organitzadors i on hi comenten els homes bala que van pujar amb 36' i 38', i també hi surto jo dient alguna cosa referent als objectius per la 2na edició...
També al diari de Manresa hi ha crònica.

Realment va ser una gran cursa, pirata, però amb una logística, un voluntariat i una organització que van superar a moltes curses legals, i sobretot un ambient (i una avituallaments) que les van superar totes!!!

---------------------------------------------------

I la broma no s'acabava aquí... Mentres els koales i companyia se n'anaven a sopar (sense dutxar) a Manresa, jo vaig dirigir-me cap a la ciutat comptal. En arribar a casa, quasi a les 23, se'm va fer anar a sopar fora, allargant la vetllada fins vora la 1, i fent molt dur el toc de pito d'avui a les 6:45. A Palau Reial s'han donat cita aquest matí una gran representació del RayoTeam, i jo allà, ja canviada i amb la disfressa de ciclista.

L'ascensió a Gelida i Sant Sadurní d'Anoia s'ha fet a uns ritmes espantosos, dels que jo he hagut de matenir-me lleugerament al marge durant alguns kilometres primer per falta de caixa i al cap de poc per falta de cames. La joventut ajuda, però feia 12 hores que estava pujant a Montserrat a peu i se'm feia bastant dur de fer-ho en bici a certes velocitats... Però com diuen, tot el que puja, baixa, i hem hagut de tornar a baixar. Els grans, amants de la velocitat, s'han llançat baixada avall, mentres els joves ens hem quedat ressagats, parlant de caigudes i de calçotets fins que el CABALLERO DE LA BICI DE ORO ha atacat a una de les representats femenines, llençant-la sobre l'asfalt i descarnant-li la mandíbula , regant la carretera de sang i estripant-li les vestimentes... He sigut terrible, el cos clavat a terra, les dents que semblaven arrencades amb una excavadora, carn, i sang, molta sang... Ferides on es veia l'os, la bici, les ulleres, el casc... tot rallat i xafat... Però la CHICA ES GUERRERA i ha pogut baixar amb un bon trau a la barbeta fins a l'hospital de Martorell, on ens han atès bé, però lent...

(Ah, resum per tots els Rayos que llegeixin això i no s'hagin enterat de què ha passat avui quan hem desaparegut: LA NÚRIA MIRÓ S'HA TATUAT "TONI PERIS" A LA BARBETA!!!!!!!!!!!!!)
Aquí sembla ser que encara li feia gràcia...

Després d'una llarga espera a la sala d'espera (clar) s'ha procedit a la costura de la cara de la Núria i a unes plaques del seu sistema ossi que han resultat força sorprenents al personal hospitalari en comprovar que es poden trobar individus robotitzats i metàl·lics per dintre quan per fora semblen de carn i ossos. A les urgències dels hospitals passen coses molt rares, molt...

Un dia en que els pares Miró segur que han desitjat una vegada més que la seva filla s'hagués dedicat al ballet clàssic, els pares Prat (perquè negar-ho), també, i els pares Peris... què dir... havent de salvar el nen... que no controla la bici nova... Esperem que tot acabi el millor possible, la senyal de guerra de la barbeta es curarà bé, la transició a 4'30'' es farà demà, i el cross es farà amb millors condicions, això sí, a 5' el km. Potser s'hauran de sacrificar alguns dies de natació que segur que no seran decisius, tot pel futur professional de la model de mentó.

Una vegada més hem buscat el límit i no l'hem trobat, però sabem on no és, i seguirem el camí... encara que sigui amb punts i tires de silicona.

Rodant per una cosa o altra

2010-01-23T19:10:00.001+01:00

Cada vegada m'agrada menys entrenar aviat al matí, m'agrada més posar-m'hi a l'hora dels nobles al matí, dinar, i a la tarda quan ja és fosc, però per circumstàncies que ara no vénen a cuento, ahir a les 23 quan em ficava al llit (que fiestera) pensava començar cap a les 9 per fer un parell d'hores.

M'he llevat a les 7, he menjat, he fet les maletes (per anar a Torelló), he fet el llit i altres coses, i les cames em feien una mica de mal, cansament general i poques ganes de córrer. Però com que cap pedra s'ha interposat en el meu camí, doncs no he pogut excusar-me. I he decidit pujar a la carretera de les Aigües per rodar suau, pensant que en aquesta hora d'un dissabte seria sola.

Tot pujant, al Mirablau, ja he vist una mena de gent de Protecció Civil, molt raro, ara ves què deuen fer aquests del Mirablau... Bé, i he acabat de pujar i ja des d'allà, tota la pujada plena de cotxes, una cosa molt rara, i al parking dels Maduixers dues o tres karpes amb molta gent i bicis per allà: però que passa aquí??? Merda!!! He aconseguit deixar el cotxe cap a Pekin i una vegada m'he instal·lat l'iPod amb pantalla xafada i la clau del cotxe a la butxaca he començat a circular. Passant per allà al davant de les karpes, hasta uns filmant i una mena de presentadores no sé que fent, avituallament, molta gent full equiped com pros, bueno, terrible, i uns cartells d'Intermon Oxfam que no m'acabaven de quadrar, i uns altres de triatreves em sembla... però què fan! Quina movida!

Estan bojos aquests romans...

Bé, he passat amb una cara de lluç, flipant clar, i a ritme marcat pel cansament he anat tirant. Com sempre, gent passejant el gos, avis, iaies rares, alguns corrent (amb les samarretes de les seves fites), algunes bicis... cap indici de que passés res excepcional. Però bé, allà quan es passa el pont de ferro ja he vist uns altres Proteccions Civils i una mena de cotxes parats, no se pas... Seguia, més o menys a 5'20'' el km, anar fent, algun excitament en moments puntuals, però no, no!, controlem o patirem una setmana més. Va, vine, fem 6mils... NO!

I de tant en tant, alguns ciclistes passant a tope entre la gent que passeja, apunt d'atropellar els pobres que anem a peu, no sé com la gent encara no ha caigut en que aquest és un circuit de passeig, si vols anar a tope, AUTOVIA i gas! però tiu fots pena anant per la carretera de les Aigües arriscant la vida dels altres encara que vagis amb una ultrabici per fer aquest circuit i amb una equipació que ni que fós diumenge...

Ah! I els gossos! Cada vegada que en passa un tinc el malson que em mossegarà un trícep sural (bessó) i me l'arrencarà, us imagineu? I caguen per allà al mig i ningú els hi recull, els amos diuen: tranquils que no fa res! Com que no fa res?? Què vols dir, que no se'm menjarà el bessó? Em posen molt nerviosa varies coses: la gent que camina de tort, la gent que no mira endavant, i els gossos que es fiquen entre les cames mentres camines. Però està clar, pobres besties, el problema són els amos.

I bueno, anar fent, notant aquesta setmana de re-càrrega, però és allò que agafes un ritme suau i vas fent. Parada tècnica i tornada, i ah! llavors sí, ja eren les 10:30 quan ha començat a venir un grup de tres bicis (full carbon), quatre més (tope de gama), sis més (vestits del Tour)... i finalment tota la marabunta, milers de persones pedalant de costat amb cares somrients, joves i grans, bicis de muntanya, de ciutat, de tots tipus... Els he vistos venir de lluny i he pensat: ah, apretaràs quan passin perquè pensin: Oita aquella de la cara de lluç que ha passat fa una hora i mitja ha estat corrent així tot aquest rato, que forta que està!!! Però no, la mandra ha passat pel davant del comportament xulesc (bé, mandra o incapacitat) I tots han somrigut, bon dia, això sí que m'ha agradat! (algun gos... però era un galgo i tot el que és fibrat, prims i aerodinàmic ja m'agrada)

I finalment, després de 18km he arribat als orígens, on ja no hi havia quasibé ningú, a les 11, cel lleugerament tapat i iPod sense pila. I he preguntat a unes noies: Què ha passat aquí?

És una pedalada solidària per Haití, apunta't si vols!

Bé, no m'he apuntat perquè havia de marxar i estava cansada, i òbviament, perquè no portava la bici a sobre, però m'he deixat avituallar pels organitzadors, molt bona gent, amables, educats i divertits. És fantàstic que iniciatives com aquesta reuneixin tanta gent i que s'ho passin bé! Moltes felicitats i espero que hagin pogut recaptar pel poble Haití, que necessiten la nostra ajuda molt més que mai.

Quan he tornat que ja no hi havia ningú i pujava el cotxe de TV3

I finalment... MERDA! Si, merda a la sabata! Auguri de SORT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I per avui ja n'hi ha prou, després d'aquesta setmana arrossegant cansanci, que si conto la natació de demà acabo sumant 9000m de natació en 3 sessions, 200kms de bici en 3 dies sense agafar cap ni una roda i donant-ne moltes (a les Costes del Garraf la gent xupa molt gratis sense permís a unes hores de marquès... com es nota el Paro), 40kms corrent en 4 dies (que venint de fer la mitja de Terrassa no està mal, potser massa), 70' d'spinning (una classe i mitja, que vaig arribar tard), i hores de gimnàs. Total unes 17 o 18hores en total de temps d'entreno i la cara una mica morena que m'estalviarà el forfet de demà (no hauré d'anar a esquiar per marcar ulleres) i em permetrà anar aquesta nit a recuperar les energies perdudes o més aviat acabar-les de gastar...

Mitja de Terrassa o Em passo al basket

2010-01-18T00:01:00.001+01:00

Els V1 ensenyant als rookies

La crònica d'avui la podriem titular de diferents maneres: Mitja de Terrassa, La Gran Petada, o més bonic, Em passo al basket. O perquè no, 1r podi de la temporada!!!

A les 8 del matí recollia a JAG pel carrer T...s (no poso tot el nom perquè no li envieu spam ni coses) i ens dirigiem sense problemes cap a una de les dues capitals del Vallès. Durant el trajecte, després de les pertinents posades al dia, hem acordat que seria una LLEBRE DE LUXE.
V1 d'estreno, ha volgut complir amb el que la definició del que és un Veterà marca i ensenyar als més joves el noble art del corredor. Aparcant sense problemes, guardarroba, salutacions als companys i coneguts, el primer problema ha arribat quan en pujar unes escales de 5 graons m'han diríem que cremat les cames. Aquí ja he vist el desastre que s'avecinava, que de tota manera era d'esperar després de les setmanes que s'han anat acumulant sense descans. Tot i això, la intenció era acabar amb 1h35' sense relaxar-se però tampoc patint en excés.

Les cames alegres i la manca d'escalfament previ (només unes smashades i uns tirs lliures per buscar cistella) han començat a córrer a un ritme que al cap de poc s'ha demostrat com exagerat en un principi una mica embotellat i bastant trencacames. Tot anava bé, bueno bé, a 180 pulsacions de cop, fins al km 4 que ja he vist que allò no era el ritme correcte.

En passar pel km casi 5, i veient l'arc de meta de la cursa de 5000 que també s'estava duent a terme, he sentit: primera dona del 5000!!! i amb una fam de títols impressionant he estat altament temptada de tombar cap allà a buscar la segona posició, però m'ha fet desistir l'amenaça de "si plegues et rallo el Mazda quan hi passi pel davant".

Del km 6 al 10 aprox, una pujada inacabable ha obligat a reduïr el ritme, i allà ha començat a venir un pajaro enooorme, cor a tope i suor freda. Ara ja no adelantavem, ara ens adelantaven. Cris com vas? Fatal! I tu, les plantilles? De moment bé.

Veig xungo 1h35, Oh ia ia m'és igual, No no , almenys 1h37, Ui a mi m'és igual ia no veus que no puc!

I anaven passant els kms, jo ho veia tot bastant borrós però en tinc alguns records:

- L'anticipació verbal dels fets i la confirmació posterior: A un carrer uns del balcó amb la cançó de "haciendo futing no se que no se quantos", i JAG dient: veus quina memòria visual que tinc!
- Aquesta carrera serà la que et farà apendre més, sempre podràs pensar: a Terrassa estava pitjor! Serà com la línia tangent o com se digui , vaia ara no sabem com anaven les fórmules matemàtiques aquelles... Llàstima.
- Ara al gimnàs tenim un trabolo. L'altre dia entro al bany de vapor (unisexual) i em trobo amb dues tetorras!! Cris respon: I un pollancre de metro! JAG respon: Ooooh! Però si m'escoltes tot el que et dic!!!

I durant aquesta estona, constantment homes (homes en general, en cursa hi ha una espècie d'Home que tots són iguals, a mi més impossible de diferenciar-los, tots iguals), doncs això, homes dient coses, no sé quines, coses de ritme: Oh ara suau eh, oh ara portem mitjana de 5, Oh l'arribada és duríssima, Vale, ara ja ha passat el tram més dur ara et deixes caure fins el 18 o 19...

Nusé pas, la veritat a mi m'ha semblat bastant trencacames però ho tinc bastant borrós.

Ai així, a duras penas fins al km 19 que he sentit: Cris, entrem per la porta gran o què? I tant que sí! Què us pensaveu?! Que estava acabada? NOOOOO!!! Però si portava tota la carrera guardant-me per l'apoteosis final! I no, no he caigut agenollada ni res, sino que amb JAG hem entrat quinta de cop i gas, passant per sota d'un arc de meta que ha resultat ser un amago, i heroicament aguantant l'sprint (el Suunto marcava 16'5km/h) adelantant a tot kiski que es diu (molt covards adelantar els ultims kms, però què, haver-ho fet ells també...) i arribant a la veritable meta amb un temps de 1h42' bastant desastre però sofrint lo insofrible.

Això sí, JAG sense ni suar, aguantant com un campió el ritme imposat per El Hombre del Mazo que ha aparegut al km 6 (carai si que anem bé!) Ja es veia a venir, però bueno ara sempre podré pensar això, que a Terrassa estava pitjor! Un pet com un aglà!

I finalment com qui no vol la cosa, la set de títols s'ha vist abeurada, 1ra de categoria, sub24 o sub25 no sé quants sub, arribant tard al podi per culpa d'estar xerrant (que raro), amb les malles que ens han regalat i ben suada, molt poc glamurosa però bueno.

Molt maques les malles

Ningú entrena, master LD

2010-01-16T18:10:00.001+01:00

Setmana de novetats, de canvis, de millores...

El dilluns d'entreno aquàtic de recuperació (recuperació del terrible cansament de prerarar l'entrega del Masterplan) va donar pas a una setmana que encara no s'ha acabat però que ja veia a venir que seria intensa.

Dimecres test sorpresa que em va confirmar una vegada més que el Nadal no ha deixat estigma al meu cos (panxa, cul... diriem), sinó que ha servit per millorar fins a casi 10' per cara 800 i adelantar posicions absolutes dintre del grup. Això també vol dir que no només era jo que he millorar, sinó que els altres han patit un lleuger bajón del que estic segura que es recuperaràn, però que no es despistin perquè jo tampoc penso abaixar la guàrdia... D'aquí 5 setmanes, nou test.

I tot i la hiperventilació provocada pel test i la més que possible intoxicació per respirar aquella olor de pegament amb els pulmons oberts, l'excitació per estrenar ARGON era tan gran que no em va impedir fer kilòmetres per Collserola per provar la nova adquisició:

Qui deia que el dimecres i el dijous havia de ploure? Només feia vent, que ja va bé per afegir dificultat. Feia humitat, i anant ben poc abrigada es va aconseguir una mitjana de aproximada el dijous de 17 per hora pujant i 15 per hora a les baixades jejeje, no no tant però casi, mentres els mocs em regalimaven cara avall fins a la barbeta (sort del buff que ho tapava i no es veia), però es que aquesta bici no para, no sé que li passa que va molt lleugera i tira sola.

La vaig portar a beneïr a la Meca de tots els habitants de la ciutat de Barcelona i perifèria:

Us presento l'Argon 18 Mercury que he estrenat i que espero que em pugui acompanyar molts kilòmetres. Va bé, va molt bé, vola, i les rodes encara més. Pensava fer uns canvis amb el canvi (105) i el plat però després de les proves crec que la deixo tal i com està amb les rodes HED jet de 50. el manillar és de l'únic que en tinc algun dubte però he de seguir fent proves.

I avui a les 9 del matí, hem estat convocades casi 70 persones a l'Europolis de les Corts per fer la Masterclass LD, Rayo&Peris, la tercera ja, en la que durant 90' hem estat pedalant al ritme de grans temazos i molls de suor (jo no bebia aigua per no suar tant), i després carrera 45' per Palau Reial, la Zona. Tot i que alguns volien repetir el test de dimecres per intentar millorar els resultats, hem acabant corrent a un ritme divertit i anar xerrant. El matí ha acabat amb una llarga banyada al caldo humà del gimnàs que m'ha deixat totes les mans arrugades i ara mateix fan una mica d'angúnia.

Ha sigut genial, moltes gràcies Ivan i Toni, Rayos, gent del Gavà, Trisidents, amics, la èlit... Esperem que ens haguem portat bé i ho repeteixin aviat!

Masterplan per Barcelona

2010-01-12T11:59:00.009+01:00

El projecte d'Urba V de tardes consistia en buscar una estructura per resoldre eficaçment les connexions a l'àrea metropolitana de Barcelona, havent estudiat previament el model d'Stockholm.

Analitzant el model actual de Barcelona i el d'Stockholm, trobem moltes diferències pel que fa al bon funcionament i a la cobertura del transpot públic, a la lògica de funcionament i a la sostenibilitat, però alhora hi han certs paral·lelismes que permeten aprendre d'Stockholm per mirar de nou Barcelona. La principal diferència és que la ciutat sueca va planejar el se creixement abans de fer-se efectiu, Markelius va esructurar un Masterplan per tota l'àrea metropolitana el 1945, connectant totes les petites poblacions que proliferaven a les proximitats de la capital amb un sistema de Tunnelbanna, un metro que s'agafava al centre dels nuclis habitats, acotant així les zones urbanitzades en funció del transport públic, i optimitzant els trajectes entre el centre d'Stockholm i els barris perifèrics i totes les poblacions de l'àrea metropolitana entre elles.

A la zona d'Stockholm, però, es troben amb un handicap que ha acabat jugant al seu favor en termes de riquesa i diversitat paisatgística: l'aigua. Resulta ser una terra plena de llacs i moltes entrades de la costa, que podrien dificultar les comunicacions i la construcció del Tunnelbanna, però no ha estat així i s'ha pogut resoldre sense importants problemes. Aquí podem establir un paral·lelisme amb Barcelona, considerant que el nostre handicap és la serralada Litoral, les muntanyes de Collserola i del Garraf, que actuen com una faixa a la ciutat i la separen d'altres grans nuclis de població com és el Vallès.

A Barcelona, primer s'ha esdevingut el creixement i quan tot estava fet quasi un desastre algú ha pensat: merda! i ara com ho estructurem?! Com és habitual aquí.

Ens trobem amb una sèrie de corones metropolitanes amb densitats variades, que ocupen com una manta el territori i que difícilment es connecten uns centres de població amb els altres. La primera corona, ja enganxada a Barcelona, la configuren pobles com Esplugues, Sant Feliu, El Prat, SantAdrià i Santa Coloma, que més o menys queden trabats pel sistema del metro i autobusos urbans, i en quan al trànsit automobilístic, poden considerar-se com integrants del parc de la mateixa ciutat.

El problema nosaltres l'hem localitzat en la segona i tercera corones, que inclourien més o menys Gavà, Castelldefels, Vallirana, Corbera, Castellbisbal, Rubí, Cerdanyola, Ripollet, Tiana... Hem analitzat acurademant la situació actual pel que fa atransport per carretera i ferrocarrils, trobant que les dues autopistes que travessen l'àrea metropolitana no resolen ni molt menys els conflictes viaris a menor escala, i que en general el sistema de transport públic entre aquests nuclis i d'aquests amb Barcelona és sovint precari.

Per resoldre les comunicacions i trabar el territori, i al mateix temps evitar les urbanitzacions mal comunicades i de molt baixa densitat que cobreixen les muntanyes com una manta invasora, hem ideat un sistema estructurat en 5 estacions d'intercanvi situades entre municipis que abarquin a escala molt local les comunicacions amb transport públic i d'allà a escala metropolitana:

El plantejament del sistema consisteix en el desenvolupament de les escenes diàries de les persones que habiten a l'àrea metropolitana:

1. Al matí agafem el cotxe des de la nostra casa i l'anem a aparcar al Park'n'ride que hi ha a l'intercanviador. D'allà agafem el tren cap al centre de Barcelona, i els pares van a la feina i els fills a cole. A la tarda, tornem i a l'intercanviador hi ha un poliesportiu on el nen fa futbol i la nena basket, el pare va al centre comercial i aprofita per fer la compra, i la mare va a un curs d'unes conferències que es fan a l'auditori públic. Quan acaben, agafen el cotxe i se'n van cap a casa.

2. Al matí agafo el bus aprop de casa que em porta fins l'intercanviador. Allà agafo el tren que em porta fins a la universitat de Bellaterra. Allà vaig a classe, al gimnàs i tot el que hagi de fer. A la tarda torno amb tren i bus. Sino hi hagués l'intercanviador, si jo fós de Montcada, hauria d'anar a Barcelona abans d'anar a Bellaterra, tirant-me 2 hores de viatge enlloc de 20 minuts.

3. Presenta el teu cas.

Més o menys aquesta és la idea. Hi hem estat treballant el Dani i jo desde fa molts mesos, des del setembre per ser exactes, però bé, com ja és habitual, no ho hem acabat de fer efectiu fins les vacances de Nadal, en concret aquest cap de setmana passat, i encara en més concret, ahir, que era el dia que s'havia d'entregar...

Ara només ens queda resar perquè li sembli correcte al qui ens ha d'avaluar.

Si algú va a Montserrat no estaria de més posar un ciri.

¿quien dijo rutina?

2010-01-08T19:13:00.004+01:00

Avui semblava ser el dia en que la societat tornava a la feina i la rutina s'establia en les vides dels treballadors.

Com que a la UPC ara tenim vacances, m'encanta sentir els de casa meva parlant de com n'és de dur tornar a la feina després de tants dies, sort que és divendres..., i pensar que a mi em queda una entrega el dilluns (molt dura però superable) i un examen al qual no sé si presentar'm-hi perquè dubto tenir cap possibilitat d'aprovar. Com que és un test aniré a fer la quiniela el dia 21, però puc pràcticament dir que jo, a diferència de la majoria de gent... COMENÇO VACANCES DILLUNS!

Ai que no em sentin a casa meva, diràn: vacances? i què has estat fent tots aquests dies? Doncs sí, tots els dies de Nadal entrenant, descansant i sortint una mica de festa a la nova gran discoteca que han obert a Torelló, el Moscou que m'agrada molt. I per associació d'idees, pensava en Carnaval, que és el 14 de febrer em sembla, i com ja fa alguns anys, m'he rebelat socialment i he decidit anar sola disfressada. L'intenció era d'anar de superheroi, amb una disfressa d'aquelles que és un mono de tot el cos, que cordes la cremallera i ja estàs disfressat. Pensava d'Spiderman així si trobava una funda de cos del personatge ja tindria la cara solucionada i tot (i podria tirar xarxa), però recentment vaig anar al cine a veure Avatar 3D i com que vaig haver-hi d'invertir 3 hores penso que per donar sentit a aquest temps podria anar d'Avatar:

Em faltaria però trobar una funda de cos blava tunejable i una manera de fer la màscara. Si algú té alguna idea serà benvinguda i agraïda.

I bueno, per últim voldria comentar el meu regal dels Reis que he estrenat avui: el food Pod de Suunto que em diu la velocitat i els kms que he corregut, com un ordinador d'aquells Garmin però amb petit, sí sí, i és precís, perquè el Palau Reial fa 790 metres segons el Garmin, i el Suunto m'ho ha confirmat, per tant he comprovat que el Garmin aquell funcionava bé.

Hi ha un altre regal dels reis que encara està de camí perquè l'Orient és molt lluny i amb el mal temps i tot segurament, com que pesa una mica i costa de portar, els camells van més lents, però ja el comentaré quan arribi.

I sisplau, el mal temps no és excusa! Nedar a la piscina mentres veus a fora que està nevant és igual (o més) agradable que sentir la pluja quan estàs estirat al llit. Pantalons curts i iPod, i corre ràpid que sinó et congeles!

Cròniques nadalenques

2010-01-03T18:41:00.004+01:00

Amb l'arribada de l'any nou ha arribat l'hora de començar a complir amb els propòsits que mai puc evitar de fer-me. En realitat em va venir molt de cop l'any nou i encara no he tingut temps de pensar-hi gaire, però em dóno de marge tota aquesta setmana. El que sí que sé és que demà haurà arribat el dia de tornar a hincar codos i no precisament al bar...

Aquests dies de Nadal poca feina i molt entreno, comptant des del dia 23 uns 13kms de nado, 340 de bici de carretera, 3hores d'spinning i 80km de carrera, més algunes hores de pilates imprescindibles per anar preparant el terreny per quan sigui vella i no m'aguanti dreta.

Segurament l'entreno (entreno potser no és la paraula) millor va ser el del dia 1 de gener a les 12 del migdia, fins a 40km van donar les cames despés d'una nit molt festiva de la que encara em ressento dels peus de tan fer el boig amb unes sabates de Drag Queen. Los Tres Mosqueteros no van fallar per les carreteres de la comarca i van anar a deixar el fum incrustat dels pulmons i les filtracions del fetge cap a les terres dels purins. Igualment, no els hi ve pas d'una mica més!
Va ser una gran sort de no trobar-nos cap control dels Mossos, raro, ja que el dia 1 de gener les 12 del matí és una hora de plena matinada. Afortunats vam ser, ja que a més del carnet de conduir ens haguéssin tret el de la llicència federativa.
Clar està que a quien madruga dios le ayuda.
(m'agradaria posar foto però no ha estat possible aconseguir-les)

I avui, que he estat vilment estafada pels meus companys navidenys, que fent-me creure que era jo la que alentia la marxa, hem fet casibé 3 hores amb una mitja de 22km/h, havent-me de sentir que no podia callar i que anava de tort, quan eren ells que no podien per culpa de la Collada que van fer ahir (i dissimulaven). Finalment la sort ens ha tornat a afavorit i hem trobat els del CCTorelló i els han posat una mica a puesto, que sinó avui acabavem amb les cames estovades. No sabem molt bé cap a on hem anat, descobrint territoris que no sabíem ni que existien.
(aquí sí que tinc foto, perquè veigueu que anava tan sobrada que hasta feia fotos i no us en heu ni enterat)

I com sempre, la pluja no és excusa, el fred fa apretar les dents, i si és fosc, un lot al cap. Demà més i demà passat, encara més, amb pantalons curts.

If

2009-12-31T16:05:00.002+01:00

Durant la vida ens trobem amb persones o llibres que ens diuen coses. Crec que avui, últim dia de l'any, és un bon moment per recordar aquestes coses que ens han dit. En deixo escrita una, que em va dir l'autor del Llibre de la Selva, i que no vaig entendre fins molts anys després de conèixer el Mowgli.

Se'm fa impossible tenir-ho sempre present, però sé que algun dia ho aconseguiré. De moment, en tinc prou en recordar-ho el dia d'avui, perquè així veuré l'any vinent enmig d'aquestes paraules, i com diu Carmichel, per guanyar una carrera ens hem de veure amb la copa a la ma, ens hi hem de visualitzar abans de que passi.

Alguns diuen que demà comença l'any de la crisi de veritat, alguns diuen que serà un any més, per d'altres demà comença l'any 10, i per d'altres, demà comença l'Any.

Bon any nou a tots.

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you
But make allowance for their doubting too,
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don't deal in lies,
Or being hated, don't give way to hating,
And yet don't look too good, nor talk too wise:

If you can dream--and not make dreams your master,
If you can think--and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you've spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build 'em up with worn-out tools:

If you can make one heap of all your winnings
And risk it all on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breath a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: "Hold on!"

If you can talk with crowds and keep your virtue, Or walk with kings--nor lose the common touch, If neither foes nor loving friends can hurt you; If all men count with you, but none too much, If you can fill the unforgiving minute With sixty seconds' worth of distance run, Yours is the Earth and everything that's in it, And--which is more--you'll be a Man, my son!

Rudyard Kipling

Tu tries

2009-12-29T16:30:00.004+01:00

Tot el que diré ara ja fa temps que ho penso, però ahir em vaig veure ficada en una conversa que m'ho va fer re-reflexionar mentres donava voltes i voltes al xarcu.

És sobre la manera que té molta gent d'expressar-se per referir-se als seus entranaments per aconseguir un repte SEU i de ningú més, que ells se l'han triat i ningú els hi ha obligat i que no només no els hi dónen ni un duro per fer-ho sinó que s'hi deixen una pasta impressionant.

HE DE FER... tal cosa, quina merda oh es que ho odio... odio córrer, odio nedar, odio la bici a l'hivern perquè tinc fred. A veure, dedica't al parxís doncs (no?) Quantes vegades ho heu sentit això? HE D'ENTRENAR PER... i no tinc temps de fer res, quin patiment... és tot tan contradictori! Ningú t'obliga a entrenar per res, i si vols fer una carrera molt exigent és perquè TU un dia ho vas decidir, i ho vas fer perquè t'agradava la muntanya i volies arribar al cim, i sabies que mentres pujaves el camí seria espectacular, ho compartiries amb gent i et pararies a mirar totes les vistes, i si trobaves unes pedres les escalaries. No esperaves que ningú t'estirés amb una corda ...

I quantes d'aquestes persones que presenten com una obligació els entranaments que ELLS MATEIXOS han decidit fer, no pensen amb les persones que els estan apoiant, que són molt més importants que qualsevol marca sponsor, que qualsevol equip, que és la família i els amics, que ells sí que estan PATINT els entrenaments i ells no que ho han triat? I tot i així, poques vegades es queixen, només quan n'estan farts del mal humor del que entrena, del seu cansament egoïsta. Necessiten l'energia, les ganes de fer coses, l'alegria de veure el que entrena feliç perquè té els quadriceps apunt d'explotar, perquè l'endemà ha quedat a les sis del matí per entrenar, o perquè ha aconseguit fer cinc series de 100 més mantenint els registres. No podran posar mala cara si tornes d'anar en bici al cap de sis hores amb tanta cara de felicitat que els hi obliga a somriure a ells encara que feia tres hores que t'esperaven.

Jo crec que tot això ho sabia, però ho vaig aprendre a la Challenge de l'octubre aquest a Calella quan una persona que va patir més del que li tocava a la bici va fer la marató com si fós una festa, amb una energia brutal que feia venir ganes de córrer al seu costat. I ho va fer inevitablement, ho necessitava, va dedicar la mataró a la seva família i amics que sense haver-ho triat, l'havien ajudat i s'havien sacrificat perquè pogués aconseguir tot allò que ELL MATEIX havia triat. Jordi, no sé si mai ho llegiràs però de tu he après molt més del que mai et pots arribar a imaginar!

Si disfrutem del camí, correrem quan plogui, quan fagi fred, quan tinguem un examen l'endemà i quan ens haguem descuidat de carregar la pila de l'iPod, perquè és el que volem, ho hem triat lliurement i per tant és el que ens agrada. I si els altres t'ajuden, has d'aconseguir que ho passin tan bé com tu en el camí, i donar gràcies per tot el que s'ho curren, des d'acompanyar-te allà on hagis decidit de fer-los anar de vacances a netejar-te les bambes planes de fang i merda quan les deixes al safreig...!

Bambes netes, gràcies!!!!!

Reflexionem-hi, sisplau, reflexionem-hi... perquè si no ens agrada, ja he dit el què... parxís...

Bon manifest per el segon post del meu nou blog, però d'això es tractava, no?

Hola

2009-12-28T10:12:00.002+01:00

Hola, Aquest és el meu nou blog. Sóc la Cristina Prat i he decidit que m'he d'incorporar a la red per estar al dia i ser moderna. Moltes vegades em trobo a persones que conec de vista, que conec de mirar els seus blogs, que sé qui són però no havia vist mai, conec gent que després no ens tornem a veure més perquè no tenim manera d'estar en contacte... és per tot això he decidit d'ESTRENAR UN BLOG.

Com que no tinc Facebook... ni en tindré tampoc...

Ara no em presentaré, perquè els que llegiu això segurament ja em coneixeu i ja sabeu qui i com sóc, i a què em dedico: a entrenar més del que toca, a estudiar menys del que toca, a passar-m'ho bé el que toca, i poca cosa més... Jo llegeixo blogs de gent que no em coneix ni els he vistos mai, però això només et passa quan ets molt mediàtic, i quan sigui mediàtica ja em presentaré bé.

En aquest blog tinc pensat parlar de l'esport, de l'arquitectura i de la vida en general, amb el sentit comú com a eix principal. Suposo que necessito parlar d'això perquè passant hores sobre la bici o donant mil voltes a la piscina com hamsters, pensem molt i després d'indignar-nos amb la societat, a tots se'ns apareix la solució per arreglar el món.

L'estructura del blog consisteix en que jo escriuré els posts regularment i a dalt posaré fotos d'esdeveniments que hagin passat a la meva vida els últims dies que hagi pogut fotografiar.

Per últim, em sembla molt important destacar que no vull que ningú em vagi posant comentaris de "oh que bona que ets", "oh que forta que estàs", perquè jo no em faig un blog per pensar-me que sóc alguna cosa més que una pobre globera total. Jo no faig un blog per creixer-me (o créixe'm o crezer-me o com se digui), jo encara no sóc bona, però no perdeu la pista del blog perquè us informo que... algun dia... ho seré...!!!